Els nens petits són tocadors i provadors per naturalesa, experimentadors i realitzadors actius però a mida que ens anem fent grans ens convertim en observadors, cada cop fem menys coses però ho observem tot, des de la distància, en un segon terme ens transformem, poc a poc, en observadors, compulsius, obsessius i fetitxistes.

Els tallers de balls de bastons, per exemple, no només són per nens i joves però… perquè la gent adulta gairebé mai s’hi fica? La majoria de gent que ho prova són nens, la gent gran sempre es queda al darrera observant des de la distància i la seguretat, és l’estigma de la televisió.

Ens em convertit en els espectadors eterns, triomfa el cinema, el teatre, i l’esport però no pas practicar-lo, sinó mirar-lo. Ens em convertit en uns espies obsessius, observadors compulsius que consumim qualsevol cosa que puguem veure.

Si fan una cercavila anem a veure qui passa, si fan castells anem a mirar si cauen, si fan bastons observem com ballen… l’edat adulta consisteix en això, mirar, mirar i mirar.

Si ens fixem en les noves incorporacions als bastoners, troben que els pares porten els nens a fer bastons, o els adolescents s’apunten per alguna estranya raó… però un cop s’ha sobrepassat una certa edat, la gent ja no s’atreveix a ficar-s’hi, no s’atreveixen a aprendre, a experimentar, a agafar uns bastons i ballar… que ho facin els joves pensen.

Els balladors adults són fruït d’una tradició continuista, ja ho feien de més joves i segueixen fent-ho, per costum, per tradició o per amor als bastons.

El dia que ja no tingui ganes d’apuntar-me a fer coses noves, d’aprendre, d’experimentar i comenci a tenir ganes de mirar el que fan els altres, sense participar, sense ser-hi part activa sabré que m’estic fent gran.

La cultura popular és com una obra en construcció, hi ha els paletes que treballem i posen totxos per tirar amunt l’edifici, i els jubilats que s’entretenen mirant les obres.

I tu que ets? Paleta o jubilat?