En el món bastoner hi ha dos maneres d’entendre el ball, la dels continuïstes i la dels extremistes.

Els continuistes tenen un estil, una sèrie de moviments, una manera de ballar. Busquen mantenir la seva tradició, el seu estil, la seva manera de fer, els seus balls. Sempre han fet les coses de la mateixa manera i el que volen es seguir fent-les com ho han fet sempre. Quan creen un ball nou, fidels al seu estil, simplement possen els mateixos moviments en un ordre diferent. Tenen un gran esperit de conservació.

A l’altre cantó hi ha els extremistes, els que entenen cada ball i cada moviment com un camí, com un pas més per arribar més enllà. Són gent que busquen nous moviments, nous balls, noves maneres de fer i es fan preguntes, moltes preguntes. Tenen un gran esperit de superació.

Jo sóc extremista, radicalment extremista i sempre em pregunto: Fins on podem arribar a saltar? Fins on podem correr? Com de fort podem arribar a picar? Que podem arribar a fer? Sempre volem més i mai en tenim prou, cada nova fita és substituïda per una de superior.

El problema és que a les colles acostuma haver-hi de tot, continuistes i extremistes i no sempre s’aconsegueix arribar a l’equilibri perfecte. A mi em costa molt arrosegar a la gent cap els extrems, vull nous balls, més complicats, més difícils, més espectaculars, vull acostar-me als límits del ball de bastons.

Cada nou ball que començem a muntar és un procés de negociació, de retall. Una búsqueda de l’equilibri entre els que volem acostar-nos als límits i els que volen seguir on estan. En el meu cas és especialment dur anar renunciant a gran part de les noves idees, dels nous moviments i dels excessos de complexitat. Cal fer balls que pugui ballar la majoria de la gent, ho entenc, però una veu em crida que tinc que anar molt més enllà.

El dia que reuneixi vuit extremistes veure fins on podem arribar, mentrestar aniré estirant, poc a poc, als continuïstes tant lluny com pugui.

I vosaltres com us sentiu? Extremistes o Continuistes?