desPensaments

Hi ha dues coses que em rebenten de l'Administració:

1. la cultura del funcionariat,
2. la creença que els drets dels administradors estan per sobre d'aquells a qui administren.

Això ve a "cuentu" d'un petit rebot que he tingut avui. Resulta que ja fa dies em vaig assabentar d'una interessant exposició que et mostra a través de fotografies l'evolució de la ciutat de Barcelona en els darrers 160 anys, i tenia ganes de veure-la. O sigui que he buscat a la web de l'Ajuntament de Cacalona on es feia i quan ho he trobat (m'ha costat, només apareix al google si fas la cerca en castellà!) he rebuscat els horaris.

I aquí apareix el rebot: són horaris de funcionari. Perquè ho dic? Doncs perquè només es pot visitar de 9 a 2 del matí, i un parell de dies a la setmana també de 4 a 6 de la tarda. Excepte els 3 mesos d'estiu que només obren al matí, suposo que degut a la jornada intensiva que aplica l'Administració a l'estiu.

És a dir, un servei municipal que només obre quan el funcionari de torn hi és present sense tenir en compte que nosaltres, els administrats, treballem i només podem visitar-ho fora d'hores de treball.

Total, que no hi podré anar ja que els funcionaris també tenen els seus drets i l'Administració els considera més importants que els meus.

Referències:

• Horaris i situació del l'Arxiu Fotogràfic
• "Barcelona fotografiada"
• Petita recomanació

Si els turistes arribessin a Barcelona amb el transport de Rodalies tindriem la millor xarxa d'Europa.

O com a mínim, la que optaria a més premis de Disseny.

Dijous i divendres vaig estar mirant la mini-sèrie Serrallonga. M'ha semblat un molt bon producte, potser un xic lent en el conjunt però suposo que degut al propi format de dos episodis llargs. Mentre el mirava m'he fixat en la música (m'ha agradat molt), l'ambientació dels paratges, les robes i l'època en un sentit més global. De la veracitat històrica poc en puc dir, ja que em resulta un personatge molt desconegut, del qual en coneixia l'existència llegendària i poca cosa més.

I mentre el mirava el dijous em va venir al cap un (des)pensament: la nació catalana és com és perquè durant molt segles hem estat buscant un bon rei al no disposar-ne de propi. És la búsqueda d'un senyor el que ens ha fet un poble aparentment mesell i desorientat.

I durant el segon dia vaig pensar: "Aquest Joan Sala parla amb un accent xava que tira d'esquena". I aleshores em vaig adonar que tota l'ambientació estava bé excepte l'ambientació lingüística: la llenga que empraven pràcticament tots els personatges era el català d'avui dia, i la variant n'era la barcelonina. Suposo que tants anys de doblatges a TV3 ens ha tret el costum de sentir els accents regionals tal com són, i acceptem amb inconscient normalitat que a les sèries i televisions tothom parla una sola variant del català. Em sembla simptomàtic que es gastin tants de diners en emular els vestits, les cases, el transport i els conflictes de l'època però després el bandoler de les Guilleries resulti que parla com fan a la capital, i no com fan a les Guilleries.

I un detall tan petit pot fer que una pel.lícula tingui o no credibilitat, sobretot quan som consciens que no hi ha doblatge i ens ensenyen uns paratges que coneixem, doncs són els nostres.

Vagi per endavant que el títol és provocador amb tota la intenció. Després d'estar-me pràcticament dos anys sentint a dir que l'Obama és tan bon paiu, que és un negret afroamericà honest i que amb ell les coses poden canviar tant es pot dir que n'estic ben cansat d'aquesta poca capacitat crítica que se li suposa a una generació que té, per primera vegada, totes les hemeroteques a la pantalla de l'ordinador.

Què pensariem si un partit polític català es presentés a les eleccions defensant un model social on la sanitat i les pensions fossin privades i apostés per escampar tropes catalanes pel món per defensar-nos del terrorisme? Un candidat que permetés als Mossos intervenir les comunicacions dels ciutadans i defensés que els ex-presos no poden votar? Que ens fes registrar abans de permetre'ns votar? O que tothom pot tenir armes a casa per a defensar-se? Doncs diriem que és un tiu més fatxa que els del PP i ni déu el votaria (bé, algú si que ho faria clar).

Però no, resulta que l'Obama com que és ianqui tot això que per nosaltres és tan fatxa a ell el converteix en un paiu d'esquerres, garant de les llibertats i que si ell pot nosaltres també. També podem què? Colar-nos dins l'establishment? Donar una mica de color a la uniformitat? Aconseguir que uns cantants ens facin una cançó amb trossos dispersos de discursos? Discursos brillants, si, però les paraules se les emporta el vent.

Avui a la nostra idiocràcia tots feliços i radiants perquè ens diuen que un negre d'esquerres ha guanyat per primera vegada als USA.

Aix! 

Hi ha incomptables dites populars que relacionen Tot Sants amb el fred i, per tant, amb l'arribada del novembre. Però jo ja fa anys que he desenvolupat un altre sistema per saber quan arriba el Novembre i, també, per saber quan s'acaba el Febrer: l'olor de maria.

El mètode és molt senzill: quan pujant a casa sents olor de maria en qualsevol dels replans, és que ja ha arribat el Novembre. I quan després de setmanes de notar-la veus que ja fa uns dies que no es passeja la flaire per l'escala és que, indubtablement ja estem més enllà del Febrer.

I això no només passa a l'escala on visc: ha passat a totes les escales que he viscut i a la majoria de blocs de pisos als que he anat. I ara que el fred i la calor, o més concretament l'inici i el final, es desplacen d'any en any, la millor forma de saber que l'hivern ja és aquí és a través de la flaire herbolaire.

No falla mai. 

Els meus veïns de sota meu ja no són veïns meus. Els meus veïns de sota meu que cridaven, no em saludaven, eren sudamericans que celebraven els gols a la Eurocopa, embrutaven i feien soroll ja no els escolto més cada diumenge solapant el so del campanar de la plaça de la Vila. Han marxat per decisió pròpia i ara són els veïns d'algú altre.

Els veïns han marxat però ens han deixat un souvenir a l'escala en forma d'escarbats. Diversos pisos han notat que en el moment de desallotjar el pis i remenar les coses, una petita però molesta generació d'escarbats han decidit expandir el seu reialme i passar d'ocupar un pis a intentar conquerir una escala sencera. Són escarbats ambiciosos, penso. 

Avui han de venir a fumigar el pis dels veïns de sota meu i també els de tota l'escala perquè els escarbats s'han escampat.

Els veïns de sota meu, els meus antics veïns de sota meu, seran recordats a la meva escala. 

[Relacionat:  Els veïns de sota meu]

Vaig llegir l'altre dia que en un exercici de realisme social a l'Ajuntament de Barcelona han decidit rebatejar una estació de metro que encara no existeix. El nou nom que li volen posar, o que li posaran finalment, és "Camp Nou".

Diuen que la raó per canviar-lo és que la parada de metro estarà molt a prop de Ca'n Barça i per tant el més lògic és que dugui el nom del camp del Barça, així tothom s'ubicarà. La parada també estarà molt a prop del Campus Universitari, per això inicialment s'havia de dir "Campus Nord", si no vaig errat. 

És a dir, entre batejar el nou nat amb un nom relacionat amb el futbol o amb el coneixement, tots (menys uns) han escollit futbol. Per això dic que es tracta d'una decisió totalment basada, aquest cop sí, amb el pensament de la majoria de gent: el futbol és lo més sagrat.

Deia en Paquitu el genocida que el futbol era l'opi del poble, i no anava errat. Ho continúa sent tants anys després.

Després d'estar-se anys venent terres per edificar, afirmant que els impostos dels nous residents ajudarien a engreixar les arques resulta que els Ajuntaments estan escurats.

Exactament igual als que no van vendre terres per edificar. Però amb menys dignitat i, això si, amb el paisatge, i possiblement també la convivència, destrossats. 

El dret a la vaga, legítim, s'ha convertit en el recurs del pataleig, il.legítim.

Avui els jutjats han parat 3 hores en solidaritat a una companya que ha estat inhabilitada. A conseqüència d'aquest fet, la companya segueix inhabilitada i uns quants milers de persones han vist alterats els judicis que s'havien de celebrar avui, amb les seves gestions, argumentacions i resolucions. Unes quantes altres persones, han aconseguit "la foto" i fer públiques i notòries certes situacions.

El dret a la vaga està per sobre totes les coses; diuen. Ens hem de solidaritzar amb una persona que ha estat injustament inhabilitada; argumenten. Estan completament desbordats per la feina; llegeixen públicament.

Personalment considero que amb 5 minuts de parada n'hi havia prou per sortir a tots els mitjans, però ells han cregut oportú parar entre l'hora del cafè i el dinar. Tot un matí enlaire per protestar de forma pública i notòria certes situacions.

Si jo decidís fer públics i notoris injustícies i males gestions en l'Administració Pública a través d'una aturada de 3 hores en el meu àmbit laboral, tan sols "apagant" el centre de comunicacions aconseguiria fer-ho palès tot perjudicant directament a milers de persones. Sense visites, anàlisis o resultats milers de persones veurien alterades les seves cites. No exagero.

Seria just si jo ho fes?

Quan vaig començar a programar la web Cuinetes.cat ho vaig fer per dos motius. El primer perquè volia digitalitzar algunes de les receptes de ma mare (pel meu ús, òbviament) i segon perquè volia aprendre i practicar una mica el concepte de les webs amb AJAX en php.

I al final en va sortir una web en la que tothom s'hi podia registrar i afegir les seves pròpies receptes. Per ser conseqüent amb la meva filosofia, les receptes eren publicades amb llicència CC per tal que tothom les pugués provar, millorar i gaudir. Com la majoria dels meus projectes, un cop posat en marxa va patir un temps d'oblit important. És el que té la passió: que s'acaba.

Però fa uns dies vaig pensar: "Caram, això de consultar la web és una mica pal perquè m'enganxa lluny de la cuina. Ho podria imprimir i així tenir-ho més a mà." Així que dit i fet: ja tenim el llibre de Cuinetes.cat

Aprofitant els serveis de lulu.com, he agrupat les 130 receptes completes que hi havia al servidor provinents dels diversos usuaris registrats i mitjançant un pdf les he publicat en format de llibre. (Tècnicament, el llibre no està publicat i s'imprimeix sota demanda però la idea és la mateixa: tenir a mà les receptes quan estàs a la cuina.)

O sigui que tothom que estigui interessat pot dirigir-se a lulu.com i adquirir el llibre Cuinetes.cat: 130 receptes per compartir . També és possible descarregar-se el pdf, i així t'estalvies uns calerons 🙂