Monòlegs políticofestius

Ahir s’inaugurava la Plaça Lesseps. Hi vaig anar, per diversos motius.

Lesseps, llunyana el temps, és farcida de records personals. La bassa per les barquetes, diumenges de passeig i moltes coses més.

També pertany a la memòria política gracienca. Mentre m’immergia dins la política gracienca, la Dolors m’explicava el que va costar que s’atengués les demandes dels veïns i veïnes en l’època Mascarell. Per tant, molts anys.

Els resultats? Ja vaig dir que creia que s’havia gestionat malament el procés d’aflorar el resultat i que hagués calgut tornar a informar els veïns i veïnes altre cop abans de l’acabament. D’una banda, posar la part de ferro abans de la verda va fer de mal gestionar tot plegat. És evident que el verd havia de créixer i ho està fent. Quant als veïns i veïnes, crec que estan fent aportacions molt vàlides per millorar la plaça, el que segurament volem tots, o quasi tots.

Tots veiem que la plaça no està acabada. Festes populars? Bé, mentre siguin les justes i necessàries. Tot es torça, però, quan arriben els discursos polítics. N’hauríem de treure alguna lliçó. Potser no calen, i això no treu el mèrit polític, però no sé si cal tensionar la situació, la gent i els ciutadans, atès que sempre hi haurà qui voldrà expressar les seves discrepàncies amb més o menys encert. Per cert, demanaria a certa organització política juvenil que faci millor les pancartes i que les signi. Per sort, l’estètica d’uns que protestaven i els altres era prou diferent per distingir-los.

Cada inauguració amb discurs de l’alcalde esdevenen xiulades per part d’uns i altres. I al final és la notícia. Potser caldria invertir els papers de cadascú en aquests actes. Perquè llavors surt l’alcalde amb un discurs, que com en el cas de l’Espai Jove, no em sembla el més adequat per una festa. La gent vol sentir festa, no pas més tensió. Per cert, em sembla un encert haver aprofitat per lliurar les plantes que no es deurien poder lliurar el dia de la Festa de la Primavera que es va haver de suspendre per la pluja.

Per la banda gracienca, és evident que ens falta encara enllestir la Travessera de Dalt, on també hi ha un acord veïnal, per tal de poder-ho veure-ho tot clar i trencar aquesta divisió mental que massa sovint tenim.

Mentre en Zapatero feia una de les hipocresies més grans que he vist, reivindicar la legitimitat de la creació de l’Estat Palestí i, segur, negociant amb Hamas, ahir vaig anar al Camp de l’Europa on la seva Junta ens havia convocat.

Acostumat a sentir els partits des del menjador de casa, va ser molt agradable poder-lo veure des del Camp. A més a més vam tenir la sort els que hi érem de veure un gran partit, un 5 a 0 contra el Banyoles.

La propera jornada és contra el Santboià, esperem que segueixi la ratxa.

Avui, 3 de maig, i de maner breu, parlaré de present i passat. 

Present perquè avui en Ricard Martínez, a les 20:30 farà una conferència a l’Ajuntament de Gràcia a la Sala d'Actes, escenari de molts debats, comissions i plenaris. 

Porta per títol “Gràcia: l’inici d’una transformació” i serà un balanç polític de la gestió de quatre anys al davant del Districte de Gràcia. La presentació anirà a càrrec d’en Jordi Portabella. 

Crec molt interessant aquest tipus d’acte perquè et pot permetre explicar argumentalment i resumir en quatre anys el perquè de tot plegat, podríem dir. Ja en faré un resum apropiat aquesta setmana, que hauré escrit poc tot i l’article de la Tortuga.

D’altra banda, ahir vaig tenir la sort d’anar al sopar de Tribuna de Gràcia amb l’Antoni Batista, una persona que fa anys que llegeixo i de les poques persones que confio en la seva anàlisi del País Basc, atès que ho fa des d'aquí i parla amb un llenguatge entenedor i que et permet, des de la distància, saber què està passant o per on poden anar les coses allà.

Aquest article de reflexió, des d’un bloc polític, pretén opinar una mica sobre diverses de les notícies que aquests dies han anat sortint als mitjans i ens fan plantejar a tots els qui participem en la política què som i d’on venim (una mica pel·legrí, sens dubte). 

Sóc antisistema? Sóc part del sistema? Són adjectius innocus? 

Tota la meva formació s’ha basat en sistemes, el sistema mètric decimal, el sistema internacional, la IUPAC, sistemes d’informació, sistemes operatius, sistemes de classificació documental i ara resulta que el sistema és també el monstre que ho devora tot. 

Evidentment, no em puc definir com a antisistema, com alguns però tampoc com a inconformista sense més, com altres. Participo del sistema en el moment en què em faig militant d’un partit i més quan sóc conseller i ara portaveu. Vol això dir que no me n’adono de les imperfeccions del sistema? No, però crec que sóc més útil volent-ho canviar des de dins, evidentment, com una drecera útil de veritat. 

Cert que els primers temps que fas de conseller, quan veus moviments alternatius, independentistes extraparlamentaris, etc., tens una sensació incòmode, com si ja no formessis part d’aquell món. Però és que és així. Sap greu quan algú deixa de saludar-te com si fossis un empestat o un venut, quan tu no et consideres cap de les dues coses, però evidentment ho assumeixes, perquè, com diuen, mai no pots fer content a tothom. Podria ser antisistema i molt guai, però prefereixo participar amb la Cibeles, el carrer Astúries, la Plaça del Diamant i els Jardins Maria Baldó. 

Què està passant? N’hi ha per tant tot plegat? Un amic em va preguntar la setmana passada quan eren les eleccions municipals. Quan li vaig preguntar per què m’ho deia em va respondre: “Ara ho entenc” El què? i em va dir “que sortís l’Hereu al programa d’en Monegal”. Justa. Aquesta és la sensació que té la ciutadania. I correm un risc, que tota la feina que estem fent encara no sigui percebuda com a tal, sinó com a electoralista. 

Perquè el que em va saber greu és que el mateix dia que la Mayol feia aquelles declaracions, en Portabella parlava de propostes sobre regulació d’habitatge basant-se en el model d’Amsterdam, però això va passar desapercebut. I això és el que em sembla en part injust. El joc polític passant per sobre de la política i les propostes per solucionar els problemes. Ahir mateix, quan les declaracions encara cuejaven, sortia en Xavi Florensa i l’Eugeni Villalbí, secretari de Joventut de la Generalitat parlant de la proposta del traspàs de la Borsa Jove d’Habitatge de Barcelona al nou Servei d’Habitatge Jove de la regidoria de Joventut de l’Ajuntament de Barcelona. Ei, que a més a més, inicialment tindrà la seu a Gràcia.

I, ni que sigui per provar-ho, atès que és el primer cop que ho emprem, penjo aquest vídeo

El darrer dels resums sobre el plenari del dimarts tractaré de dos grans temes: el Pla Especial de l'Equipament Comercial No Alimentari de Barcelona, d’ara endavant PECNAB, i la participació a Gràcia. 

El PECNAB fou aprovat. I què és? Tal com l’hem percebut, seria similar al Pla d’Usos que es va aprovar a Gràcia, incidint en els locals de pública concurrència i altres establiments, per tal d’establir una distribució amb sentit, cosa que va fer, a la pràctica que a la Vila, per exemple, no es poguessin obrir més bars, atès que ja estaven al límit proposat.

Primer la Casa Gran, l’Ajuntament de Barcelona, va aprovar el PECAB, que era el Pla per al Comerç Alimentari. Ara li ha tocat regular el No Alimentari. 

La filosofia general és la defensa del comerç de proximitat, que fins a 150 metres quadrats es podrà instal·lar allà on vulgui, cosa que pot permetre aflorar comerç en aquells barris on no n’hi ha gaire. També, i és una de les coses més interessants, estableix unes zones de comerç de centralitat (veure mapa), unes de no centralitat però de barris, els eixos consolidats i les zones especialitzades. 

Tot plegat ha de permetre una regulació que defensi el comerç existent i marqui unes pautes de funcionament. En una ciutat complexa la regulació evita desequilibris, la intervenció mitjançant plans especials és el que permet unes regles de joc on el peix petit no estigui indefens davant del peix gros. Per això ha tingut el consens i el suport de les associacions i gremis de comerciants. Doncs, vinga, a favor! 

També, com a punt de l'ordre del dia, caldria destacar el fet de presentar la Memòria del 2006 a Gràcia, el compendi de tot allò que s'ha fet. Em penso que som l'únic districte que es presenta en el primer plenari de l'any següent, i això, sens dubte vol dir feina (es pot trobar la del 2005 a la xarxa) 

I, finalment, volia parlar de la participació, no com a concepte buit o de moda, sinó com a pràctica en el dia a dia. La participació implica feina, formació, informació, i tot per a ajudar-te a legitimar encara més qualsevol presa de decisions. 

A Gràcia es fa i molt. Ho preguntin als tècnics. Processos com el Debat de Festa Major, el Protocol Festiu, el Pla Estratègic de la Música, els usos del Casal de Joves, els de la Violeta, la remodelació del carrer Astúries, la Plaça del Diamant, les illes C2 i B1. 

Què s’aprèn d’aquests processos? 

D’una banda, perceps que hi ha col·lectius i persones que ja hi estan avesats, per la seva pròpia dinàmica a les reunions d’entitat, que ja tenen el xip de treballar en certs temes, esborranys, d’interaccionar amb tècnics i conseller, com per exemple associacions de veïns i veïnes, comerciants, entitats de cultura, etc. 

D’altra banda, ens trobaríem aquella gent que per primer cop és cridada per l’Ajuntament de Gràcia a participar i arriben amb un cert punt de desconeixement i, fins i tot, de certa incomoditat. Allò que sempre diem de “l’Ajuntament”, ara resulta que perceben que en formen part. És un procés molt interessant de copsar. Perquè a poc a poc es deixen anar i comencen a contribuir, notes una relaxació en la posició corporal i cares d’encuriosiment. Fins i tot he pogut veure militants d’algun partit de l’oposició sorpresos i encantats de com es feien les coses respecte com se les imaginava de fora, i això es bo, molt bo. 

Per mi, evidentment el repte està en millorar els processos de cara a incloure cada cop més a aquella gent del segon grup. Organitzativament sempre és complex, però a poc a poc a Gràcia estem anant en aquesta línia. 

És probable que això tingui certes repercussions, de manera que els organismes de participació reglats, com les comissions consultives, el consell ciutadà, alguns consells o comissions i la mateixa audiència pública s’hagin vist superades pels consells de barri, reunions de treball (fins i tot fora de l’ajuntament), grups de treball, reunions expresses amb veïns i veïnes d’un entorn concret. 

Però això tampoc ens ha de fer por. Perquè en acabat el que ens agrada és sentir-nos que formem part d’allò que ens regula i obliga a tots. 

Per dir-ho d’alguna manera, quan al govern de la Generalitat es comencen a fer plans nacionals de qualsevol tema i es fan propostes de consens, el que estan fent, segurament, és incorporar dinàmiques de funcionament municipal. Així, de la mateixa manera que el Pacte Nacional per l’Educació queda com una obra bona i amb poques crítiques pel propi procés de confecció, el mateix succeeix amb el funcionament municipal. Tot i que, evidentment, la clau de volta ha de ser l’escala, és a dir, poder confegir processos amb la màxima representació possible.

Bé, continuo parlant una mica de com va anar el plenari des del meu punt de vista.

Aquells qui van venir deurien percebre que hi havia com dues realitats, la que esmentava el Ricard i la que comentava l’oposició, que a poc a poc i a mesura que anem tocant temes, endreçant velles inèrcies i solucionant petits problemes i arranjant la solució d’altres més grans, es van quedant sense menys temes per dir. El recurs fàcil? L’okupació, com si fos només un tema municipal i no més aviat de conflicte entre propietaris amb la decisió final dels jutges. La resposta en forma de proposta la va fer ja en Jordi Portabella.

A mi m’agradaria sovint que es digués allò que creuen que s’hauria fet més que no pas allò que no està sortint tan bé. Certament el paper de l’oposició ajuda a millorar, però no hi ha un procés de contrastació de models. Possiblement, perquè la política d’equipaments, amb OSI com a Casal de Joves i Escola Bressol més aparcament, el CAT, la Violeta, l’ampliació del Casal d’Avis Penitents, el PIAD (Punt d’Informació i Atenció a les Dones), el CIRD, els Jardins Maria Baldó, el refugi de la Plaça del Diamant, els aparcaments de Laguna Lanao i Esteve Terrades, la futura Plaça Dones del 36, la caserna de la Guàrdia Urbana al Parc Sanitari, l’edifici de Francesc Giner d’atenció al públic, la carpa del Mercat de la Llibertat per a remodelar-lo, la millora d’altres equipaments, com ara la finca SanSalvador al Coll, les obres al Parc de la Creueta, el carrer Astúries, la Plaça de la Vila, fa una suma de temes molt important. 

I, com ja vaig dir, darrera de cada pedra, de cada edifici hi ha un tema important a tractar: suport a la Joventut, a les Dones, Memòria Històrica, Espai públic de qualitat, Mobilitat i aparcaments, Camins Escolars, Modernisme i identitat de cada barri, comerç de proximitat, i això també és l’important perquè aquí roman la ideologia política del qui governa. Com el segell que hom impregna en cada cosa que duu a terme. 

Voldria esmentar evidentment el Protocol Festiu com, segurament, l’estrella del plenari de dimarts, pel que implica de tancament d’un procés i, també, pel que implica de defensa de quelcom proper. En Roger també està fent un debat sobre el tema. 

Vaig dir i, no em sembla agosarat, que Gràcia no es podia entendre sense la seva cultura popular. Ara, juntament amb Vilafranca, disposem d’una eina que ha de permetre defensar sense encotillar (més correcte que encorsetar, 🙂 les diverses colles i realitats. Crec que ha quedat prou clar a través de quatre anys, que la cultura popular no és quelcom banal sinó que també és convivència i xarxa de contacte, reunions de feina i sopars d’amistat, identitat gracienca i ideals de cohesió. Juntament amb el Debat de Festa Major, l’augment de subvencions i el Pla Estratègic de la Música ens dibuixen unes línies de futur amb molt bones perspectives. 

Però clar, no només des d’Esquerra ho hem impulsat i en Musons ho ha assumit com a propi i ho ha anat perfilant i treballant, és que a més a més s’hi ha implicat tot el món de les colles que hi duen dos anys, i en Pep Fornés i els tècnics. Jo crec que més que votar a favor perquè el PP s’hi absté (no opinaré sobre el seu paper en aquest moment del plenari, no en serà la notícia, hi ha molts més temes a destacar en positiu), diria que pel fet que les colles hi estaven a favor i com s’ho havien treballat, era llavors només per això que calia votar-lo. Política en positiu, no a la contra. 

Demà parlaré sobre el tema del Comerç, amb l’aprovació del PECNAB i altres temes, com la Participació, però avui no em volia deixar de comentar la notícia que sobre Gràcia ha sortit al telenotícies Comarques, amb el Regidor parlant, i al telenotícies Vespre, ja sense la imatge del Regidor: la proposta del Ricard, a la qual m’afegeixo com a conseller d’Urbanisme i perquè hi he treballat i contribuït a la proposta, sobre el futur de la Cibeles. Ahir en parlava ja el Punt, la Vanguardia, Transversal, BTV. 

El fet és que Gràcia fa una proposta sobre un espai etiquetat com a equipament, ara una sala buida després dels problemes que han tingut sobre soroll i insonorització. Davant de la realitat de dos col·lectius amb veritables problemes a Gràcia, la gent gran i la gent jove, una demanda raonable: pisos per a aquests col·lectius. Cal veure com es concreta, però em sembla molt interessant el fet que convisquin aquests dos grups junts, atès que es poden ajudar mútuament. Fer una quarentena de pisos en un espai com la Vila, ja molt dens i amb poc sòl públic per dur-hi a terme interessants projectes ja n’és un motiu suficient. 

Eps, però no s’acaba aquí, podrien sortir espai per a un o dos microespais, o petits equipaments i un aparcament per a uns 170 vehicles de quatre rodes, més si es transformen algunes en vehicles de dues rodes. 

Perquè sí, és cert, els habitatges que de moment s’estan fent, formen part dels que serviran per reallotjar els veïns del Pla Vallcarca-Farigola, i ja estan, diguéssim, assignats. 

És, doncs, en aquestes propostes que un marca prioritats i, també, ideologia. 

Finalment, un comentari en resposta a en Carles Agustí. Ser independentista a Esquerra és senzill perquè en forma part de la declaració ideològica. Tots ho som. És més difícil ser-ho en un partit que no ho ha demanat mai, diria, llegint això, dit per en Mas o això, dit per en Pujol.

I finalment, també agrair a qui m’ha esborrat els retroenllaços d’Spam, ho vaig fent però de vegades no dones a l’abast.

En faré cinc cèntims, com sempre la meva visió, el meu bocí de la realitat. Ho desgranaré en diferents articles per concentrar-me en diferents temes cada cop. Avui, l’estrena. Demà, el protocol festiu. Divendres, segurament urbanisme.

Sí, aquest plenari ha estat especial per molts motius. Un, evidentment, ha estat el comiat de la Dolors com a consellera i la seva benvinguda com a regidora. Ha pogut acomiadar-se i agrair a molta gent, alguns presents i altres no, el seu ajut. Després el districte li ha fet un obsequi. En aquest punt em quedo amb la intervenció de l’Albert Musons i la del Ricard, i el fair play de tota l’oposició. Gràcia també pot ser especial, tots som persones que dediquem un temps a allò que creiem, algunes més equivocades que altres, segons el punt de vista de cadascú. 

I, després? Doncs el joc polític que escau a un consell plenari, presentació d’obra de govern i intents per part de CiU i sobretot, PP, per a provar de no dir allò que s’està fent bé per distreure cap a temes menys municipals. 

Aquest plenari també era especial pel fet que m’estrenava com a portaveu. Sí, ho reconec, per molt que un estigui acostumat a parlar en públic, donis classes, facis comissions, el primer cop que actues com a portaveu d’alguna cosa és especial i tens un cert punt de nerviosisme. Cosa que en part és bona, doncs et dóna un punt de tensió, de no relaxar-te. 

I és que implica parlar en nom del Grup Municipal d’Esquerra-Gràcia, i això no és, per mi, qualsevol cosa. Per sort, com en tot, un té persones on emmirallar-se, tot i que al final un aplica la seva manera de fer les coses, allò que millor funciona. 

Estem a finals de mandat, es tanquen carpetes, i una cosa més interessant encara, en comences a obrir algunes de molt atractives. Mentre alguns, escoltant certs discursos ahir, ja estan en campanya, fins el maig encara podem tirar endavant moltes coses. I, sens dubte, és per a això que hi som, allà on posem més temps i dedicació. 

Què implica ser portaveu respecte al bloc? Doncs és una bona pregunta. Sóc ara més lliure que abans per dir les coses o a la inversa? Pel que jo crec, no canviarà massa. Continuaré donant el meu parer sobre les coses, però a la vegada sé que tindré probablement una lupa major o més petites lupes. De fet, els articles formals com a conseller ja els separava. Però continuaré posant fotos de viatges, encara que dolentes, i continuaré comentant la realitat com jo la veig. 

Possiblement, però, si abans ho escrivia en word primer per no tenir errades ortogràfiques i per llegir-ho bé abans de penjar-ho, ara ho hauria de passar a pdf, imprimir-ho, llegir-ho i llavors penjar-ho. Parlar en nom d’alguna cosa té un component especial, però en acabat i com diríem, som com som en cada cosa que fem.
 

En els darrers 10 dies he tingut 2 Comissions de les àrees que porto, Urbanisme i Seguretat i un Plenari. Mentre l’agenda ha demanat la baixa per estrès, us faré 5 cèntims d’impressions i opinions. He dit que seria subjectiu? Doncs ho repeteixo.La Comissió de Seguretat té un aire diferent, suposo que el fet que hi hagi representants de les forces de seguretat li dóna aquest caire més seriós. Comenten temes, de vegades tot plegat ens condueix a debats més inabastables però prou interessants (legislació, per exemple) i sempre hi ha una vessant per mi important, l’efecte subjectiu de la seguretat, allò que els experts anomenen la sensació de seguretat. És per això que em semblen perfectes aquestes reunions, una manera de prendre el pols a les sensacions del veïns i veïnes mentre a la vegada s’ofereixen dades reals, on es pot comprovar que Gràcia és el segon districte amb menys nombre d’incidències. La qual cosa no vol dir que no passin coses, però menys que a Barcelona.

Agraeixes que la gent vingui i et comenti coses. Et sents bé quan alguns dels temes tractats de fet es van tocar a la Taula Policial anterior, cosa que vol dir que la feina de previsió i coneixement van a l’hora.

I aquest dilluns vam fer la comissió d’Urbanisme, diferent en la concepció i l’assistència, vora 20-25 persones van venir. Com sempre, això suposa un esforç afegit de gestió de la reunió, evitar que es facin grups separats de discussió. Jo no vaig haver d’aprendre, per sort, la llista dels Reis Gots, però et sents una mica així quan descrius l’estat de les obres que des del Districte fem i/o seguim: el Carrer Astúries (què ample està quedant, no? curiós com s’eixampla un carrer), la Plaça de la Vila (ja s’enfila el final), els jardins Maria Baldó (aquest sempre m’ha fet especial il·lusió, per la zona i perquè és dels primers que vaig tractar en ser nomenat), OSI (bon ritme, ganes de veure’l enllestit), el Mercat de la Llibertat (bé, de moment, el trasllat del mercat a Gala Placídia), la nova Caserna de la GU al Parc Sanitari Pere Virgili, el CAT, etc. 

Algun cop penses com et sentiràs quan, de gran, jubilat, vagi a veure obres per Gràcia i potser, repapiejant una mica ja, li expliqui a qui em vulgui escoltar que jo vaig participar en aquesta obra (pensaran, pobre home). És fa difícil substreure’s a la sensació que participes en coses grans, amb responsabilitat però a la vegada sabent que ets una part de l’engranatge i no entro a dir si gran o no.

A més a més, a la comissió parlem del projecte d’arranjament del carrer Sant Camil. Algú va dir que feia més de 30 anys que no s’hi feia res, et fa sentir bé el fet que tu si que hi estàs fent. Com que no és un pla especial o PMU (és a dir, no modifica el PGM, el Pla General Metropolità, que identifica cada espai per a què està destinat), no caldrà que sigui aprovat al plenari. Això sempre causa confusió, perquè la gent que ve al plenari podria pensar que no es fan coses, però són dos mecanismes diferents. Tampoc es va portar a plenari per ser aprovat la Plaça del Diamant, els jardins Maria Baldó, el carrer Astúries, la Plaça de la Vila i altres projectes que fem. Algú que no hi entén podria dir que no es fan coses. Ja passa, és un doble esforç pedagògic que hem de fer. 

Millorant la participació hem comunicat la reunió a tots els veïns de Sant Camil i el passatge Isabel i n’han vingut força. Alguns estan sorpresos i un pèl incòmodes pel fet de ser el primer cop que venen a una comissió d’aquest estil.

Em fa especial il·lusió veure que tot el districte hi està representat: Vallcarca-Viaducte, Gràcia Nord-Vallcarca, Coll-Vallcarca, gent de la Vila, Penitents, plataformes diverses. Com sempre, provo d’afegir la vessant explicativa a la política, explicant perquès, justificant decisions. Qüestió de perfil, suposo.

I el dimarts el plenari. Sempre té un posat d’escenificació i de vegades com a final de dos mesos de feina, com si haguessis de retre comptes de les coses que has fet. Hi havia poca gent. Potser tantes reunions que tenim i els òrgans de participació hi ajuden, sens dubte, de fet hi havia més gent a la comissió d’urbanisme que al plenari. No ho sé, tampoc m’atreviria a parlar dels motius de la gent, no ho sé, em semblaria agosarat. Però sí que de vegades és un termòmetre de les queixes, doncs devem estar a 36.5º. 

És també el lloc on interacciones amb l’oposició, doncs sovint no els veus, a molt llocs on tu hi ets no hi són. Clar, no és fàcil, certament, jo ja vaig entrar com a conseller de govern i no puc comparar. Però de vegades crec que si fos oposició estaria obligat a fer un sobreesforç per ser a tot arreu, no ho sé. Normalment tenen 2 o 3 temes que segueixen o han pillat al vol seguint els mitjans de comunicació graciencs. 

Aquesta escenificació dels plenaris sovint fa que el comportament sigui diferent de com és en el tracte de tu a tu (el senyor…, la senyora… va dir). Entens que és una cosa més seriosa, un dia on prens el càrrec d’una altra manera, més formal i menys pròxim a la gent, per unes hores. 

Aquest cop em toca intervenir més, atès que la portaveu d’Esquerra, Dolors Martínez arribarà més tard per qüestions de feina. És el primer cop que parlo a un plenari en nom d’Esquerra, normalment ho he fet com a part del govern. Una sensació agradable, certament. 

L’oposició m’ha sobtat aquest plenari, com si fos un allargament del debat d’investidura, CiU parla de política nacional, curiós, esmenten en Saura i tot. El mateix van fer a la comissió de seguretat, jo pensava que parlaria d’algun tema dels barris. Em penso que els veïns i veïnes presents també els va sobtar, cadascú diu el que creu, però. 

I es van aprovar dues qüestions molt diferents i interessants.

D’una banda, la Barcelona dels Barris, un pla que s’està gestant per tal de dotar d’una altra visió la ciutat, més que una suma de districtes com a suma de barris, un zoom més gran per entendre millor la ciutat. És el primer pas per a moltes coses, entenc. Crec que està bé haver aprovat això ara i en la propera legislatura donar-li el contingut governi qui governi (de moment no hi penso, queden 5 mesos i moltes coses que encara es poden fer). 

D’altra banda, es dóna el nom de Dolors Lleonart a un vial prop del Parc Sanitari Pere Virgili. Bé, de les primeres metgesses catalanes. Anem endavant!!

Ho titulo article perquè és el terme correcte per a post, segons el Termcat. A veure si el fem servir, tot i que sovint article sembla que hagi de ser més llarg.

En segon lloc, vaig prou liat però tinc temes pendents (ordenances, pla de mobilitat, etc.). Aniré fent, per fi és divendres.

En tercer lloc, veig que Nokia afegeix el català els mòbils i a més a més en fa publicitat, cosa que em sembla molt positiva, s'entén que a nivell de valor afegit en la competitivitat entre empreses es valora com una cosa que la gent podrà valorar a l'hora d'elegir mòbil. Si en tots els àmbits es fa així, anirem bé.

En quart lloc, com no tinc massa temps, us poso l'enllaç a un article com a conseller que apareix a l'Independent. Si voleu fer comentaris o preguntes, per això estem. Em reconec una mica Terribas (per què?  dons perquè…).

Com sembla que penjar documents ha estat una cosa agraïda en alguns blocs (al d'en Otch, la línia othc vaig penjar l'enllaç a l'ordenança de vianants i vehicles de dues rodes) us penjo algun document més per llegir el cap de setmana, si voleu o quan sigui si podeu:

– El discurs d'en Carod. Sense entrar amb consideracions personals o polítiques, crec que juntament amb en Piqué (tot i costi de pair el que diu) són els dos millors oradors parlamentaris. L'ús de la ironia i aquest punt de filosofia política i ideològica és molt bo. Sí, el repensament del catalanisme del segls XXI. Moderat en les diferències per l'Entesa, jo sí que em permeto afegir que la fita d'Esquerra és la independència.  

– El Document Programàtic de l'Entesa.

– A nivell de la ciutat de Barcelona i de Gràcia, algú em demanava què és la Barcelona dels Barris, doncs aquí en trobeu una descripció. Aquest projecte serà aprovat, si tot va bé, el plenari del dimarts 28 de novembre. A nivell persona, ho interpreto com que la ciutat es posa un nou zoom com a eina de treball, que ja no és el del districte sinó els barris. D'alguna manera, la ciutat es visualitza com un conjunt de barris més que de districtes. Des d'un districte aquest canvi és cómode, atès que ja treballem amb aquest zoom, diguem-ne.

La memòria històrica diuen que dura el temps dels qui la recorden. La meva memòria relacionada amb la Plaça del Diamant arrenca dels records del rodatge de la pel·lícula. Vivia llavors a Providència. Tenia poc anys. 

Han passat molts anys d’ençà que la Plataforma Salvem els Refugis es va posar en marxa i va aconseguir salvar el refugi del pas a aparcament per a cotxes. 

El passat divendres 10 va tenir lloc dos tipus d’acte. El primer, al matí, més institucional. Roda de premsa d’en Ricard Martínez (que en el seu darrer post també parla de la memòria històrica), premsa i primera passejada per un període encara massa gris, fosc i desconegut del nostre país i també de l’Estat. 

Al vespre, però, va tenir lloc un altre tipus d’acte, més íntim, discret però a la vegada personalment més emotiu. Es va convidar als veïns de la Plaça a que fessin una passejada pel refugi guiada i explicada per la Pilar Frutos, una de les persones que més ha fet perquè això fos possible. Especialment satisfeta estava també la Dolors Martínez, que porta molts anys seguint aquest tema de Drets Civils. Hi havia també en Ricard, en Miquel i la Sandra, però evidentment els protagonistes eren els veïns. 

I ho vam visitar. Especialment especial, si em permeteu, fou veure tres generacions d’una família junts en aquest procés. El senyor Giralt, la seva filla i la néta. El senyor Giralt era un vailet d’11 anys quan es va construir el refugi i hi va ajudar, més com un pas precipitat a la maduresa que no pas com un joc.

Algun cop he llegit algú que tractava la memòria històrica com una moda. Em sembla injust. Ara que finalment s’està posant fil a l’agulla, els governs s’ho creuen (alguns més que d’altres, només cal veure la decebedora llei del PSOE), la gent sembla més preparada, cal continuar. 

Darrerament i en primera persona he pogut viure dues d’aquestes cerimònies de retrobament amb el passat: la inauguració simbòlica de la Plaça Dones del 36 per Festa Major de la Vila i ara amb el refugi. I sé que no serà el darrer. Encara recordo el cop, fa potser 10 anys, que se’ls va fer un merescut homenatge a les Brigades Internacionals a l’Autònoma amb la presència d’alguns d’ells. Aquell dia d’unió de joves i gent gran pocs van poder aguantar les llàgrimes. 

Anar pel refugi fou una sensació estranya. Saps que no són les piràmides d’Egipte ni hi ha cap tresor, ni s’hi van viure emocions alegres que hom espera repetir. Això sí, és quelcom prou proper, massa proper fins i tot. Però no sempre podem triar les emocions. Però està bé recordar-les. Com dirien en altres litúrgies, era just i necessari. 

Per qüestions de logística, vaig tenir l’oportunitat de poder anar durant un tram en solitari pel refugi. Especial, molt especial. 

Personalment, us animaria a que vosaltres, sobretot els joves, hi anéssiu, a partir de gener i de la manera que es gestioni (han de ser grups petits i no cada dia per qüestions de preservació de l’entorn). I que no ho veiem com una pel·lícula o un videojoc. 

Una nena que corria per allà ens va preguntar per què baixàvem i si es feia per si ens atacaven (i no us diré qui em va dir que podia fer-ho) i li vam respondre que hi baixàvem per recordar allò que no volem que torni a passar. Per això serveix la memòria històrica, no pas per guanyar guerres perdudes o per reobrir velles cicatrius.

PD: aquests dies he tornat a estar fora del país per feina. El proper post possiblement versi sobre la preciosa ciutat de Salamanca, joventut sobre segles d'història.