A Montserrat s’hi troba el Santuari on es donen trobada l’espiritualitat i la cultura en un marc natural singular. Aquest era el repte del meu viatge, una meta, un objectiu que consistia en portar dos bastons des de la Vila de Gràcia fins al Santuari, a peu i en un sol dia.

Quin era el sentit d’aquest viatge el desconec fins i tot jo, la majoria d’objectius a la vida han estat imposats per la societat, per la cultura o el món competitiu on vivim però era el moment d’imposar-me un objectiu, sense significat religiós però si espiritual, vinculant la meva acció amb allò que més m’agrada: el ball de bastons.

Tot comença a la Vila de Gràcia, cap a un quart de quatre de la matinada de dissabte 10 de desembre, era el moment de preparar la motxilla i havia de triar únicament les coses necessàries, només allò que requeria pel viatge. Menjar, el frontal per il·luminar el camí en la foscor, l’escut dels Bastoners de Barcelona i dos dels meus antics bastons, companys de moltes ballades i actuacions, marcats per nombroses picades i moldejats per les mans d’uns quants bastoners. Aquest seria el meu llegat i l’únic que no tornaria amb mi cap a casa al final d’aquest viatge.

Passades les quatre del matí m’endinsava als boscos de Collserola. Aquí començava el meu viatge juntament amb altres persones, tots amb un mateix objectiu: arribar a Montserrat, però moguts per motius ben diferents. Mirant al cel es podia reconèixer la constel·lació d’Orió perfectament i davant nostre les Plèyades semblaven indicar-nos el camí.

Després de creuar tota la muntanya vam aparèixer a Sant Cugat del Vallès, el primer dels municipis que es trobava al nostre camí. Els passos eren decidits i no tenien fi. El camí seguia cap a Sant Joan, Les fonts, Terrassa, Vacarisses i Monistrol per encarar l’ascens final.

Aquí és quan començava a fallar la convicció i arribaven les preguntes sobre el sentit d’aquest viatge; un viatge a peu que també és un camí interior, perquè tantes hores de trajecte et fan pensar en moltes coses. Tot i així l’objectiu final estava a prop, uns quants quilòmetres més i ja estava! No era moment de que sortissin els dubtes, les forces començaven a minvar i la claror estava desapareixent de nou, era el moment d’atènyer als objectius i fer allò que havia vingut a fer. L’ascensió a Montserrat va ser directe, utilitzant la drecera dels 3/4. Quan camines sobre pla no te n’adones dels quilòmetres que portes caminats però quan arriba l’ascensió les cames et recorden cada pas que has fet anteriorment.

Cal patir una mica en el camí perquè arribi la felicitat de completar un objectiu i, en aquets cas, la felicitat va arribar, l’objectiu és va complir i l’ofrena al santuari va ser feta.

Ara, si pujeu a Montserrat durant aquest mes de desembre, i busqueu el "llibre dels peregrins", hi trobareu la firma i el testimoni d’aquest viatge, fet amb data 10 de Desembre. I, a la sala d’ofrenes hi veureu dos bastons, lligats amb la Senyera i amb una inscripció que hi diu: en un dels bastons "En record de tots aquells que el ball de bastons ha omplert les seves vides"; i, a l’altre, "Visca el ball de bastons!".