Monòlegs políticofestius

Em van passar l’adreça d’aquest vídeo (gràcies, Carme). Per a definir l’autor, sempre pot venir al cap l’adjectiu “freak”. De totes formes, com sempre dic, la diferència entre un freak i un excèntric és que el segon té diners o poder, o ambdues coses a la vegada.

Mirat per segona vegada, produeix una sensació global d’unitat i és l’important, a banda de l’enveja i la sensació que encara em falten molts viatges.

On caram és en Matt?

st1:*{behavior:url(#ieooui) } /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:”Tabla normal”; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:””; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:”Times New Roman”; mso-ansi-language:#0400; mso-fareast-language:#0400; mso-bidi-language:#0400;}

Madrid. Capital d’un estat que no reconec com al meu, però que existeix. Una villa crescuda a cops de política i demografia. Tot i així, encara pots gaudir d’un cert aire de ciutat (pre)cosmopolita, i consti que no ho dic com a crítica.

Arribes un diumenge al matí, mentre saps que ara mateix a la teva vila es fan castells. 12 del migdia a la Puerta del Sol i una mar de gent t’envolta. Estàtues humanes, música clàssica, com un poble que es troba al centre. Botigues obertes, això és també Madrid. Miro els dependents (en molts sentits) de les botigues i els planyo. Cada diumenge obren, em diuen.

Mentre molts barcelonins han renunciat a les Rambles expandint-se pels punts neuràlgics de cada barri, o la Rambla Catalunya, una quantitat ingent de madrilenys estan al centre, fent llargues cues per a comprar loteria o anar a fer l’aperitiu a qualsevol dels múltiples mesones, tasques i tavernes que hi ha al centre. Abrics gruixuts i foscos, fa fred. Idea, per on es passeja ara un senyor de l’Eixample diumenge al matí amb la vanguardia i el tortell a la mà?

Destaca també a Madrid una espècie que s’extingeix a Barcelona. No, no és encara l’executiu de les seus centrals de les empreses, per sort. El cambrer, institució del bar, guarnit que es deu llogar amb el bar. De Gràcia recordo encara el gran cambrer gran del Candanchú, l’eficient gent del Vall (a Joanic), en César a la Violeta, i algun lloc més, on hi ha encara l’orgull del cambrer que serveix, en un sentit ample del terme. Massa rotació, segur que baixos sous, i poca vocació reeixida.

A Madrid, un carrer que no recordo de mesones. La Cueva de Luis Candelas (nom que em recorda Mortadelo y Filemón), el Mesón del boquerón, el mesón de la tortilla i el mesón de los champis. Especialitats que fa 40 anys que són servides per la mateixa gent.

Orgull de classe, poques americanes són tan ben portades als ministeris. Secs, però cordials. Secs, però sol·lícits. Les seves taules, el seu regnat.

Possiblement aquesta vocació que també es perd en molts comerços de la Vila.

Plaza Mayor. Es comencen a posar paradetes de Nadal, i una remor a la memòria crida "Chencho! Chencho", de la "Família y uno más", versió espanyola amb Rafaela Aparicio y Albert Closas del "tuyos, míos, nuestros".

Madrid és capital i ho sap. Barcelona encara no.

Hi ha segona part, no per l’èxit de l’article, sinó per temes pendents i una reflexió final. De tota manera, em penso que n’hi haurà un tercer.

Vaig voler veure la petja catalana en un sentit ampli.

–         Comencem per Argelers, amb un lloc web mig de l’ajuntament, mig de turisme, en francès i català. Bé, el meu francès no és gaire bo.

–         Argelers és un poble amb un creixement estrany, en lloc de ser un poble de platja, és més un poble d’interior amb un port. Amb el creixement a mitjans del segle passat degut al turisme, la part de platja ha anat desenvolupant serveis turístics i com una urbanització paral·lela. Els serveis, bars, botigues, supermercats i restaurants restaven aquests dies quasi tots tancats, de manera que semblava un poble fantasma.

–         En canvi el poble de l’interior és prou bonic i hi havia, per a visitar, el Museu de l’Albera (el massís que dóna lloc a la comarca, vam deduir), senzill però en una casa maca. A dins, objectes de la història, costums. Català i francès, de totes dues menes.

–         En aquestes coses dels francesos, en francès es diu Argelès-sur mer, nom topogràfic sense tradició, i que en alguns llocs sortia com a Argelers de la Marenda (sense helicòpter de Tulipan).

–         Pels carrers ningú no parlava català, però en un dels bonics carrerons ens vam creuar una dona gra que el parlava amb un treballador municipal. Gent gran. Científicament sense valor, però reforça certes premisses preconcebudes.

–         Cotlliure: lloc web en francès i anglès. Ja he posat fotos i als vostres comentaris poca cosa més puc afegir, en aquest segon lliurament.

–         Botigues, menús, plenes de catalanitat. “Le Gourmet Catalan”, “le menu catalan”, “le creme catalane” de postre, pa amb tomàquet i anxoves, banderes a diversos llocs, reconeixement (ah, sou catalans, passeu, passeu), i només, però, la dona on van comprar Muscat (cani, 😉 ).

Aquí ve doncs la reflexió provocadora i una petita tria a l’estil de les que feia en Carles Capdevila al programa de l’Albert Om.

És la relació nació catalana – llengua catalana i el seu futur.

A Cotlliure, per motius potser turísticoeconomicoculturals o pel que sigui, poques petges lingüístiques però curulla de catalanitat, tanta, que a aquesta banda dels Pirineus sortirien partits populars i de ciutadans a dir que es fa un gra massa.

Són paral·lels el futur de la nació i la llengua? Tradicionalment en el cas català, és així, però tenim exemples clars on la llengua no és el factor clau. Irlanda, per exemple, on el gaèlic retrocedeix i el sentiment irlandès és fortíssim, el mateix a Escòcia, i Euskal Herria seria en un terme mig, llocs on la llengua sobreviu molt pitjor que la nació.

Sovint, però, el futur de la nació el jutgem per la salut de la llengua, de manera que sembla que només al Principat i les Illes sembla tenir futur. És lògic, però és arriscat?

És més, ja aviso que jo no puc triar, però parlant amb gent vam arribar a la tria fatídica. Entre la nació plena i el manteniment de la llengua, es pot triar o van junts? Si haguéssiu de triar davant del diable o de Déu, què triaríeu?

Ja us dic per part meva que sóc del parer del Sebastià Alzamora, que afirma que sense estat el català desapareixerà, però que tenir un estat no sempre pot garantir la pervivència de la llengua, és a dir, pels científics, és condició necessària però no suficient.

Apa, us ho deixo sobre la taula, bon cap de setmana!

He aprofitat dos dies per anar a voltar per la Catalunya Nord, tan sols un tastet, però s’ha posat molt bé. 

Vam decidir anar a Cotlliure, un poblet encantador, una joia mediterrània, poble de pintors i pescadors, poble de colors. Aquestes dates no estava tan ple com per l’estiu, molt millor. 

Com no, igual que quan vaig anar a l’Alguer, té un punt de recerca sociolingüística que comentaré en un altre article. 

Primer, però, un punt de memòria històrica. Calia anar a Argelers, lloc on es féu un dels camps de refugiats després de la Guerra Civil. Argelers, fred, febrer de 1939. Imaginar un camp de refugiats al costat de la platja, humida, freda, et fa pensar el que van passar aquells qui havien perdut del tot. 

Vam veure que hi havia un monolit, un cementiri i que properament s’obrirà un centre de memòria del que anomenen la retirada (?!). 

Després, per la costa, arribar a Cotlliure. 

Difícil destacar res per sobre la resta. 

Els carrers, molt cuidats, plens de colors, carrerons estrets que serpentegen i que, com a laberint, no et fa res recórrer del dret al revés diverses vegades, de vespre, de nit, de dia. Poca gent, ja estava bé. Com Llafranc a l’hivern, calma, molta calma. 

Destaca el Castell Reial, lloc on hi anaven els Reis, primer el de Mallorca i després ja el de Catalunya. Com passa amb molts indrets, els temps i la història canvien la fesomia dels llocs, passant a ser castell davant dels francesos i després de la tisorada estúpida del Tractat dels Pirineus del 1659, passar a ser castell davant dels espanyols. Entremig, catalans d’una banda i l’altra. 

L’Esglèsia té també el seu encant, amb poques finestres a banda Tramuntana. 

Bé, seguirem parlant-ne de tot plegat. Us deixo amb una pintura-escultura que hi havia al Castell, diu molt, la terra, el país, les arrels.

I tot el que explicava només havia succeït en 48 hores, el canvi a descans era molt bo, necessari. 

A l’endemà vaig anar altre cop cap a la Cala Pedrosa però de camí cap a la Torre de Sant Sebastià. Feia mal temps, així que aquest cop, veient les cares dels qui gosaven banyar-se vaig preferir prendre alguna cosa al bar que hi ha a la Cala, on una família hi treballa tenint en compte que no s’hi arriba en cotxe. Una parella de gent gran brutals, dels qui s’entaulen amb tu i et pregunten com va tot i cap on vas. Els vaig parlar de Sant Sebastià i em va donar consells i un parell d’historietes. Quina pau que transmetien, també. 

Vaig enfilar-me, doncs, cap a Sant Sebastià, pel camí vaig avançar el senyor del bar que pujava pel corriol amb el carro i un cabàs, dels de sempre, a buscar menjar. Com aquell que surt a donar un volt.

El camí pagava la pena, tant la part per l’interior, com, sobretot la part del viarany que volta les costes, verd, molt verd i petits penya-segats. Arribada a Sant Sebastià, visita a la Torre (amb plafons explicatius molt interessants sobre els orígens de les torres de guaita i els pirates), l’ermita i el Far, cafè amb gel i de baixada altre cop. Dinar a la Cala Pedrosa, tot i que el temps no millorava. 

I així, a estones de sol i estones d’ombres, passà un altre dia. 

L’endemà, cap a l’altra banda. Begur. Un poblet costerut ben bonic. Un Castell amb un mapa d’aquells per veure tot el que et mostra l’horitzó. De tornada cap a tamariu, un fet especial.

Comença a ploure i m’aturo una estona en un banc de les afores del poble. 4-5 minuts. En girar tres o quatre revolts (el GR coincideix una estona amb la carretera, una cosa que no m’agrada) veig un accident. Un cotxe havia agafat la corba per dins massa forta i havia baixat en una corba massa peraltada cap endins. Molts cotxes aturats. Per sort, la policia local hi estava arribant, el cotxe ni es veia. Inevitable, tot i estúpid, incert i victimista, pensar que si no m’hagués aturat… Quan sento que arriba ja l’ambulància, i amb aquella sensació de fer nosa, continuo camí. 
 

 Anècdotes finals:

–         el cambrer-xef(?) de l’hotel, un personatge sortit de la sèrie de l’hotel del Tricicle. Saludava francesos “Bon jour”, anglesos “Good Morning”, bon domini d’idiomes, tot i que jo només li vaig poder treure un “Buenos días”. Que bo és saber idiomes! Curiosament, les parelles de 50-60 anys canviaven d’idioma i les parelles de 30-40 no. Generacions diferents. 

       –         A la platja es van ajuntar unes famílies que, per atzar o no, tenien totes un dels fills adoptats. Curiosa barreja, nens d’origen xinés, africà, tots jugant en català, a fer castells sobre els pares. 

–         Una pizzeria molt recomanable a Tamariu mateix.

Després de la Festa Major de la Vila i el seu brogit, convenia un petit descans. Aquest ha estat a Tamariu, i ho he fet acompanyat pel Quadern Gris. Una bona experiència anar a un lloc amb un llibre, no la típica guia turística que te’n parla,  o com diria en Pla, te la descriu. Quedi ben clar que estic totalment en desacord amb la part política d’en Pla (paral·lel a en Cambó), però en el quadern gris (al menys la part que he llegit, que és un bon totxo) encara no parla de política clarament, sinó que descriu, en les 300 primeres pàgines la vida a l’Empordà Petit, com ell l’anomena: Palafrugell, Calella, Llafranc, Palamós i … Tamariu.

Realment m’ha agradat llegir en Pla mentre feia la petita estada. Té una bona capacitat per fes-se explicar (en aquell moment tenia 18-20 anys) i et pots fer una idea no només de la vida d’una família burgesa a Palafrugell (i no Palella de Calafrugell) sinó també de la gent més pobra durant els anys de la Primera Guerra Mundial, on a Catalunya, pel fet de ser neutral es van fer bons negocis. 

Crec que Pla avui dia tindria un bloc, sens dubte, podríem dir que era el primer blocaire descriptor de la literatura catalana. Ric d’adjectius, olors i plats (feia de mal llegir en els moments previs als àpats), et fa veure com eren els empordanesos de la zona, com eren els catalans (en contraposició als castellans, en les seves paraules) i com aquells anys eren convulsos políticament, una època que tothom percebia que estaven passant coses, hi havia germanòfils i francòfils, hi havia republicans i carlins, tot a través dels seus ulls, un home de la seva terra. Un altre que va provar de ser federalista i Espanya el va passar per sobre, conservador però intel·lectualment molt potent. Algun dia posaré alguns fragments que he marcat de les seves pàgines pel que diuen, sovint sembla que no hagi pas canviat res. 

De fet, escriure un diari de la manera clàssica tan sols planteja una diferència. Crec que en Pla volia que algú ho llegís, però no en aquell moment. És a dir, totes les seves descripcions adjectivades, i més en un poble, hi hagués hagut molt d'enrenou per allò que diu i per allò que deixa veure.

Potser, a la vegada, els blocaires també emprem part d'aquelles eines, tot i que molt més, diguem, amb opinió, i menys amb descripció, tot i que hi ha blocs amb excepcions. Hi continuaré donant voltes, segur. 

Bé, estàvem a Tamariu. Per consell de la Dolors, vaig anar a voltar pels camins del GR92 que van, primer de Tamariu a Llafranc (passant per Sant Sebastià) i després de Tamariu a Begur. Molt millor el primer que, com es pot veure en aquesta foto, passa per zones de pi a tocar de mar, molt més maco que el de Begur, que acabes passant per urbanitzacions, tot i que hi ha una estoneta de bosc, amb alzines, pins i xiprers. 

Tamariu és un bon lloc per trobar tranquil·litat. De turisme familiar i català (bé, alguns francesos i anglesos, però no vaig pas sentir espanyol a la platja), semblava que mig Vallès fos allà, famílies de Terrassa, Granollers i Sabadell, sobretot, per com parlaven i pel que deien. 

Un dels dies vaig anar a voltar cap a Sant Sebastià, segons el GR92 1 horeta i mitjà, bé, deu ser això quan vas amb motxilla grossa, perquè tinc la sensació (no duia rellotge) que fou menys. A mig camí, la gran descoberta de l’estiu (després dels alsacians, és clar), Cala Pedrosa.

Impressionant. Vaig arribar allà a les 9:30 del matí, està a mitja horeta de Llafranc en el camí cap a Sant Sebastià i vas veient una petita caleta que sobresurt reclosa, com tímida, i només hi havia una família. Encara feia bon dia, no bufava gaire vent (com em va dir el senyor del bar, allà restava amagada de mestral) i l’aigua era ben blava i ben plana, com aturada en el temps. 

Com no, es mereixia una capbussada. Platja de pedra grossa (tipus Sa Tuna), de les que posen a prova els peus tendres. Evidentment, no duia pas cap xancleta, així que semblava que entressis fent una coreografia de dansa contemporània per arribar a l’aigua. Però pagava ben bé la pena. Un cop dins, tot i que les pedres estaven embolicades d’algues i les cames lliscaven divertides, et senties com un nàufrag volgut, silenci (de vegades les platges m’atabalen pel brogit que hi corre) i una quietud que donava forces. Com envaït per la síndrome d’Estendhal i vaig ser prop de tres hores, no sempre dins l’aigua, tot i que les maniobres complexes d’entrada i sortida feia que quan entressis t’hi quedessis una bona estona. Només he sentit quelcom semblant a Stonehenge.

A poc a poc notaves que la pau t’envoltava i que anaven marxant les emprenyades gracienques i nacionals (hi havia més banderes catalanes a les cases del voltant que a l’Ajuntament de Gràcia per festes). Contraposat al soroll de festa major (entrada de Verdi, creuar Joan Blanques, la Plaça de la Vila), no semblava que haguessin passat tan sols 48 hores. Pau. Descans. Vacances. 

Bé, continuaré descrivint aquests dies, es mereix una segona o fins i tot tercera part. No per res, però així sembla també que m’estalviï de donar moltes explicacions, je je. 

Per cert, encara hi ha la part política. Molt bé, Carod, el cronòmetre comença a córrer, set anys de feina. Podem, si volem, per fi un horitzó lluny del joc de partits, sinó de país.

Tot i que avui també em podeu llegir a la tortuga, us devia una petita explicació, je je. La veritat és que l’efecte d’un llarg cap de setmana a Gràcia i Barcelona em va fer pensar en la petita juguesca de l’article anterior.

De vegades que poc valorem o coneixem allò proper. 

Cada cop més vaig per aquella zona, de camí a la ràdio o per altres motius. El fet és que un cop puges per Larrard i arribes al Parc, part monumental (evidentment ple de gom a gom) i el travesses per arribar a la part forestal és la nit i el dia. El mirador del Virolai em sembla molt maco i vaig acabar fent de guia turístic un parell de cops (sempre em passa quan em pregunten per un carrer, els podria explicar que aquell carrer l’hem arreglat, que no sé què, etc.). 

Després va ser encara millor. Vaig anar al Parc de la Creueta del Coll entrant per darrera, el carrer Morató i vaig pujar fins a la carena de dalt i vaig seure una bona estona. No hi havia ningú en tot el Parc. Com allò que feia en Michael Jackson amb els parcs d’atraccions, semblava que l’haguessin obert per mi. 

Us deixo algunes fotos. I em deixo per demà la meva baixada a Barcelona i la visita al Museu d’Història de Catalunya, feia temps que no hi anava.

Hola,

així  com el concurs dels monclis (aix, quins temps aquells), us proposo una petita juguesca per provar d'esbrinar, abans no ho expliqui, on he estat aquesta Setmana Santa.

Aquí teniu algunes de les fotos, que no són de concurs ni comparables amb les de la gracienka, evidentment. Les fotos estan en prèvia, clicant-hi surten més grans.

És una cosa que no vaig pensar a incloure i que ara afegeixo per diversos motius.

El Cap d'any del 2005 al 06 el vaig passar a Tunísia. Allà vaig poder tenir la sort de gaudir d'un somni.

Anar a l'escenari on van filmar la primera Star Wars. Sí, nosaltres teníem concertat un dinar a Matmatà, un poble entre coves on et donen el dinar i alguna visitada-teatre de les que et diuen que fan, com una casa antiga on es nota que tot està inactiu fins que arribes, la dona teixint, l'home fent el pà, etc (una mica l'anunci de Fabada). Allà et diuen que es va filmar StarWars, però no és del tot cert, no és ben bé el lloc.

Casualment, el grup del viatge, quasi tot catalans, érem de la meva generació i un d'ells ens va dir que sabia de gent que havia pogut anar a aquest escenari, oblidat tot i que alguns grups hi van. Després de la típica negociació (érem un grup que no sabien com portar, tot gent jove i poc amant de les estafades turístiques) vam aconseguir contractar l'excursió. Tot és possible si et poses d'acord amb el guia, diguem. Vam llogar uns 4×4 i cap al desert. Un cop allà, després de les típiques voltes per les dunes en zones amb les roderes ja marcades vam arribar a un lloc pelat on hi havia el que ara us presento. Va ser un moment especial, com el que tindré quan vagi a Nova Zelanda, quan hi vagi, a veure el del Senyor dels Anells.

De fet, es veu que va ser la primera pel·lícula que vaig veure. I ara conservo els ninos i naus que tenia. Com diu en Papa Oso, una pel·lícula amb filosofia de vida. Perdoneu la qualitat de les fotos, evidentment.

 De lluny, arribant-hi. Estem a sobre una duna amb un fort pendent que aprofita el 4+4, rollo el tutuki splash de PortAventura.

Vam anar-hi corrent uns quants baixant per la megaduna (com allò de baixar corrents per la neu) i vam arribar els primers. Especial arribar a un lloc així sabent que no hi ha ningú.

La Plaça de la Vila, je je, no és el Campanar de la Vila, però té el seu encant.

Ja veieu que no és el campanar, precisament, quant a alçada.

Un lloc més

I un carrer, allà on estava el Falcó Milenari

Vint i cinc anys després, encara conservava l'encant. Aquí encara no havien arribat una colla de nens i grans venent coses que no vam saber d'on sortien.

Testimoni de ser-hi, la típica foto del que viatja sol.

Un altre racó 

 Us imagineu la nau aquella amb en Ben Kenobi?

I finalment, dues curiositats.

A Sousse, on hi ha una mesquita, a dins hi havia una mica d'història del món àrab, molt desconeguda aquí. Penjada a uns plafons.

És la prova que el comtat de Barcelona sempre ha estat més que un comtat (més que un club, diguem) i que era situat a nivell dels regnes. L'Europa de l'any 1000.

I un menú interessant, no vam saber com eren els calamars a la catalana.

Totes les fotos s'amplien

Buff, he decidit anar ràpid, perquè s'acaben els blocaires. Això és una cadena començada per en guillem i seguida per en Pellicer.

A  veure, cinc coses que no sabeu de mi:

– Vaig fer d'actor de repartiment a La Ciutat dels Prodigis. La paradoxa és que anava de guàrdia civil d'època (principis del segle XX) amb bigotet postís i tot. En Papa Oso pot donar fe.

– De petit no recordo què volia ser. Encara no sé què vull ser de gran, :-).

– Durant uns cincs-sis anys, em llegia un cop l'any la trilogia del Senyor dels Anells, començant primer pel Hòbbit, evidentment. Mentre llegia escoltava Cal o The Princess Bride, de Mark Knopfler.

– Sóc cinturó blau de judo, anava quan era petit al gimnàs del carrer legalitat.

– Vaig decidir militar a Esquerra mentre vaig estar cinc mesos a Loughborough el 2002, Anglaterra. El motiu principal fou la llei de partits del PP.

Li passo la pilota a en winston, en xavi florensa, la dolors, en greips i en cani. I encara quedarà gent. 

Per cert, com estic mig engripat, no espereu que segueixi els fils com habitualment.