Subscriu-te als
Apunts
Comentaris

Que no sigui dit…

Fa temps que no hi escric res, al bloc. Fa molt que no sento la necessitat d’escriure-hi. Crec que el bloc em va servir com a mètode de teràpia, com a mur on escriure els meus (des)pensaments i vomitar-hi les meves indignacions. Sobretot, en retrospectiva, crec que el bloc fou el meu mur de les lamentacions particular.

Avui dia ja no em lamento, i aquesta és la raó de la paràlisi del bloc. Segurament, no ens enganyarem, les xarxes socials han servit també per desviar els (des)pensaments cap una altra plataforma. Però estic segur que en cas de necessitar expressar-me aquest serà el meu mur.

Així, de moment deixo aquest bloc en un estat aletargat esperant, sincerament, no haver-lo de reprendre. I si ho faig, que no sigui a causa dels laments.

Ens agradarà més o menys però el que passa a València amb els repetidors de TV3 és producte de la democràcia. Perquè la democràcia és senzillament el govern de la majoria, i si la majoria dels valencians escolleixen un partit anti-català doncs s’ha de respectar. I si la majoria d’espanyols ho fan, doncs també. I si resulta que va ser l’ex-president de la Generalitat en la seva època de Ministre d’Indústria qui va posar les bases a que es poguessin tancar els repetidors… també. Encara que no m’agradi.

I per això tampc entenc els escarafalls dels d’aquí acusant d’antidemòcrates, totalitaris i altres barbaritats als representants legítims dels valencians, escollits en eleccions lliures i netes i que estan fent el que la majoria dels seus representats volen. O els permeten. O com a mínim no els hi retreuen a l’hora de les votacions.

Així és la democràcia, companys demòcrates. Per això jo fa anys que vaig decidir jo no sóc demòcrata.

Hem de fer un cafè

Treballo en una mitjana empresa d’aquelles creades per un emprenedor i que avui en dia gestionen els seus fills. Aquest és l’esquema habitual de moltes empreses i en algunes funciona i en d’altres no, és a dir, alguns fills són vàlids per portar empreses (siguin del pare o no) i d’altres no. En el cas que ens ocupa no és així. El negoci es gestiona com si fos una botiga de betes i fils i el consell de direcció està format per gent que ha arribat on ha arribat no pel que saben sinó pel que són. Amb alguna excepció.

I tot això ho portes bé fins que de sobte un dia t’adones que t’ha abandonat la motivació. No recordes quan ha sigut ni perquè, però despertar-te al matí comença a fer-se feixuc; posar-te 8 hores devant l’ordinador esdevé desesperant per la manca d’utilitat, o millor dit d’aplicació, de les eines que desenvolupes i per l’absoluta certesa que ja t’envaeix: qui mana no en té ni idea; et distreus amb més facilitat o no t’impliques en el que fas perquè, de fet, és absolutament igual.

I et preguntes què pots fer, sabent ja d’entrada que només pots fer una cosa: recuperar la motivació. I aleshores penses en fer-ho al mateix lloc de feina i analitzant el que pot ser interessant per l’empresa li presentes al Director General Sr. Fill-de-l’Amo un pla per millorar l’empresa. I després de llegir-se’l i dir que l’ha entès et diu que més endavant ho tornarà a mirar, i que ara no és el moment. I veus claríssim que, de fet, no ha entès res malgrat li has escrit en la llengua i llenguatge adient.

I tornes al teu lloc de feina capcot, amb l’absoluta certesa que per manar no cal ser bo fent-ho i que el dia que el Sr. Amo desaparegui en breu ho farà la teva feina.

I decideixes, aleshores, anar a fer un cafè amb la Motivació per preguntar-li on s’està darrerament, i si podeu tornar a estar junts si us plau que la trobes molt a faltar.

Caixa o faixa

A vegades no es pot tenir tot. A vegades hi ha situacions que no es poden mantenir en el temps com si res no passés, perquè les coses passen i afecten. No sempre un pot intentar passar per alt el que passa quan això t’afecta molt endins.

Així, a vegades cal escollir entre caixa o faixa. Una decisió porta una actitut, que té unes conseqüències. No sempre la consequència és la cercada o la que un vol, però cal ser conscient que prové d’una decisió. Per canviar els esdeveniments a voltes només és necessari canviar la decisió original.

Decisions dures esdevenen en conseqüències imprevisibles.

A partir d’aquest any no es pot fumar ni als bars, ni restaurants, ni discoteques, ni recintes (no edificis) especials ni… En fi, a molts llocs no es podrà fumar. El tabac, mentrestant, es podrà seguir comprant i fumant a molts altres llocs.

No em sembla malament que no es permeti fumar en certs espais. Tampoc em sembla malament que no es permeti tenir la música forta en certs espais. Aquí cal conviure i cada ú ha de cedir una mica. Sí que em sembla malament, en canvi, que no em permetin fumar en un espai on tots els que hi siguem volguem fer-ho. Per entendre’ns, si vull montar un bar, un restaurant o una secta de fumadors em sembla malament que no m’ho permetin.

Però en el fons, la veritat és que se me’n refot. Als que manen els hi sembla més fàcil prohibir que raonar, i a molts que no follen els agradaria prohibir la fornicació. O dit en altres paraules, molts no-fumadors creuen estar per sobre dels que fumen “per se”.

Doncs bé, som-hi. No fumarem en espais on els sensibles puguin sentir-se molestos. Almenys, certes sensibilitats que no totes ja que en el fons ho-fan-per-la-meva-salut-i-perquè-el-fum-del-tabac-molesta-però-la-pol·lució-no-es-pot-evitar.

Al final, però, seguirem morint tots.

De raons i emocions

Sóc de naturalesa tranquila, no massa donat als estirabots. I de fa uns anys, i gràcies a una desagradable experiència (de tot se n’aprèn) no sóc gens partidari de les discussions de retrets. Senzillament no m’agrada retreure res a les persones, perquè per una banda els retrets sempre pugen d’intensitat fins que s’arriba a un punt de difícil retorn, i per l’altre és difícil retreure res a algú si, de fet, nosaltres som els primers a trobar raons i excuses per no fer el que ens hem compromès a fer. Per tant, retreure i per tant jutjar l’altre és quelcom que no m’agrada massa fer.

Òbviament, no sóc perfecte i aquesta no és una llei sinó una tendència. He fet, faig i faré retrets així com a vegades no he sigut tranquil. Però em serveix com a exemple.

Tampoc gaudeixo d’una gran memòria, no m’apunto en un diari el que faig o deixo de fer ni el que rebo o dono. Prefereixo confiar en les sensacions que tinc, en el que sento en comptes de en els números o les anotacions fredes en un diari o calendari. Les sensacions poden enganyar, i ho fan normalment, però ho prefereixo així devant la disjuntiva d’un control racional. El control és quelcom que no encaixa amb la meva personalitat.

Tampoc sóc ràpid en les converses, en les discussions. El fet de no basar-me en números sinó en sensacions ja finalitzades segurament em treu contundència als arguments. Tampoc m’agrada atacar amb retrets, per lo que dues de les vies normals per doblegar un contrari (els números i els errors/retrets de l’altre) intento no emprar-los mai. A més, intento posar-me en el lloc de l’altre perquè normalment tothom té la seva raó, i només cal buscar-la. No és el meu objectiu la victòria, sinó la comprensió.

Després d’una conversa la repasso milions de vegades al meu cap. Penso en el que m’han dit i jo he dit, i sovint m’adono de com de beneit he pogut ser al no dir això o allò. O perquè no he reaccionat devant tal afirmació, o callat devant tal negació.

Potser si, potser defujo la batalla, el cos a cos, la bronca. No m’agrada i penso que en una discussió al final sempre acabes dient coses que no són certes però provoquen fets irreversibles. I normalment són d’aquelles que la majoria de les vegades et penedeixes, i has d’aprendre a viure amb una conseqüència perturbadora durant molt de temps.

I després de repassar milions de vegades la conversa i haver reproduït més milions de cops el que passarà a causa de la conversa (tot situacions imaginàries, futuristes i en alguns casos gens probables), el cap es calma i em deixa tranquil. Per fi. Es posa en punt mort i puc treure’m la conversa o problema del cap. D’alguna forma, podria dir que he examinat totes les variables i ja no li puc donar més voltes a la cosa doncs l’he aconseguit mirar per totes bandes.

Però tot aquest procés deixa, finalment, una sensació finalitzada que es converteix en la base d’una decisió implantada de forma bastant profunda. La llàstima és que quan em pregunten el perquè d’aquesta decisió no sóc capaç de respondre el “perquè” racional, ja que només puc divagar sobre la sensació, o emoció, que sento.

No obstant, m’adono que tot ha format d’un procés profundament racional… que no sóc capaç d’explicar degut a la seva complexitat.

Estava avui llegint tranquilament el fet que Catalunya i França queden connectades a través de TGV. I més concretament, hom feia èmfasi en el fet que per anar de Barcelona i Paris només tardariem unes 6 hores en tren. Més o menys.

Però… a qui li interessa això? Vull dir, realment, em serveix d’alguna cosa arribar a Paris en 6 hores mitjançant el tren? Són moltes hores eh?

Si necessito anar a Paris amb rapidesa hi aniré amb avió, que és més ràpid i barat. I si no tinc pressa ja hi aniré amb tren, cosa que fa que entre tardar 6 o 8 hores no faci diferència. És més, resultava molt còmode quan podies agafar el tren a les 10 del vespre, dormir al llit i aparèixer a les 8 del matí a Paris. Dormit i rentat.

En fi, que al meu entendre l’alta velocitat és molt pràctica per distàncies més o menys curtes, és a dir, per temps més o menys curts. Tot el que passi de 2.5 hores en tren ja no paga la pena, ja et surt més a compte l’avió. I més econòmic a tots: a l’estat i a la meva butxaca.

Allargar-ho perquè sí

No fa massa hi va haver eleccions al Parlament de Catalunya, i va resultar que pràcticament la meitat dels escons van per un sol partit i la resta se’l reparteixen entre 6 partits (si no vaig errat). El segon “classificat” en té la meitat del primer, o sigui que entre els altres 5 es reparteixen aproximadament una quarta part del Parlament. A grosso modo.

Qualsevol persona normal entén, amb això, que la població que va votar va decidir que el president havia de ser una persona concreta (encara que no siguin presidencialistes, les eleccions actúen com a tals). Bé, doncs ara resulta que tots els partits estan disposats a votar en contra que aquesta persona sigui el President, cada ú amb les seves excuses pertinents.

No dic que les raons de cada ú siguin errònees, però són ganes de tocar els collons el fet de votar en contra d’alguna cosa que en el fons han decidit la majoria dels qui han votat i que, a més, han decidit que no fossis tu qui mani. I que, a més, no pot ser de cap altra forma. Entenc que els grupets/grupúsculs no vulguin votar a favor, però també existeix l’opció d’abstenir-se i facilitar així les coses. Quin sentit té complicar i allargar un procés que és irreversible i que, a més, respòn a la voluntat de la majoria dels votants?

Cap sentit. O almenys, cap sentit real. Tot plegat, al final, és només una forma de fer-se veure i de quedar bé davant la consciència de cada ú. “Com que no hem guanyat, putejarem al guanyador“, semblen dir. “I el país? A prendre pel cul el país, lo que ens interessa som nosaltres mateixos“, també sembla que diguin.

No és un model vàlid

Durant anys, Suècia i els països nòrdics han estat el mirall del que voliem per Catalunya. Uns estats on la gent aparentment vivia en molt bones condicions, les empreses eren competitives i, malgrat el clima horrorós, semblava que havien encertat un model que nosaltres voliem traspassar al Mediterrani.

Fa anys se’m va comença a desmuntar el mite quan vaig conèixer un suec. Treballàvem junts, i la visió del seu país que em va donar era totalment diferent a la que jo en tenia. De fet, va ser la primera referència directa de la que disposava. Aquest noi renegava de Suècia perquè, segons em va dir, tot estava absolutament regulat i això et deixava sense llibertat. “Fins i tot la velocitat en cada carril de l’autopista està regulada!”, m’explicava.

I aquests dies m’assabento que en aquest paradigma de societat moderna, mantenir relacions sexuals consentides sense condó pot ser delicte. I el que és més sorprenent: és delicte només en el cas masculí, no en el femení. Ignoro què deu passar quan dos gais mantenen relacions sense condó, suposo que els dos són uns delinqüents. En el cas que siguin dues lesbianes al no haver-hi penetració (és un dir) no hi ha delicte. Imagino.

A mi perdoneu-me però suposo que amb l’edat m’he tornat més frívol o més pràctic. Les lleis han de ser poques i clares, a més d’evidents i lògiques. Si considerem que la dona és un ésser feble, inútil e incapaç de governar-se a si mateixa està molt bé protegir-la empresonant (o multant) a aquells que les penetren sense condó, amb o sense consentiment. De fet, amb o sense condó una penetració no consentida ha de ser castigada, així com permesa en el cas de tenir el consentiment mutu. Però com que les coses no són així (a la gent no cal tractar-la d’imbècil si no ho és), al final ens trobem amb lleis absurdes pensades amb el cul i aplicades pels infeliços i mal follats que tenen tot el temps del món per arribar a les altes esferes de la governació. Els que tenim vida privada (feliç) no tenim temps per aquestes foteses de posar-nos a pontificar sobre el que fan els altres.

Resumint, que Suècia ja no és cap model de referència per mi.

És el moment de deixar-ho

Barcelona Decideix, com al resta de Decideix, havia de néixer com una plataforma impulsada per veïns amb la sola intenció de convocar un referèndum d’independència a Barcelona. Ben aviat es va veure que això no era així i qui va prendre el control de l’organització fou gent provinent de partits polítics. En principi això no seria dolent si no fos que els partits polítics van resultar ser un: Esquerra Republicana de Catalunya.

Aquest control ha fet que mica a mica, pas a pas, Barcelona Decideix hagi anat perdent membres que eren tan sols professionals, restant una cúpula formada per persones amb interessos polítics. Ara, amb el resultat de les eleccions a la mà podem veure el que molts intuïem: el partit que ha intentat capitalitzar les Consultes ha estat castigat i expulsat del centre de poder.

Fa molt temps vaig dir que el fet que els dirigents fossin només d’un corrent polític (que a més explosionava generant nous partits) generava més rebuig que atracció en la ciutadania. De fet, en més de 6 mesos de campanya, Barcelona Decideix no ha aconseguit arribar a la quantitat mínima de voluntaris necessaris. No només això, sinó que tampoc ha sapigut captar els diners necessaris per una bona campanya. Anant més enllà, tampoc ha pres nota dels resultats obtinguts en la perifèria de la capital catalana i en d’altres capitals del país, amb uns índex de participació ridículs que destrossen la bona feina desenvolupada al rerepaís.

Barcelona Decideix ha de ser sincera i veure que no és capaç d’organitzar un referèndum amb les condicions necessàries per obtenir una gran participació. Barcelona Decideix ha d’assumir que no ha estat capaç d’aglutinar la voluntat de saber. En definitiva, Barcelona Decideix ha de ser conscient que només és un intent desesperat d’una fracció de la societat per sortir a la fotografia.

Barcelona Decideix ha de plegar. Pel bé de tots i, sobretot, pel bé del país.

Older Posts »

Aneu a la barra d'eines