Daus de deu

Una escena de patiment

febrer 3, 2006

Vaig baixar els últims esglaons lentament, amb la katana que havia comprat feia un parell de setmanes als xinesos de la cantonada penjant en la meva mà esquerra. La seva fulla, tacada de vermell, reflectia la llum provinent de la bombeta que il·luminava l’escala.

Un cop fora vaig observar el carrer. Encara era fosc, només els fanals donaven una mica de claror a l’escena. Aviat unes altres llums il·luminarien el carrer, les sirenes dels cotxes patrulla no trigarien a fer-se notar en la tranquil·litat de la nit. Vaig asseure’m a la vorera i vaig començar a pensar el que havia succeït, acabava de destruir la cosa més important de la meva vida. I la culpa, la culpa era… de qui era la culpa? Vaig començar a reflexionar. Feia cosa d’un parell de mesos tot es va començar a tòrcer. No es que abans, durant els tres anys que portaven de relació no haguéssim discutit, clar que ho havíem fet, però durant aquest darrer període tot s’havia complicat. Cap dels dos tenia una explicació raonable del perquè, afirmàvem rotundament que ens estimàvem, en cap moment no hi havia hagut terceres persones, encara desitjàvem anar a viure junts i compartir el nostre futur, però la veritat es que res del que un feia a l’altre li agradava. Tot eren queixes, cares llargues i un malestar generalitzat que no ens deixava viure. Ho havíem intentat arreglar? Em semblava que sí, segur que sí. Com a mínim ho havíem parlat, i parlat llargament. Però havia servit d’alguna cosa? Doncs, la veritat, em semblava que no. I per això havia arribat jo a aquest extrem, a trobar-me en aquest moment en aquest lloc després d’haver fet ús de l’arma. Les nostres converses sempre havien acabat en crits, en llàgrimes i en ressentiment. I tot va acabar desembocant en aquesta fatídica nit. Després d’una de les nostres baralles farà cosa d’un mes, vaig començar-me a plantejar seriosament tallar definitivament, deixar-ho tot i intentar de començar de nou. La meva ment va iniciar plans per buscar el moment oportú i les estones que ens vèiem servien per anar-los perfeccionant i trobar més motius per realitzar-los. Finalment va aparèixer un que em va semblar adient, no tenia cap més inconvenient que el que em pogués succeir a mi després. I realment tot el que havia planejat havia transcorregut segons el pla. Jo no sabia dir si encara hi havia amor entre nosaltres o si només era un record del que havia existit. Per que sí que hi havia hagut amor en el principi, unes ganes boges d’estar l’un amb l’altre tot el dia, ganes de compartir moments i alegries, ganes de fer realitat somnis on els dos forméssim part, ganes de conèixer com era l’altre per tal de agradar-li més. I aquí radica un del principals errors de la relació: voler ser com l’altre vol que siguis, per que una persona difícilment pot canviar sense deixar de ser ella mateixa. Si t’enamores d’una persona és per que acceptes el que és i l’estimes per això i potser que en el moment de conèixer mes profundament a la persona de qui t’has enamorat vegis defectes que en un principi, degut a la ceguesa de l’enamorament, no hagis apreciat o hagis passat per alt. En el moment que vols fer perdurar la relació canviant-te a tu mateix i abandonant la teva essència provoques la pitjor situació possible: tu no et trobes be amb un jo que no reconeixes com a propi i en el moment que li ensenyes a la persona a qui estimes, creu que el jo autèntic era el que havies modelat per adaptar-te a aquella persona i no el que ara vols recuperar i que en un principi s’havia enamorat d’ell. Això ens havia succeït, jo em veia ofegat per unes obligacions causades per complaure a l’altre persona. I volia buscar una solució, no m’agradava pensar que el meu futur seria una càrrega per mi, volia que fos una alegria. Jo l’havia estimat perquè em sentia feliç al seu costat, però en el moment en que el preu de la felicitat el vaig considera massa alt, vaig tractar de tornar al meu jo anterior, aquell que feia feliç a l’altre, aquell que vivia alegre. Perquè tampoc l’altre era feliç, i encara que això només ho suposava semblava evident només observant, perquè li feia mal, patia per culpa meva quan no em veia content i ens submergíem en la tristor i la passivitat.

Entry Filed under: Literatura pròpia. .