Monòlegs políticofestius

Aquesta setmana passada vaig anar a veure Gomorra, una dura i recomanable pel·lícula sobre la Camorra napolitana. No diré allò tan típic que és millor el llibre, però sí que sense haver-lo llegir et trobes de cop amb la situació sense haver pogut veure la contextualització del drama.

Sobta, i molt, el sistema d’informació i control del qual disposa, que faria enveja a l’Stasi, sens dubte. Amb informació tot funciona, i tot resta controlat. Tothom està disposat a jugar, des del nen petit que només vol entrar a la banda, com els joves que es creuen que són millors que els que manen.

Certament se’t treuen les ganes d’anar a Nàpols. L’escena que fa més feredat és sens dubte el vessament de substàncies tòxiques a una cantera, impressionant i com resolen la manca de conductors.

Al llibre es resolen moltes de les incògnites que s’obren veient la pel·lícula i, sobretot, està escrit amb una poètica dels fets que fa pensar, molt ben escrit.

Molt recomanable, sens dubte, llibre i pel·lícula, complementaris i que, veient als assassins en aquelles samarretes i pantalons curts, s’esvaeix l’estètica i l’època del Padrino per dibuixar, tan sols, una colla de delinqüents.