desPensaments

Hi ha gent a la Vila que necessita vendre amb molta urgència, com per exemple el propietari d'aquest local del carrer gran.

L'altre dia veient un reportatge de televisió sobre no recordo quin país africà explicaven que a través del turisme estan canviant la fesonomia de la zona i, també, els costums de les persones que hi vivien. La construcció de resorts els hi proporcionava feina i diners.
    
Però el que jo crec és que el turisme, a la llarga, empobreix. I ho fa per tres raons bàsiques:

• Destrossa el territori,
• Folkloritza la cultura
• "Aprovincianitza" el pensament

    
Per veure-ho només cal que ens fixem en casa nostra. Les zones més fortament turístiques, és a dir, la platja i les muntanyes, han estat literalment destrossades per construccions infames que han fet d'un territori preciós un paratge de ciment i mal gust que, a dia d'avui, ningú sap com arreglar. La Costa Brava fa plorar al més sensible, veient com a canvi de quatre pessetes els ajuntaments es van vendre terres i dignitat per aconseguir més residents temporals que no han aportat res més que sons forasters i l'exigència dels mateixos drets socials que els residents tot l'any. Tot perquè, segons diuen i deien, han aportat "el progrés". I el famós progrés ha resultat ser només antenes parabòliques, carreteres, ciment i destrucció de l'entorn natural i l'equilibri de les diferents espècies animals i vegetals.

La cultura pròpia d'aquests territoris ha estat objecte de profunds canvis, lligats als hàbits diaris dels residents. Els nadius han canviat les seves feines i costums ancestrals per adaptar-se a una demanda de serveis d'esbarjo (bars, restaurants, submarinisme, etc). L'abandó de la pesca, del camp i la cultura del diner ràpid, de l'adaptar-se sense manies als costums dels visitants porta a renunciar a la pròpia cultura i a presentar-la com un fet folklòric. Som universals, fet que vol dir que tenim els mateixos costums bàsics dels que ens visiten però amb uns petits fets diferencials, el folklore, que queda molt bonic per vendre productes típics de la terra i fer cartells-reclam publicitaris.

    
I, com no, ens ha fet provincians. És provincià aquell que va a cercar fora el que ja té a casa només pel sol fet que és de fora i per tant ha de ser millor. Fer-nos tan esclaus dels que venen, adaptar-nos tant als seus horaris i costums per a fer-los sentir com a casa seva i aconseguir el seu retorn, procurar no mostrar allò nostre que els pot ofendre ens ha dut a fixar-nos sempre en artistes, arquitectes, pensadors, escriptors de fora minusvalorant els propis per, curiosament, no ser titllats de "provincians". L'empobriment de la cultura i el futur en un món de serveis al servei dels qui han de venir fa més simples a la gent. I l'evolució, la innovació i "el progrés" no és possible en un món estèril d'idees pròpies.
    
És per aquestes raons (i d'altres, ja que no és el meu motiu fer un llistat de greuges) que dic que el turisme empobreix. I potser és cert que d'entrada pot semblar que aporta beneficis, però a la llarga et converteix en esclau de la immediatesa, del quedar bé i del diner fàcil i sense esforç. I, quan te'n vols adonar, resulta que t'has vengut el territori per quatre durus que ja no tens ni t'han aportat més coneixement, i per si fos poc ja no pots tirar enrera.

Estimats Reis Màgics d'Orient,

Permeteu-me que per un cop l'any deixi de banda el meu republicanisme i la meva preferència per la gent del país per dirigir-me a vosaltres amb la clara intenció de demanar-vos a canvi de no res. Sóc perfectament conscient que la meva actuació és hipòcrita però hi ha moments a la vida que cal deixar de banda les creences personals a canvi d'un benefici propi a curt plaç.

He de dir-vos honestament que aquest any he estat molt bon minyó i m'he portat bé amb els meus congèneres, fet que em porta a demanar-vos un regal com a premi, ja que sóc massa gran per les piruletes. No us faré una gran llista de regals com fan d'altres sinó que per estalviar-vos feina reduïré la meva llista a un sol objecte. I no creieu que és mala intenció que aquest objecte provingui de la terra de la vostra competència, sinó que es tracta de la més pura casualitat, aquest cas en forma d'ironia sorneguera.

Deixant-me estar de romanços doncs, em permeto solicitar-vos que em porteu un nou telèfon mòbil. Sóc conscient que ja sabieu que us demanaria això, ja que no rebeu el títol de Reis Màgics perquè si. Aquest any m'he decidit per un Nokia model N79 que crec que em permetrà esperar durant dos anys més l'eclosió dels mòbils amb el sistema operatiu que jo vulgui.

Esperant doncs que no em tingueu en compte la meva aversió per les cases reials i que entengueu que la nostra relació anual és el màxim que ens podem permetre vosaltres i jo, em despedeixo posant-me als vostres peus i suplicant la vostra indulgència.

Fins l'any que ve es despedeix el vostre súbdit.

PS: Comprenc que és absolutament innecessari, però entenent que viatjar a les terres fredes del nord a buscar l'aparell no us fa massa gràcia no fos cas que us trobéssiu cara a cara amb aquell farsant que vesteix de vermell us deixo aquí mateix l'enllaç a la web.

M'ho van dir per primer cop fa uns mesos, i no en vaig fer massa cas. Sonava més a broma (pesada) que no pas a realitat. Al cap de poc uns altres amics m'ho van comentar i la mosca va començar a voleiar darrera l'orella. Però és que aquest cap de setmana m'ho he tornat a sentir dir i ara si, assumeixo que és una realitat palpable.

I em molesta. Em molesta perquè és una cosa contra la que poc hi puc fer però que com una petita lapa se m'ha anat enganxant i ara em costarà molt de treure. I no em rebenta només perquè em senti malament amb mi mateix sinó perquè sense voler m'identifica com a resident, i per molts provinent, d'una zona que no sento pròpia i que cada vegada ho és menys. I a sobre, de retruc, em treu un dels que jo considerava els meus encants: el meu origen.

I és que se m'està enganxant l'accent xava.

Com cada any i cada Desembre es comuniquen les pujades de preu de les targetes del transport públic a Barcelona i tot són escarafalls i teatre dels que manen i van en cotxe oficial escandalitzant-se que pugi per sobre el IPC i tota la pesca. S'ha convertit ja en un clàssic d'aquestes èpoques, al igual que el campionat de Billar a TV3 i la missa del Gall a moltes parròquies.

Els de ATM sempre s'excusen en que les despeses han pujat i, per tant, això ha de repercutir en el preu que al ser "pagat" a mitges per Administració i usuaris doncs ha de pujar.

I jo penso: si sense fotre ni un sol kilòmetre nou de Metro la pujada sempre ronda el 7%, quan obrin la nova línia L9 fliparem amb la pujada oi? Perquè aleshores les despeses de TMB pujaran de forma espectacular i, lògicament, repercutirà en el preu que paguem.

Preparem-nos doncs: d'aquí un parell d'anys fliparem amb la pujada. Això si, és clar, no ens han enganyat amb les raons dels augments anuals, clar. Que no ho hauran fet, això d'enganyar-nos. No. Que tenen les mans netes, si.

(Ja m'assemblo al Molina, que no acaba mai).

Aquesta setmana passada vaig haver de lidiar amb un conflicte personal (personal de persones). De fet, el conflicte no està solucionat però m'ha resultat sorprenent l'enfoc.

Fa uns anys, no tants, sé perfectament com hauria encarat la problemàtica: després de l'exposició dels fets hauria buscat el cos a cos per a un intecanvi de cops. L'objectiu hauria estat desarmar al contrari amb la dialèctica pròpia i assegurar-ne la rendició als meus postulats.

Fa menys anys, hauria exposat el problema i hauria buscat una forma de buidar l'agressivitat en alguna altra banda. És a dir, l'intercanvi de cops hauria estat menor però hi hauria hagut alguna víctima col.lateral.

Però aquest any, aquest mes, he variat el meu enfocament. Aquest s'ha basat en l'exposició del problema i, acte seguit, l'assumpció de les diferents formes de vista i la certesa que cal trobar un punt mig o retirar-se de la baralla per la incompatibilitat de caràcters. Ni intercanvi de cops, ni víctimes col.laterals, ni submissió i triomf.

I és en aquests casos quan t'adones que alguna cosa és diferent, que el fet de variar la metodologia implica per força d'altres canvis més profunds. I estàs content, content perquè vol dir que aquesta vegada has aconseguit no ensopegar en aquella maleïda pedra. 

I et preguntes si la pedra segueix allí, o si ja l'has desfet per sempre. 

El primer cop que vaig sentir el nom "dovecot" fou en la darrera reconstrucció del servidor de GràciaNet. En T. fou l'encarregat de montar tot el sistema de correu nou, migrant el contingut de l'antic i amb la sana intenció de montar-ne un de més ràpid i eficient. Em va explicar, després de montar-lo, que el sistema treballava de forma esquemàtica amb aquest circuit: el correu entrava via postfix que validava l'adreça amb una consulta al mysql, l'entregava després a l'amavisd que mirava si era spam o virus i el retornant-lo al postfix amb el resultat, que finalment l'entregava al dovecot (si calia) per a què el distribuís als usuaris.

Jo sempre havia treballat amb procmail, i entre això i que en T. sempre monta els servidors molt a la seva manera vaig tardar en fotre-li mà a l'assumpte. Però com tot, tot té un dia i aquest va arribar fa uns mesos quan cansat de rebre tant d'spam (marcat, això si) a la bústia vaig buscar la forma de separar-lo automàticament. El fet que utilitzem IMAP ens facilitava la feina perquè podiem crear carpetes de Junk per a cada usuari i deixar-li allí el correu que teòricament era brossa.

Així fou com em vaig adonar de l'existència del sieve. Es tracta d'un petit plugin per a dovecot que em permet crear regles directament al servidor i executar certes accions depenent d'unes variables. I així vaig poder indicar-li que tots els correus que passessin pel servidor i que fossin marcats com a SPAM s'emmagatzemessin a la carpeta Junk de cada usuari, apartant així els correus molestos de la bústia d'entrada. Sembla mentida com una cosa tan banal pot fer que un webmail sigui usable o no! 🙂

Igualment, vaig aprofitar per manegar un script que cada nit consulta les carpetes Junk dels usuaris i li diu al SpamAssassin que prengui nota que tot allò és spam, i posteriorment n'elimin els que tenen més de 30 dies. Això ens permet tenir l'espai més o menys controlat i entrenar l'spamassassin amb els spam que no ha detectat però en canvi si que ho ha fet l'usuari (o el programa client que utilitza).

Mesos després em va passar un petit accident casolà: a l'ordinador gran de casa se li va espatllar una peça que encara no he repostat i fa unes setmanes que em moc amb el petit portàtil. Així va ser com em vaig començar a enyorar els filtres que tenia al ThunderBird i em passava hores (exagerat!!!) desgranant els correus personals dels de llistes,facebooks,errors,webs,etc. Realment, un conyàs.

Així que vaig tornar al Sieve. Vaig pensar que si hi havia alguna manera de fer regles a nivell servidor, bé n'hi hauria d'haver una altra per fer-ho usuari a usuari, oi? Doncs si, efectivament n'hi ha una: creant un fitxer anomenat .dovecot.sieve a l'arrel de la carpeta arrel de l'usuari. Tan simple i tontu com això, però alhora tan complicat ja que cal tenir accés ssh a la màquina.

Ara per ara doncs, he aconseguit configurar el servidor perquè executi regles a tots els correus i perquè ho faci també al meu compte, i és un plaer veure com els correus es classifiquen solets en carpetes IMAP. Vagi on vagi, sempre ho veig tot endreçat i polit! 🙂 El següent pas, i que de moment m'està costant prou, és implementar un altre intèrpret (probablement el managesieve) que sigui capaç de fer comunicar al sieve amb el squirrel (el roundcube no té plugins encara) i ser capaços de generar els filtres des del correuweb, sense haver d'accedir per ssh.

I una vegada més constato com de tremendament lògic és el linux quan saps on mirar i, ho confesso, després d'hores de cerca de documentació i proves fallides. Ara mateix, crear regles és qüestió de segons i aquí en van alguns exemples:

Separar correu spam:

if header :contains "X-Spam-Flag" "YES" {
  fileinto "Junk";
  stop;
}

Guardar separament el correu que arriba a un àlies:

if address :contains "to" "info@gracianet." {
  fileinto "GraciaNet";
  stop;
}

O el d'alguna llista:

if header :contains "subject" "[kernelpanic]" {
  fileinto "kernelpanic";
  stop;
}

També pots molestar a algú que et molesta 😉

if header :is "from" "ideniel@bcn.cat" {
  redirect "ideniel@bcn.cat";
}

o, perquè no, banejar un domini complet:

if address :contains "from" "@socialistes.cat" {
  discard;
}

Per ampliar la informació es pot mirar el wiki del dovecot i sieve.

A vegades passejant per la city veus coses que no saps si és que la gent està molt pirada o si té molt sentit de l'humor. En aquest cas, he acabat creient que l'amo de la bicicleta és un catxondu mental de molt cuidadu 🙂

A continuació us presento la bicicleta que casi va imposar-se al concurs pel Bicing, essent derrotada a la gran final pel model que avui envaeix les voreres. Com a grans punts a favor té la resistència (d'aquí el nom de Tuareg Interceptor per al model) i el sistema antirrobatori:

Resistència Urbana

A veure qui és el guapu que la pispa 🙂

Hi ha coses que em sorprenen.

Mentre alguns recordem que tal dia com avui un genocida que mereixia morir a trets va veure acabar els seus dies al llit rodejat dels seus, d'altres prefereixen dedicar-lo a expressar una opinió que el 99.9% de la gent subscriu. Que això ho fes algú proper al dictador ho entendria per allò de marejar la perdiu.

Però que ho facin els hereus dels qui no podien expressar-se em deixa amb els ulls oberts com taronges.

En el temps que separa aquesta fotografia amb la que vaig fer a finals de Setembre, els operaris de l'Ajuntament han estat treballant dia i nit per enllestir el nou equipament el més aviat possible. Com es pot observar a simple vista, durant aquests mesos han tret ja el cartell que explicava què s'hi estava fent i el punt d'electricitat que hi havia preparat per donar energia mentre es polia l'edifici. Malgrat a la fotografia no es pot apreciar, també han aixecat la vorera (i tornat a tapar) un cop per a posar algún cable que s'havien deixat.

Encara que sembli el contrari, l'interior de l'edifici es troba completament buit. Diuen les males llengües que és per manca de diners o idees, però la realitat és que l'Ajuntament ha optat per una ambientació minimalista radical: res de res.