Monòlegs políticofestius

Escric expressament el matí de les consultes del 28-F. Abans dels resultats, que ja valorarem. Perquè ara no és el que entenc prioritari.

El sol fet de fer-ne ja és molt, com ho van ser el 13-S a Arenys, i el 13-D a moltes viles i ciutats. Avui, 28-F, és una altra data important. Així en parla el 3/24 mentre esmorzo al bar del davant de casa. Un home remuga sobre la independència, es gira i torna a llençar una moneda a la màquina escurabutxaques. Ell ja té fet el debat. La normalitat d’un diumenge al matí.

Mentrestant, torno al tema. Què són les consultes populars? Per mi, una resposta, la millor resposta nacional.

En un escenari on uns jutges allargassen fins al cansament infinit (el nostre) la sentència de l’Estatut, on un president del govern espanyol compleix la frase “no es pot enganyar a tothom durant tot el temps”, hom cerca respostes.

Alguns creuen, legítimament, que la resposta a l’espoli fiscal que pateix el nostre país és altre cop uns Jocs Olímpics, una fórmula que el 92 (sí, l’any dels jocs i l’atac del Garzón a l’independentisme, recordo) podia funcionar.

Alguns creuen, legítimament, que la resposta és la creació d’un nou partit polític i que això sacsejarà prou el mapa com perquè CiU i ERC es dissolguin sota la porta a un món nou. Però no és, crec, la resposta.

La que entenc com a millor resposta de canvi són les consultes populars. Bàsicament per dos motius.

1. Les consultes són una eina de mobilització i creació d’opinió política i apartidista. Dic política perquè evidentment demana una reflexió política sobre un model de futur, el ciutadà que pensa sobre el seu país i com el vol, de forma lliure i individual. I dic apartidista perquè hi són presents tots els partits que volen. Repeteixo, tots els partis que volen.
2. Les consultes populars permeten, al meu entendre, el treball col·laboratiu d’entitats, persones individuals i partits polítics. Els ciutadans es queixen que no sabem arribar a acords, que tothom tira per la seva i que el joc polític prima sobre la política. Com més amunt del tipus d’administració, com més lluny del ciutadà, més d’acord estic amb la percepció. Justa o no, és la percepció que surt dels mitjans de comunicació (el segon poder, per si algú encara pensa que és el quart). Treballar plegats, crear ponts, construir sinèrgies i cercles de confiança és el primer pas per a moltes coses.

I aquí ve una hipòtesi de treball que em ronda el cap. I com prou feina tinc, la llenço als politòlegs. Crec fermament que del treball col·laboratiu de les consultes en sortiran més majories de govern sòlides després de les Municipals. Allà on els partits nacionals han treballat plegats, crec que s’han creat sintonies que tindran translació política. Fins el 2011, però, no es podrà demostrar.

Uns Jocs Olímpics poden generar il·lusió. Un hospital pot generar il·lusió. Un nou partit polític pot generar il·lusió. Però penso que res genera més il·lusió per la ciutadania que veure que els partits polítics (els que així ho volen) treballen plegats per a una idea col·lectiva, treballada a través de les consultes, per a la creació d’un nou Estat.

Perquè recordem-ho, n’hi ha molts que no només volem un nou Estat. El volem diferent, aprofitar per solucionar mals endèmics d’administracions i inèrcies, més pròxim i amb més Estat del Benestar.

Avui a Sant Quirze. El 25 d’Abril on calgui. A Gràcia i Barcelona? Seguirem treballant.

This entry was posted on febrer 28, 2010 at 9:13 am and is filed under General. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.