I al final, la felicitat
octubre 29, 2010
Més enllà de les nostres creences hi ha les dels altres, que cal mirar d’entendre si no les pots compartir. Ma iaia creia en Déu i desde que tinc ús de raó que la recordo anant a missa. Creia en una vida més enllà de la que hi ha ara, i estava segura que hi trobaria el meu avi.
Ja fa anys que la iaia no era ella sinó un trist tros de carn sense brillor als ulls. Crec que va ser quan va perdre el seu marit que es va adonar com se l’arribava a estimar, i com el trobaria a faltar la resta de la seva vida. L’avi era el seu oposat, la persona que segurament li donava sentit. Potser si no l’hagués conegut hauria sigut diferent, però suposo que tants anys junts fa que la gent canvïi per complementar-se.
Ella l’enyorava. I molt. Fa anys que només vivia per morir, per reunir-se de nou amb ell. Així m’ho havia dit i jo me la creia. Suposo que en el seu lloc jo hauria pensat igual.
Així que quan diumenge al matí la mort la va atrapar, estic segur que un segon abans va somriure, relaxada, per poder per fi emprendre el viatge que fa anys que desitjava. I que la portaria allí on volia estar desde fa molt de temps. Va ser feliç. I això és l’únic que importa.
I és que el que fet que un no sigui creient no implica que els altres estiguin equivocats. I si ella ho creia, jo ja en tinc prou.
dep
estic orgullos ¡¡¡