El crit d’un dia 10 de juliol que no podem oblidar
Escric mentre encara em venen ressons d’ahir. Sí, hi era i ho he palpat, però tot i així aquest matí, veient el 3/24 i llegint els diaris, tot pren una força encara més gran. Sí, hi eres, també, amb mi, amb nosaltres, el poble, un poble, una nació, un país, el meu país, el teu país.
Expiro lentament mentre penso en el proper a escriure, el proper a fer. I mesuraré els mots, afònic com estic, per donar-los la força i la contundència necessària.
Fora fàcil portar l’aigua al meu molí. Podria parlar d’Esquerra Republicana, i de la força que pren el seu missatge, antic i molt llarg. I tan sols avui, què en podria dir?
Però avui parlaré de país, i de visió política. Seré neutral? No sóc un pop llefiscós, no vull ser neutral. Però pensaré en el pensament central del meu país.
Alguns ho forçaran més, altres menys. No diré que tothom que ahir era al carrer era independentista, però sí afirmaré dues coses:
1.Comença a esdevenir el pensament políticament correcte, el central, el de projecte de futur, ja no és el radical dels anys 80, no sóc l’adolescent que no sabia equilibrar amor i odi. L’independentisme ja no serà mai més un sentiment d’odi, sinó el d’amor a un país. Ja a ningú no incomoda tantes i tantes estelades. El Passeig de Gràcia era ple d’estels blancs i vermells. L’estelada ja és la tieta dels dinars familiars.
2.Ningú no gosava cridar res més. No per no ser gent, no per por, sinó perquè els qui defensen altres vies, s’han quedat orfes i sense esma ni alè. A qui pots explicar la via federal? Avui els federalistes llepen les seves ferides, i potser és el moment que posats a voler ser federal, mirar el País Valencià i les Illes, ja que vols seguir sent federal. Allà, potser, trobaràs qui es vulgui federar amb tu. Algú tenia esma per cridar a la defensa de l’Estatut? En Bob l’Estatut del Polònia? Algú vol defensar una causa perduda? Agafem la insostenible sentència del TC (no només pel paper necessari per a imprimir, sinó pel contingut) i fem-ne la foguera d’un demà millor. El federalista després de la sentència tan sols pot anomenar-se com els nous singles, aquells que queden per fer activitats, eternament solters.
L’independentisme surt amb deures de la manifestació. Una part més estrident, la que és capaç de colar-se i forçar les coses, farà un camí, sol, si vol. L’altra, la que només pensa en sumar gent al projecte, haurà i haurem de meditar molt com vol continuar creixent i estructurar-se per a saber assolir les fites. L’independentisme ja no és només d’Esquerra. Ja no en som el garant de les essències. Com un virus que es traspassa per l’aire, s’ha infiltrat, per sempre, en la resta de partits. La famosa batalla de les idees va per davant. Sí, hem guanyat la batalla i ja està a l’agenda, però ja no és només nostra. I, als qui ens importa més el país que el partit, és hora que comencem a pensar en les properes passes.
Possiblement CiU té més votants independentistes que ERC, on ho són quasi tots. Possiblement el PSC té més votants independentistes dels que ha tingut mai. Possiblement IC i EUiA saben ja que no poden defugir més el debat, el que val pel Sàhara i Palestina és fermament la millor opció pel poble català.
I doncs? Doncs ara toca pensar en com anar més enllà. Jo ja he tancat una època que no vaig viure iniciar, com va ser la transició. Però aquesta sí que la visc, en els millors anys de la meva vida, que deia aquell a qui ja se li han passat. Més que mai, tinc un deure assumit, un compromís. Ahir vaig tornar a saber per a qui lluitem. Hi ha poble i el poble espera i desitja. I no estem en això de la política, més gran o petita, per a fer acomplir aquests desitjos?
L’independentisme té un repte, el repte, de marcar el camí, per a un país. Diuen que els joves passen de la política. Potser sí, però no passen del seu país. I volen més, i tot i saber que darrera nostre hi haurà qui pugui prendre el relleu, ara ens toca. Ara sí toca.
Però fem-ho, agafem els federalistes desvalguts i desorientats i prement la seva mà acompanyem-los a fer el següent pas, el que costa, canviar de pensament i futur, reinventar-se. No són les crisis una oportunitat per a innovar? Si en Maragall vol liderar el que resta del federalisme per a poder dir de veritat el que el seu avui preguntava a l’aire, li ho posarem fàcil.
Agafem els convergents i eliminem el seu vertigen natural. Si en Pujol vol passar a la història com el pare de la independència, li farem el lloc que es mereix. Després lluitarem perquè el seu sistema econòmic no sigui el que tingui el nou país. Però les noves fornades, formades en el sobiranisme, també han de fer els deures des de dins.
Prenguem la mà dels independentistes impacients, els ètnics, els identitaris i aquells que només volen ser líders del seu petit mas i ensenyem-los el nou país, el que neix al Raval i no aniran mai a la Cerdanya a esquiar. I fem-los veure que ells també són país, i és també per a ells que el volem lliure.
Pensem bé, doncs, les següents passes a fer. Per arribar tots junts i units. No la unitat per rebaixar el missatge, sinó la unitat per ser valents i anar més enllà del que aniríem per separat.
Si els nord-americans tenen el 4 de Juliol i els francesos el 14 de juliol, no podem tenir els catalans un 10 de juliol?
