Un Diamant finalment polit: plaça i refugi
La memòria històrica diuen que dura el temps dels qui la recorden. La meva memòria relacionada amb la Plaça del Diamant arrenca dels records del rodatge de la pel·lícula. Vivia llavors a Providència. Tenia poc anys.
Han passat molts anys d’ençà que la Plataforma Salvem els Refugis es va posar en marxa i va aconseguir salvar el refugi del pas a aparcament per a cotxes.
El passat divendres 10 va tenir lloc dos tipus d’acte. El primer, al matí, més institucional. Roda de premsa d’en Ricard Martínez (que en el seu darrer post també parla de la memòria històrica), premsa i primera passejada per un període encara massa gris, fosc i desconegut del nostre país i també de l’Estat.
Al vespre, però, va tenir lloc un altre tipus d’acte, més íntim, discret però a la vegada personalment més emotiu. Es va convidar als veïns de la Plaça a que fessin una passejada pel refugi guiada i explicada per la Pilar Frutos, una de les persones que més ha fet perquè això fos possible. Especialment satisfeta estava també la Dolors Martínez, que porta molts anys seguint aquest tema de Drets Civils. Hi havia també en Ricard, en Miquel i la Sandra, però evidentment els protagonistes eren els veïns.
I ho vam visitar. Especialment especial, si em permeteu, fou veure tres generacions d’una família junts en aquest procés. El senyor Giralt, la seva filla i la néta. El senyor Giralt era un vailet d’11 anys quan es va construir el refugi i hi va ajudar, més com un pas precipitat a la maduresa que no pas com un joc.
Algun cop he llegit algú que tractava la memòria històrica com una moda. Em sembla injust. Ara que finalment s’està posant fil a l’agulla, els governs s’ho creuen (alguns més que d’altres, només cal veure la decebedora llei del PSOE), la gent sembla més preparada, cal continuar.
Darrerament i en primera persona he pogut viure dues d’aquestes cerimònies de retrobament amb el passat: la inauguració simbòlica de la Plaça Dones del 36 per Festa Major de la Vila i ara amb el refugi. I sé que no serà el darrer. Encara recordo el cop, fa potser 10 anys, que se’ls va fer un merescut homenatge a les Brigades Internacionals a l’Autònoma amb la presència d’alguns d’ells. Aquell dia d’unió de joves i gent gran pocs van poder aguantar les llàgrimes.
Anar pel refugi fou una sensació estranya. Saps que no són les piràmides d’Egipte ni hi ha cap tresor, ni s’hi van viure emocions alegres que hom espera repetir. Això sí, és quelcom prou proper, massa proper fins i tot. Però no sempre podem triar les emocions. Però està bé recordar-les. Com dirien en altres litúrgies, era just i necessari.
Per qüestions de logística, vaig tenir l’oportunitat de poder anar durant un tram en solitari pel refugi. Especial, molt especial.
Personalment, us animaria a que vosaltres, sobretot els joves, hi anéssiu, a partir de gener i de la manera que es gestioni (han de ser grups petits i no cada dia per qüestions de preservació de l’entorn). I que no ho veiem com una pel·lícula o un videojoc.
Una nena que corria per allà ens va preguntar per què baixàvem i si es feia per si ens atacaven (i no us diré qui em va dir que podia fer-ho) i li vam respondre que hi baixàvem per recordar allò que no volem que torni a passar. Per això serveix la memòria històrica, no pas per guanyar guerres perdudes o per reobrir velles cicatrius.
PD: aquests dies he tornat a estar fora del país per feina. El proper post possiblement versi sobre la preciosa ciutat de Salamanca, joventut sobre segles d'història.
novembre 17th, 2006 at 3:51 pm
Alex, m’has portat a la meva memoria el rodatge de la peli “la plaça del Diamant” on vaig fer d’extra era molt jove, i no era un tema economic, nomes eraen les ganes de participar, i amb un company que treballabem junts a “Los Reyes” vam rodar una escena , quan es retiren les tropes de Barcelona i dos nois corren darrera el camio un d’ells era jo. A part d’anecdotes de avi “cebolleta” crec que la Consellera Dolors Martinez ha de tenir una gran satisfaccio per haver aconseguit una de les seves fites, com a persona i com a politica. Felicitats per fer real una de les primeres arees del Museu de la Pau tant necesari els temps que corren.
novembre 18th, 2006 at 12:38 pm
Em sembla impropi que el Taller d’Història de Gràcia no en sabés res. No es pot anar dient que les entitats són l’essència de Gràcia i que després es deixin de banda. El secterisme no porta enlloc. Quan dic enlloc em refereixo al país no als interessos partidistes. Però corren aires adversos
novembre 18th, 2006 at 1:01 pm
Joan, no t’equivoquis, he volgut deixar clar dues coses.
Primer, al matí fou un acte amb la premsa. Punt. No es convoquen mai les entitats amb aquesta fi.
Segon, al vespre fou amb els veïns i veïnes de l’associació (que han suportat les obres) i consellers i conselleres (de govern, em penso) i es va convidar la pilar frutos perquè fes la guiada amb coneixement.
Ja arribarà el moment en el qual es faran visites a entitats que ho demanin.
No sé què has sentit, però m’ho imagino, però si us plau, no caiguem en conspiracions. Emprem la navalla d’Ockham. Hi havia en Contel, ja ho saps, però no sé qui el va avisar, no és una qüestió de sectarismes, sinó de grups petits.
Si no m’equivoco, tu també formaves part de la plataforma, no es va convocar la plataforma sinó una experta com la pilar.
Si us plau, et demano que no lliguis un fet concret amb el teu estat d’ànim que ja he tingut oportunitat de llegir a la tortuga. Ja posats a fer, em sembla molt injust el que deies, però és la teva opinió, evidentment.
novembre 18th, 2006 at 1:52 pm
El Contel hi va anar com a veí.I tenint en compte que està escrivint un llibre sobre els refugis què menys que convidar-lo. En aquest cas el Taller no es pot considerar una entitat més. I respecte del meu estat d’ànim, que ningú no pateixi, és bo. No es pot confondre les crítiques amb un estat d’ànim. Les forces de “progrés” haurien de saber entomar les crítiques, que per fer propaganda tipus NODO ja teniu TV3. O és que ningú no pot criticar el Tripartit.2?
novembre 18th, 2006 at 6:45 pm
Joan, tu has afegit una crítica per qui creies que hi havia de ser i jo he respost explicant el tipus de format d’acte.
El que et volia explicar, i potser no he sabut fer, és que fou l’associació qui parlà amb els seus membres i feta la llista vam fer dos grups per fer la visita reduïda. Ja està.
Com llegeixes aquest bloc, saps que no és un NODO, o en tot cas, és com visc jo les coses que passen, veig i escolto. Però no esperis objectivitat.
La darrera frase era una manera de dir-te que entenia el teu estat d’ànim però tu em parles de sectarisme i de temps adversos, i això m’ho he pres com un lligam amb l’article de l’altre dia. No he entès que fou una crítica per la feina, sinó més aviat d’estat d’ànim. I ara ho lligues amb tv3 i em dius que no es pot criticat el pacte d’entesa, coses que queden tan allunyades del meu dia a dia a Gràcia que poca cosa puc respondre’t.
I l’article de l’altra dia, potser no l’he entès, però no parlaves de l’entesa, sinó d’esquerra, no?
novembre 18th, 2006 at 7:18 pm
I, rellegint-me, que no sembli que desvio l’atenció cap als veins i veïnes. El format d’acte petit, el requerit per l’entorn, el vam triar nosaltres.
novembre 18th, 2006 at 11:10 pm
Quan dic temps adversos em refereixo a com veig coses bàsiques com “sentit de país” a política com a antònim de mercadeig, a com molts ens hem quedat sense referent polític, a l’entrada de Ciutadans per culpa de com es gestiona la política. I no em vull allargar més. Ja només queda esperar que el Barça guanyi títols perquè pel demés…val més deixar-ho estar.
novembre 19th, 2006 at 11:21 am
D’acord, en parlem en persona quan vulguis