Sóc de naturalesa tranquila, no massa donat als estirabots. I de fa uns anys, i gràcies a una desagradable experiència (de tot se n’aprèn) no sóc gens partidari de les discussions de retrets. Senzillament no m’agrada retreure res a les persones, perquè per una banda els retrets sempre pugen d’intensitat fins que s’arriba a un punt de difícil retorn, i per l’altre és difícil retreure res a algú si, de fet, nosaltres som els primers a trobar raons i excuses per no fer el que ens hem compromès a fer. Per tant, retreure i per tant jutjar l’altre és quelcom que no m’agrada massa fer.
Òbviament, no sóc perfecte i aquesta no és una llei sinó una tendència. He fet, faig i faré retrets així com a vegades no he sigut tranquil. Però em serveix com a exemple.
Tampoc gaudeixo d’una gran memòria, no m’apunto en un diari el que faig o deixo de fer ni el que rebo o dono. Prefereixo confiar en les sensacions que tinc, en el que sento en comptes de en els números o les anotacions fredes en un diari o calendari. Les sensacions poden enganyar, i ho fan normalment, però ho prefereixo així devant la disjuntiva d’un control racional. El control és quelcom que no encaixa amb la meva personalitat.
Tampoc sóc ràpid en les converses, en les discussions. El fet de no basar-me en números sinó en sensacions ja finalitzades segurament em treu contundència als arguments. Tampoc m’agrada atacar amb retrets, per lo que dues de les vies normals per doblegar un contrari (els números i els errors/retrets de l’altre) intento no emprar-los mai. A més, intento posar-me en el lloc de l’altre perquè normalment tothom té la seva raó, i només cal buscar-la. No és el meu objectiu la victòria, sinó la comprensió.
Després d’una conversa la repasso milions de vegades al meu cap. Penso en el que m’han dit i jo he dit, i sovint m’adono de com de beneit he pogut ser al no dir això o allò. O perquè no he reaccionat devant tal afirmació, o callat devant tal negació.
Potser si, potser defujo la batalla, el cos a cos, la bronca. No m’agrada i penso que en una discussió al final sempre acabes dient coses que no són certes però provoquen fets irreversibles. I normalment són d’aquelles que la majoria de les vegades et penedeixes, i has d’aprendre a viure amb una conseqüència perturbadora durant molt de temps.
I després de repassar milions de vegades la conversa i haver reproduït més milions de cops el que passarà a causa de la conversa (tot situacions imaginàries, futuristes i en alguns casos gens probables), el cap es calma i em deixa tranquil. Per fi. Es posa en punt mort i puc treure’m la conversa o problema del cap. D’alguna forma, podria dir que he examinat totes les variables i ja no li puc donar més voltes a la cosa doncs l’he aconseguit mirar per totes bandes.
Però tot aquest procés deixa, finalment, una sensació finalitzada que es converteix en la base d’una decisió implantada de forma bastant profunda. La llàstima és que quan em pregunten el perquè d’aquesta decisió no sóc capaç de respondre el “perquè” racional, ja que només puc divagar sobre la sensació, o emoció, que sento.
No obstant, m’adono que tot ha format d’un procés profundament racional… que no sóc capaç d’explicar degut a la seva complexitat.