Se’l considera un servent del deu de la pluja que pot crear precipitacions quan li vingui de gust per poder jugar saltant en els tolls i bassals d’aigua, la cosa que més li agrada fer durant les èpoques de pluja.
Add comment gener 29th, 2006
El matí següent d’haver rescatat a la filla de l’alcalde, els tres germans van decidir que s’havia de buscar una solució permanent als ogres, ja que segurament es trobarien lliures de la presó de pedres. Tot i que eren monstres malvats, cap dels tres va pensar en matar-los, doncs ningú es lliure de decidir el destí dels altres. Llavors van buscar quina era la raó del problema i van trobar que era la gana que tenien els ogres. Així que si trobaven la manera d’alimentar-los o de reduir el seu apetit acabarien en gran part del problema.
Van pensar moltes coses, però cap d’elles els va acabar de convèncer. Així que finalment van decidir que havien de recórrer a l’ajuda d’una bruixa que vivia prop d’allà. Però no us penseu que totes les bruixes són velles i arrugades, ni que són dolentes com ho poden ser els ogres, ja que aquesta era dolça i simpàtica i es dedicava a ajudar a la gent que li ho demanava amablement. I tampoc la heu de confondre amb un mag, com ho era en Miquel quan es ficava el penjoll, doncs no era exactament màgia el que feia millor, sinó pocions.
Com que trigarien unes quantes hores en anar i tornar, l’Eduard va decidir que es quedaria al poble amb el penjoll per tal de protegir els habitants si els ogres tornaven per allà.
Els hi va semblar una bona idea, però llavors no disposarien de la visió de la Maria i encara trigarien més en trobar a la bruixa.
– Jo us puc ajudar – va dir una veu suau rera d’ells.- Jo sé on la podeu trobar, us indicaré el camí, és el mínim que puc fer per vosaltres.
Era la filla de l’alcalde qui els havia parlat, i ni en Miquel ni la Maria van ficar cap impediment a la seva proposta, ja que el viatge no havia de ser gens perillós.
Al cap d’uns minuts ja es trobaven caminant sota l’ombra dels arbres que limitaven el camí i el separaven dels camps dels pagesos. Van anar xerrant tranquil•lament fins que la noia els hi va indicar un petit corriol que discorria entre dos terrenys dedicats a la plantació de blat. Seguint aquella direcció van arribar a una petita casa que quedava apartada de la vista des del camí principal degut a un turó no gaire alt.
Van picar a la porta i es van sorprendre quan la veu que els hi va contestar provenia de la seva esquena.
– Bon dia, jovenets. Què veniu a buscar?
Els tres es van girar de cop i van veure una dona de mitjana edat, no gaire alta i amb un rostre amable que dissipava qualsevol temor.
– Bon dia – va dir en Miquel.- Venim a buscar a una bruixa que viu per aquestes contrades.
– I què voleu d’una bruixa vosaltres?
– Un remei per la gana del ogres – va respondre la Maria.
– Doncs us haig de dir que us han guiat molt bé fins aquí – i dit això li va picar l’ullet a la filla de l’alcalde que va somriure satisfeta.
La bona bruixa va obrir la porta de casa seva i va fer entrar als tres viatgers al seu interior. En Miquel i la Maria, que mai hi havia estat abans, es van sorprendre de la quantitat de coses que hi havia per tot arreu i haguessin jurat que la casa era molt més gran per dins del que aparentava per fora.
– Ja està, ja he trobat la recepta – va anunciar la bruixa que havia estat regirant uns calaixos mentre els joves estaven observant la casa.
– I trigarà molt en tenir-ho tot preparat? – va preguntar la filla de l’alcalde.
– Doncs, una miqueta. No és pas una poció senzilla de realitzar. I a més, que hagi trobat la recepta no significa que ja tingui els ingredients – i els hi va ensenyar la llista de coses que necessitava. En la llista hi havia unes quantes herbes com l’orenga, la sàlvia i la farigola, algun bolet com els pebrassos i els rovellons, i un sorprenent xarop màgic de cireres.
– I què li falta? – va preguntar en Miquel.
– Gairebé tot, així que haurem de sortir al camp a buscar els ingredients. Però no us preocupeu, que de xarop encara me’n queda una mica.
Durant el parell d’hores següents, els tres nois van estar buscant herbes i bolets pels boscos que vorejaven la casa de la bruixa. Ho van trobar tot excepte els pebrassos, i mira que van veure bolets, però cap d’ells era un pebràs. Finalment van decidir tornar cap a casa la bruixa a comunicar-li.
– Això es tot el que hem trobat – va dir la Maria lliurant-li el cistell ben carregat.
– Doncs no cal que us preocupeu gaire dels pebrassos, segur que el meu marit en portarà quan torni per dinar. Com ha passat abans que vosaltres els deu haver agafat tots i se’n va anar cap a la cuina seguit dels tres visitants.
Va buscar una olla ben gran, la va omplir d’aigua i la va ficar al foc. Mentre esperava que arrenqués a bullir, va netejar i tallar els rovellons i a preparar les herbes, seleccionant quins branquillons eren els mes adequats. En el moment en que anava a ficar els bolets a l’aigua, la porta de la casa es va obrir amb un fort espetec i va entrar un home forçut, amb un feix de llenya carregat a l’esquena i un cabàs molt gran ple dels fruits del bosc.
– Ja era hora que arribessis – va dir la bruixa mentre li agafava el cabàs i el remenava buscant els pebrassos.- Son aquí! – va treure uns quants bolets i va tornar cap a la cuina.
– Bon dia, senyor – van saludar els tres joves.- Hem vingut a demanar una poció i ens eren molt necessaris aquests bolets.
– Bon dia nois – els hi va respondre de manera educada.- La meva dona sempre està ocupada en la seva feina i ja sé com treballa, així que no cal que us disculpeu. M’ajudeu a descarregar tot això mentre ella acaba amb la poció?
Els tres el van ajudar a separar tot el que duia en el cabàs, mentre l’home s’encarregava d’apilar la llenya. Van trobar cireretes d’arboç, algun pebràs més, uns quants feixos de diferents plantes aromàtiques i un gran bolet amb forma de paraigües. Quan l’home va acabar amb la llenya es va dedicar a situar cada cosa al pot o safata corresponent, per tal que la seva dona ho trobés tot a punt.
– Ja està a punt – va anunciar la bruixa.
L’olla bullia animosament i s’observaven els bolets ballant en el seu interior. La bruixa va preparar un colador i va demanar al seu marit que l’ajudés a carregar l’olla. En Miquel es va oferir voluntari per ajudar-lo i entre els dos van tombar l’olla sobre el colador. Mentre tot s’escorria, la dona va afegir un líquid d’intens color vermell. Després va agafar una mà de morter i va ajudar a treure-li el suc als bolets cuinats. El líquid colat era una mica espès, però desprenia una olor molt agradable. La bruixa el va anar col•locant en unes quantes petites botelles de vidre i va lliurar una a cada jove.
– Aquí teniu la vostra recompensa per la vostra ajuda. Ara heu de fer que els ogres ingereixin aquesta poció. Jo us recomano que prepareu un bon àpat per a ells i ho acompanyeu de la poció, com si fos una suculent salsa.
Els tres van donar-li les gràcies i van marxar el més ràpid possible de tornada cap al poble. Quan van girar l’última corba del camí abans d’arribar van contemplar els ogres a les portes del poble, intentant tirar-les al terra. També van veure que l’Eduard estava en una de les portes, defensant-la i apartant el ogres. Van pensar en intentar entrar per allà, de manera que els pogués ajudar l’Eduard.
– Eduard, allunya els ogres! – va cridar en Miquel.
L’Eduard va aixecar la vista, i veient els seus germans, va empènyer una mica els ogres per tal de deixar el camí lliure. Corrents cap a la porta, van esquivar els ogres i els vilatans que vigilaven la porta, la van obrir just quan arribaven i un cop a dins, la van tancar de cop.
La fila de l’alcalde va anar a buscar al seu pare que es trobava vigilant l’altre porta del poble i li va explicar el que havien de fer. Ràpidament, tota la gent del poble va començar a preparar una gran foguera i van buscar una ovella per cuinar-la. Mentrestant, l’Eduard seguia enfrontant-se als ogres, però cansat com estava, en Miquel el va substituir i amb la seva màgia va alçar parets de terra davant les portes i va demanar als ciutadans uns quants cubells d’aigua. Va utilitzar la màgia per dirigir un potent raig d’aigua cap els monstres i els va apartar una mica més. Quan el menjar va estar preparat, en Miquel va cedir de nou el lloc de defensa a l’Eduard i va anar a afegir la seva ampolla de poció a les de les dues noies. La olor feia agafar molta gana i quan van obrir les portes, els ogres es van dirigir cap a la plaça central del poble on estava l’ovella rostida. Els vilatans, amagats dins les seves cases van veure com la devoraven. Un cop la van acabar, van quedar tombats al terra, i tots es queixaven d’haver menjat massa.
– A partir d’ara menjareu molt poc, i sempre que pugueu seran fruits agafats del bosc – va anunciar la Maria.
El ogres van marxar cap al bosc on vivien i no van molestar mai més als vilatans. Llavors el poble va estar realment content i van elogiar aquells tres germans que havien fet tantes coses bones per ells.
I vet aquí un gos, vet aquí un gat, que aquest conte s’ha acabat!
Add comment gener 28th, 2006
L’Aburasumashi (en japonès: 油すまし), o el savi de l’oli, el pots trobar al voltant de llànties d’oli enceses, buscant la seva llum i calor. Es diu que abans de convertir-se en youkai havia estat un monjo o sacerdot que havia robat l’oli per encendre els llums.
En els mesos més freds, mentre el llum segueixi encès, se’l pot veure i contemplar el seu curiós aspecte. Destaca especialment el seu gran cap que representa la calma a través d’un rostre seré esculpit en pedra. A la seva mà duu un bastó que recorda el seu passat com a monjo budista. Va vestit amb un impermeable fet d’herbes seques i calçat amb sandàlies de palla, o ocasionalment de fusta.
Al tractar-se d’un youkai generalment inofensiu, tot i que pugui ser ocasionalment trapella, permet que els humans s’apropin a ell. Aquesta és una gran ocasió per apropar-s’hi i parlar amb ell i aprendre de la seva saviesa, però s’ha d’estar atent doncs s’esvairà tan bon punt la llum s’apagui.
Add comment gener 26th, 2006
La primera decisió d’un jugador serà escollir un personatge amb el que identificar-se. Això ho podrà fer mitjançant simplement els personatges predefinits o utilitzant un múltiple i detallat sistema que li permetrà decidir des de les famílies dels seus progenitors fins a les més sorprenents habilitats. Si opta per aquesta darrera opció, un gran ventall de possibilitat s’obre davant d’ell permetent-li definir el seu altre jo en el joc segons les seves exigències. Segurament la opció més important vindrà donada per l’elecció del clan al que vulgui pertànyer, ja que limitarà l’elecció de les famílies que desitgi i les futures habilitats i avantatges que podrà adquirir. A continuació os faré un breu resum dels més destacats.
El clan imperial
Tots els descendents dels primers emperadors formen part del clan imperial i per tant tots formen part de la mateixa família: els Kanemoto.
L’herència genètica els hi ha deixat un gran do, un suprasentit que els permet percebre moltes més coses que a un ser humà normal. En l’època dels primers emperadors el do era molt més potent, però amb el pas de moltes generacions i degut als matrimonis amb les altres famílies s’ha anat deteriorant, encara que segueix sent útil i valuós. L’emperador actual és Kanemoto Toshiro, un home savi que viu els últims dies de la seva llarga vida. Ja ha determinat que la seva hereva sigui Kanemoto Keiko, una jove filla d’una de les seves concubines en lloc d’un dels seus fills grans, fruit del seu matrimoni amb Ueno Michiko. Aquests ja han declarat de manera oberta el seu descontentament i el rumor d’una nova guerra civil va agafant força.
Els guardians del primer segell
Encara que és un dels clans més petits que existeix en quant a efectius i dominis, és un dels més poderosos e influents. Els membres de la família Tanaka van rebre la recompensa de guardar i protegir el primer segell, missió que han complert a lo llarg de moltes generacions i mai, tot i sofrir molts atacs, ningú ha aconseguit trencar les seves defenses. Els seus membres dediquen els seus esforços en combatre física i mentalment a les criatures de l’Obscur. Alguns dels seus membres més reconeguts són enviats al palau imperial per a que actuïn com mestres dels futurs emperadors.
L’escola de màgia
Un dels clans que més ha crescut en els últims temps és el que va fundar la família Ishikawa i que encara manté sota control. Quan es va combatre en el segon segell, els membres de la família Ishikawa van mostrar els seus dons en controlar els esperits del món per a que els ajudessin a combatre als esperits de l’Obscur. Tal va ser la seva demostració de poder, que, després d’ajudar decisivament en la victòria i tancament del segell, se’ls va concedir uns terrenys propers on van construir un enorme palau. En poc temps, joves de tots els clans van ser enviats per a que els mestres Ishikawa els ensenyessin els seus poders. Els Ishikawa van veure la seva oportunitat i no dubtaren en cap moment en atrapar-lo i no el van deixar passar. Gràcies a allò s’han enriquit notablement i ara són un dels clans més rics, rivalitzant amb el propi clan imperial. Però també hi ha uns quants clans que els hi han declarat públicament l’enemistat permanent degut a la usurpació de joves quan els clans s’han negat a complir el pagament exigit per l’escola.
Els comerciants de soja
Un altre clan petit però molt influent és el format per les famílies Ueno i Yamashita. Els Ueno eren una petita família atacada constantment per les altres famílies properes que cobdiciaven les seves terres. Els Yamashita eren una estranya família nòmada que es dedicava per complert a la lluita i venia els seus serveis al millor postor, actuant com soldats de vanguàrdia en les batalles o com escoltes i cos de guàrdia en temps més tranquils. Els seus camins es van creuar quan els Ueno es van trobar a punt de la destrucció l van aconseguir contractar-los gràcies a la petita fortuna que tenien acumulada. A partir de llavors, els Ueno han posat el cap i els Yamashita els músculs per a anar progressant poc a poc fins introduir-se dins la cort imperial, primer a través dels negocis, després com a consellers i finalment introduint alguns dels seus membres en la família imperial al concertar més d’un matrimoni amb els seus integrants.
Els senyors de les ombres
Un dels clans més vells és el format per la família Kimura i centenars d’altres famílies repartides per tot el món. Han estès els seus fils creant una amplia xarxa d’informació que els permet estar assabentats de tot el que succeeix. Són pocs els que es mostren obertament, i aquells que ho fan exhibeixen modals bruscos que contrasten amb la seva excel•lent destresa. La seva actitud els ha fet estar sempre en el punt de mira dels defensors imperials, encara que mai s’ha pogut demostrar res.
Els fills del bambú
Els Ootake i els Kobayashi han compartit el seu camí a lo llarg de la història des dels seus orígens van ser els primers en oposar-se als Kanemoto quan se’ls va concedir el títol imperial, ja que consideren que aquell honor hauria d’haver recaigut en ells per ser el clan més antic. El seu mode de vida discorre en busca de la perfecció en totes les arts i són uns excel•lents coneixedors de la història antiga. Per aquest motiu molts els culpen d’apartar-se del món en el que viuen i tancar-se dins dels seus bells palaus i jardins, en els que es celebren elegantíssimes festes on la més selecta música i els poemes més delicats flueixen constantment per a captivar als assistents. Això sí, pobre el qui intenti arremetre contra ells, doncs es trobarà en el camp de batalla contra el més perfeccionista dels guerrers.
Els clans menors
Moltes altres famílies han creat els seus propis clans que s’han aixecat i han acabat esfondrant-se, encara que alguns pocs han perdurat en el temps. Pot destacar-se el clan de les Espases Brillants com un dels més coneguts ja que existeix gràcies al clan imperial i viu per a ell. Formen els exèrcits que defensen els seus palaus i les seves fronteres. Un altre dels clans coneguts es el dels Corbs de la Matinada ja que els seus dominis s’han mantingut invariables a lo llarg de generacions i els seus consellers són habituals en la cort. Els Guerrers de l’Abisme s’han declarat obertament seguidors de l’Obscur i han aconseguit el control d’una illa on s’han fet forts i han atret cap a ells un bon número de Corruptes. Els Custodis els tenen en el seu punt de mira i estan esperant reunir suficients tropes per a llençar-se en una gran guerra que purgui el món d’éssers com ells.
3 comments gener 24th, 2006
L’Aburakago (en japonès: 油籠), o el noi de l’oli com seria la seva traducció, es un youkai poc conegut i estrany.
El seu aspecte correspon amb el d’un nen, sovint acompanyat per una o més boles de foc, els Hinotama, que flota pels voltants de les llums d’oli, un combustible apreciat pels habitants de les cases per proporcionar calor, sobretot en els durs mesos d’hivern. Es podria classificar com a inofensiu si no fos que el seu objectiu es xuclar l’oli de la llum per alimentar-se, fent que el subministrament baixi de manera ràpida. Una idea assenyada és compartir l’oli que es disposa en una casa si es té de sobra, doncs a l’Aburakago li desagrada la cobdícia.
L’origen d’aquest youkai podria estar en els lladres d’oli, com manifestacions d’aquests que tornessin de l’altra vida per seguir amb les seves costums, encara que podria tractar-se de entitats totalment independents.
Add comment gener 23rd, 2006
A partir d’avui intentaré apropar-vos a la diversa i variada mostra de criatures fantàstiques de la cultura japonesa. Per començar us ofereixo una explicació sobre el terme general que els engloba: Youkai.
Els Youkai o Yōkai (en japonès : 妖怪) es poden definir com a esperits, aparicions, dimonis, monstres o fantasmes. Es un terme força ampli que inclou un gran nombre de criatures sobrenaturals del folklore japonès molt diferents entre elles. La seva naturalesa diferent els fa actuar de manera estranya segons el punt de vista d’un humà, i això pot comportar una certa enemistat entre ells i nosaltres. Degut a això, alguns d’ells eviten les zones poblades i viuen en àrees aïllades en plena naturalesa. En canvi, altres viuen ben a prop de l’ésser humà, alterant el seu estil de vida o ajudant-lo sense que aquest en sigui conscient.
El fet que el terme Youkai englobi tantes criatures diverses fa que també s’incloguin éssers de la mitologia occidental, encara que habitualment en refereixen a ells com a Mononoke.
Per altra banda, el terme Youkai també es utilitzat en un sentit més reduït, i es refereix als animals que la mitologia japonesa ha dotat de poders extraordinaris, sobretot una major intel·ligència que utilitzen habitualment per enganyar als humans.
Els Youkai i els humans poden unir-se, tal i com relaten algunes històries amb un final generalment tràgic, tenint com a descendència a un éssers anomenats Hanyou o Hanyō (en japonès : 半妖). La vida d’aquestes criatures mai es senzilla, ja que al posseir característiques inusuals i poders sobrehumans, deguts a la seva herència, no son acceptats per cap de les dues societats.
També hi ha qui s’enfronta als Youkai, sobretot a aquells malvats que causen danys als homes. Tot i que generalment són invulnerables als atacs humans, poden ser derrotats per experts exterminadors anomenats Taijiya (en japonès : 退治屋) i monjos budistes que gaudeixen de la benedicció de Buda.
1 comment gener 22nd, 2006
Fa molt de temps, una noia i dos nois, que eren germans, anaven per les muntanyes i explorant una cova es van trobar un estrany penjoll. Estava format per cinc anelles entrellaçades i en el centre un gran cristall reflectia les brillants llums de diferents colors que emetien els anells: blanc, blau, verd, vermell i marró.
Un dels nois, l’Eduard, va allargar la mà per agafar-lo i va notar que era màgic. En quant se’l va ficar pel cap i va reposar sobre el seu pit, les seves robes van canviar per una lluent armadura. El seus germans es van quedar parats davant la transformació i abans que reaccionessin els hi va dir:
– Aquesta joia m’ha parlat i m’ha dit que a partir d’avui la nostra missió serà ajudar a les persones que es trobin en perill. A mi m’ha donat aquesta armadura per que eviti que altres prenguin mal.
I després es va treure el penjoll i l’armadura va desaparèixer. Llavors li va donar a la Maria, la seva germana, que tenia uns quants dubtes però finalment va confiar amb el seu germà. I quan se’l va ficar també ella va canviar. Però no duia una brillant armadura, sinó un elegant vestit i la seva mirada era molt mes penetrant.
– Jo puc veure més enllà de les coses i les persones – va dir la noia.- Podré anticipar-me als problemes per intentar que no es produeixin.
I es va treure el penjoll per passar-lo a l’últim dels tres germans, en Miquel. Aquest, després d’haver vist les dues transformacions, ja estava més tranquil. Va acceptar el penjoll i se’l va col•locar. Les seves robes van transformar-se en una llarga túnica de color negre. Quan va començar a parlar, la seva veu va ressonar dins la cova.
– Aquest penjoll guarda la màgia del món, cada un dels cinc anells representa un camp de la màgia: el blanc per l’aire, el blau per l’aigua, el verd per la vida, el vermell pel foc i el marró per la terra. Jo els podré fer servir per solucionar totes les desgràcies que hagin ocorregut.
I quan se’l va treure va aparèixer el primer problema: qui dels tres el portaria? Però com els tres eren llestos i sabien compartir el que tenien van decidir que el portes la Maria, ja que cap de les altres dues habilitats seria útil si abans no podien detectar on s’havia d’ajudar.
Van baixar la muntanya i van seguir el camí fins al primer poble que van trobar. Abans d’arribar-hi, la noia va anunciar:
– En aquest poble hi ha una gran tristesa, alguna cosa dolenta els hi ha succeït.
Van decidir que el millor era preguntar a l’alcalde que els hi havia ocorregut. Només en veure l’home, que estava plorant, la Maria va saber immediatament el que havia succeït. Resultava que uns ogres havien segrestat la seva filla i havien amenaçat en menjar-se-la si no els hi duien tota la collita del poble.
Els tres germans van decidir immediatament que l’anirien a rescatar, però per això havien d’enganyar als ogres per poder-se acostar fins a la noia. Van demanar a tot el poble que busquessin tots els sacs vells que tinguessin buits i els portessin a la plaça del poble. Ràpidament tota la gent es va ficar en moviment i en poc minuts havien reunit un bon munt.
També els hi van demanar una part de la collita. I llavors la reacció no va ser tan ràpida, ja que no es volien morir de gana. Poc a poc van poder convèncer a uns quants i ho van agrupar amb tot el que l’alcalde tenia, ja que per ell la seva filla no tenia preu.
I l’última cosa que van demanar va se un carro, i els n’hi van deixar un amb una vella mula.
Llavors la Maria va lliurar el penjoll al Miquel i aquest va omplir els sacs de terra i pedres amb la seva màgia. Un cop van estar plens, va lliurar el penjoll a l’Eduard que amb la força que li donava la seva armadura va agafar els sacs i els va carregar al carro. I a sobre de tot va col•locar els sacs que duien la part de la collita que havien donat els habitants del poble.
Un cop tot a punt, la Maria, un altre cop amb el penjoll, i l’alcalde van pujar al carro per conduir-lo mentre que els dos germans caminarien al seu costat, així vigilarien que els sacs no caiguessin.
La Maria no va trigar gaire a descobrir on es trobava el refugi dels ogres. Estaven situats uns quants quilòmetres més endavant, no gaire lluny del marge del camí i a la vora tenien un munt de roques que els servia per tenir tancada la filla de l’alcalde. Va contar fins a quatre d’aquelles criatures, tres asseguts al voltant d’una foguera i el quart una mica més endinsat en el bosc.
Ja s’havia començat a fer fosc quan van arribar ben a prop i els dos nois es van apartar del carro i, seguint les instruccions de la seva germana que havia donat el penjoll a l’Eduard, es van internar en la vegetació.
Just quan van haver marxat, un parell d’ogres van aparèixer en mig del camí, barrant el pas amb els seus enormes garrots.
– Així que al final heu vingut – va dir amb una veu greu un dels monstres.
– Sí, aquí teniu tota la nostra collita – va dir l’alcalde -. Torneu-me ara a la meva filla.
Llavors, de cop i volta, un tercer ogre va aparèixer per darrera del carro, impedint així que poguessin fugir, i va dir:
– Ens quedarem tot el que ens heu portat i a la vostra filla també. Així, si voleu que segueixi viva, l’any que ve ens portaràs el doble de menjar.
– No! – va exclamar l’alcalde que es va ficar a plorar.
– Calleu! – va ordenar l’ogre que havia parlat primer -. Calleu! O aquesta jove que os acompanya s’unirà a la vostra filla.
I l’alcalde encara va plorar més fort.
Mentrestant, a l’interior del bosc, els dos germans havien arribat fins on es trobava el quart ogre que vigilava la filla de l’alcalde. En aquells moments la mantenia atrapada en una de les seves poderoses mans mentre que a l’altra mà tenia un tros de carn mig crua d’algun pobre animal que havien caçat al bosc. En veure l’escena, l’Eduard, amb la seva brillant armadura, es va ficar a córrer en direcció a l’ogre i no va parar fins que va xocar amb ell, Amb tanta força es van colpejar que el monstruós enemic va deixar caure a la pobre presonera. Per sort d’ella, en Miquel havia seguit el camí del seu germà i la atrapar al vol abans de que toques terra.
Aprofitant que l’ogre havia quedat estabornit van fugir d’allà corrents. L’Eduard, que no havia rebut cap mal gràcies a la armadura, li va donar el penjoll al seu germà i ell es va quedar amb la noia per protegir-la i amagar-la al bosc fins que tot s’hagués acabat. En Miquel es va dirigir cap al carro i va arribar en el moment en que un del ogres anava a agafar un dels sacs amb la collita. Com els ogres estaven d’esquena a ell no van veure la senyal que li va fer a la seva germana que sense pensar-s’ho dues vegades va estirar amb totes les seves forces a l’alcalde fins a caure plegats a una banda del carro.
Una sola paraula carregada de sons suaus i lleugers van sortir dels llavis del noi, i els sacs plens de pedres i de terra van volar cap els ogres que van poder esquivar alguns d’ells, però la majoria els van deixar ben adolorits. Enfadats van donar mitja volta per encarar-se amb aquell petit intrús que els havia fet sortir morats. Però aquest va pronunciar una paraula diferent, més gutural i profunda que la primera. Tota la terra i les pedres que s’havien escampat al trencar-se els sacs es van començar a enganxar primer als peus dels ogres, després van pujar per les seves cames i els van a anar cobrint fins que només el cap sobresortia d’aquella muntanya que s’havia creat al seu voltant. D’aquesta manera havien quedat ben atrapats i no podien fer res més que cridar.
No van trigar ni un minut en reunir-se tots sobre el carro, amb els pocs sacs de menjar que havien quedat, i van fer córrer a la mula tot el que podia per arribar el més ràpid possible al poble. Però ja era negra nit i el camí era perillós, així que van haver de frenar una mica la marxa i la Maria, ja amb el penjoll ficat, es va encarregar de guiar-los.
Quan els del poble els van veure arribar, van fer obrir la porta d’entrada i tots els habitants van estar molt contents. I més content que cap altre, estava l’alcalde, que havia pogut recuperar la seva filla de les mans d’aquells perillosos éssers. I va donar les gràcies als tres germans que li havien tornat la felicitat.
Add comment gener 21st, 2006
| dl. | dt. | dc. | dj. | dv. | ds. | dg. |
|---|---|---|---|---|---|---|
| febr. » | ||||||
| 1 | ||||||
| 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
| 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
| 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
| 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
| 30 | 31 | |||||