El mussol i la lluna

Ll – ¿Escrivint?

M – Si, molt enfeinat, faig la carta als Reis.

Ll – Home, que bonic. La portaràs a algun lloc determinat?

M – Potser al carrer Gran.

Ll – Avisem que miraré. Em farà gràcia veure quina cara fa la gent quan vegi un mussol arribar amb la carta.

M – Que vols dir que no l’acceptaran?

Ll – No, no, jo no dic res. Sols que si t’imagines una filera de nens i nenes amb les seves mares, avies, o pares i entre tots, un mussol com tu….no diguis que no fa gràcia.

M – Això ho dius tu per enveja. Tu encara feries més patxoca.

Ll – Ep, que soc una senyora, molt senyora, elegant i distingida.

M – Ningú ho dubte, però també cridaries l’atenció, dic jo.

Ll – No ho havia pensat…..

M – Dons pensa-hi

Ll – I ¿que demanes?

M – Coses

Ll – Un video-joc?

M – No. Jo soc més pràctic.

Ll – Mitjons? Una bufanda?

M – Demano que la gent pugui trobar un bon lloc per viure, que els carrers siguin nets, que els “mangantes” i els “explotadors” els “deslocalitzin” ben lluny,……

Ll – Uy, Uy, ja veig que tu vas…..

M – Que soc una mica subversiu?

Ll – No, però hauries de tenir en compte que…..

M – Deixa de dir excuses ¿No és la carta als Reis? ¿No som una monarquia?

Ll – Però les coses s’han de demanar de forma diferent, s’ha d’anar poc a poc…

M – Perquè?

Ll – Home, mira, si demanes molt, ja saps, al final no et donen res…

M – Jo no vull que em donin, jo exigeixo que amb els meus diners facin coses útils per la gent que viu al meu voltant. Res més. No demano cap “favor” ni caritat. Jo soc el client i pago.

Ll – Però sempre has d’anar pas a pas..

M – Com quan pago Hisenda? Un termini el més de maig i un altre a l’octubre. Prou, s’ha acabat, no et donen més corda.

Ll – Però una cosa ets tu i l’altre tot l’aparell de l’ajuntament, l’estat, etc.

M – Que paguem entre tots, no?

Ll – Avui, per ser el primer dia de l’any vas una mica fort, crec que t’hauries de calmar.

M – Avui és el dia que tothom fa els bons propòsits, no?

Ll – Exacta, deixar de fumar, fer més esport, aprendre anglès, fer servir menys el cotxe i caminar més…….

M – Si, tot està molt bé. ¿I els organismes oficials? ¿perquè no fan també els seus bons propòsits? Ho podrien publicar en els diaris. “L’Ajuntament fa el propòsit de que tots els guàrdies urbans somriguin i siguin més amables” per posar un exemple.

Ll – Que no et tracten be els urbans?

M – Era un exemple, només un exemple.

Ll – Als mussols també us posen multes?

M – No canviïs de tema, estem amb la meva carta. ¿No et sembla bé?

Ll – Tu fes el que vulguis, però em temo que no t’ho portaran. Com a molt, si et poses així, carbó.

M – Sempre em passa igual. A lo millor si demano un Scalextric…..

Ll – Molt millor, molt millor

M – Tu ets a casa?

LL – Que vols dir amb això?

M – Que si et trobes a casa?

Ll – Jo mai m’he mogut d’on soc, o sigui que suposo que si que soc a casa.

M – Tots ens movem, però el dir “ser a casa” suposa molt més, suposa que el lloc on ets i vius el consideres casa teva.

Ll – Allò que diuen alguns quan arriben a l’aeroport “Ja som a casa”, encara que l’aeroport no és casa seva. No és això?

M – Si, és això.

Ll – Jo ho tinc difícil, ja que “casa meva” és un concepte massa tancat per a mi. Però si donar voltes a aquesta bola blava que vosaltres en dieu Terra, es pot dir casa meva, dons si soc a casa.

M – Jo també soc a casa en aquest bosc. Aquí vaig néixer, vaig aprendre a caçar, i aquí he fet el niu any rera any. Encara que vivia a l’altre costat, però ja és sabut, has de buscar el “teu lloc”.

LL – Perquè ho dius?

M – Per tota aquesta gent que ha vingut buscant una manera de guanyar-se la vida. Hem pregunto quants han trobat el seu lloc i quants només hi viuen com en una etapa de la vida, però el fan seu, sols l’exploten un temps i després adéu.

Ll – Difícil saber-ho.

M – Jo veig que alguns han vingut i no volen integrar-se, volen que els demés s’integrin en el “seu” de mon. En canvi altres et sorprenen amb el ràpidament que fan seves les coses d’aquí.

LL – I que en penses?

M – Penso que aquests que fan seves les coses d’aquí, son els que més fan per tal que els d’aquí ens integrem a les seves coses.

Ll – Com?

M – Mira, gràcies a la ràpida integració del meu veí, avui he adoptat amb tota naturalitat algunes de les coses que m’ha ensenyat.

Ll – Estàs parlant de cuina? Que et conec…

M – Cuina, però també respecte per una sèrie de coses que per ell son importants i que per a mi, fins ara no ho eren ni tenien la més mínima importància.

Ll – Llavors….

M – Crec que aquests son els que influenciaran en els canvis de la nostra cultura, en canvi, els que es tanquen i no accepten rés sols colliran mals entesos i enfrontaments.

Ll – Vols dir que tindran influencia?

M – Totes les cultures evolucionen, la gent influencia uns als altres. La nostra “cultura” actual és només una evolució de la cultura anterior més les influencies, més o menys fortes d’altres. I avui dia menjar cous-cous o sushi és cada dia menys exòtic i més normal, en trobes a tot arreu, la gent el prepara a casa com pot preparar una truita de patates o unes croquetes.

Ll – Ja, ho sigui que tu proposaries un dinar multicultural, amb lectures variades i segur que acabaríeu integrats i ben integrats.

M – Dons no et dic que fos mala idea. Ja hi havia un programa de la tele que cada comunitat preparava els seus plats i els compartien o no amb gent d’aquí.

Ll – Dones molta importància en això de compartir taula.

M – Es que ho és. Compartir taula és un grau d’intimitat molt gran a la nostra cultura, però a quasi totes. La gent compartint menjar comparteix el més sagrat, ja que necessitem menjar per viure i aquells productes formaran part de les nostres més intimes parts cel·lulars. Més intimitat impossible.

Ll – Llavors proposes….

M – Proposo taules per compartir les croquetes amb el que sigui i també parlar, parlar molt, escoltar versos, música, etc. Crec que és la forma d’integrar-nos els uns en els altres de forma pacifica, sana i agradable.

Ll – Puc apuntar-me?

M – On?

Ll – A aquestes festes gastronòmiques? Jo portaré…..no sé, soc tan mala cuinera.

M – Porta versos, la lluna és un tema referent a totes les cultures….

Ll – Ben pensat. És que soc tan internacional….

M – I tots seriem “a casa”

Lluna – Ja hi tornem a ser.

M – On dius?

Ll – Les festes, Nadal, els carrers guarnits, la gent comprant com boixos.

M – Fa dies que les llums son enceses als carrers

Ll – I tu, com ho portes?

M – Malament. Molta llum, molta gent, fa fred, poc ratolí, o sigui que malament.

Ll – Diuen que és temps d’alegria. Tu no ho celebres?

M – Psssiiii. Quan era petit ho celebrava molt més i m’agradava molt, a mida que et fas gran, et passa. Ara penses més amb el que costen les coses, que tot és molt car, que les botigues son plenes, i que l’esperit de Nadal sembla com si l’hi haguessin afegit gasosa.

Ll – En canvi, jo que tinc molts anys, sempre m’agafa per adornar-me amb aquesta llum més blanca.

M – Això és el fred.

Ll – A mi m’agrada veure aquesta gent que fa pessebres, que canta nadales al carrer, que veig per les finestres i balcons que tota la família és al voltant de la taula…..Tot això m’agrada.

M – Si fa bonic

Ll – Tu no havies recitat el poema davant del pessebre quan eres menut?

M – Si cada any…i si no te'n rius et diré que m’agradava.

Ll – Sempre has tingut un punt de comediant.

M – Si tu ho dius….

Ll – Ara mateix podries recitar un poema de Nadal…encara que fos per a mi.

M – Si que ho puc fer

Ll – Va, fes-ho, em faria il·lusió.

M – Bé, el cert és que no tinc res mes a fer.

Ll – Dons va, recita-ho

M – Com vulguis, en faré un de conegut.

Sento el fred de la nit

                                   i la simbomba fosca

Així el grup d’homes joves que ara passa cantant.

Sento el carro del apis

                                   que l’empedrat recolza

i els altres qui l’avencen    tots d’adreça al mercat

Els de la casa                        a la cuina

                                                           prop del braser que crema

amb el gas tot encès han enllestit el gall

Ara esguardo la lluna   que m’apar lluna plena

i ells recullen les plomes

                                               i ja enyoren demà

Demà posats a taula oblidarem els pobres

– i tan pobres com som –

                                               Jesús ja serà nat

Ens mirarà un moment a l’hora de les postres

i després de mirar-nos                      arrencarà a plorar

Ll – Molt bonic, veig que jo també hi surto, encara que no seré plena fins a cap d’any.

M – Tant se val, tu creus que algú dels que va a missa del gall, quan surt mira el cel? Van de cara al torro i la copa de cava o al llagostí.

Ll – Ets molt prosaic

M – Pot ser sí

Ll – De totes maneres gràcies pel vers. D’en Salvat-Papasseit?

M – Meu no és, que més voldria jo que fer un poema així.

Ll – Alguns poetes no sabeu ni que ho sou.

M – Tu entens això que diuen que els cotxes hauran d’anar a 80 Km/h per l’entorn metropolità?

Ll – Es fàcil. Volen que els cotxes vagin més a poc a poc i d’aquesta manera faran menys pol·lució.

M – Suposo que no ho dius seriosament?

Ll – Es clar que ho dic seriosament, si vas més a poc a poc, fas menys gasos nocius.

M – Ja, ja, ja, a tu també t’han menjat el tarro?

Ll – Mira, ho diuen a tots els manuals.

M – Si, pot ser cert. Un motor pol·luciona menys quan va a un règim baix, excepte quan va arrelantit.

Ll – Ho veus, em dones la raó.

M – No

Ll – No has dit el mateix que jo?

M – Mira, si tu vas a 3.000 revolucions i amb cinquena, pol·luciones menys que si vas amb segona a 5.000 voltes. O sigui que vas menys ràpid i llences més gasos.

Ll – Bé, és qüestió d’anar a 3.000 voltes amb una marxa més llarga.

M – El problema és un altre. Si mires a quina velocitat vens de Sabadell a Barcelona, per exemple. Podràs comprovar que potser has anat a 50, encara que hagis fet puntes de 120. El problema és trobar una velocitat el més homogènia possible.

Ll – Ja ho diuen, 80.

M – De que serveix això si després has de fer cua i tens centenar de cotxes que son parats i llencen fum. O sigui que no tenen velocitat i en canvi pol·lucionen.

Ll – I que vols dir amb això?

M – Que el problema no és la velocitat, el problema és que tenim molts cotxes per les carreteres que tenim, o pots també dir que tenim poques carreteres pels cotxes que tenim.

Ll – I tu proposes fer més carreteres?

M – Jo proposo arreglar d’una vegada la Renfe, posar bons aparcaments a les capçaleres i punts estratègics, amb seguretat i crec que estalviaríem fums, ciment , nervis i seriem una mica més feliços.

Ll – Però tu ets boig? Tu penses que els humans pensen així?

M – No son ells els intel·ligents?

Ll – Bona aquesta, ja, ja, ja, molt bona, ja, ja, ja. Disculpa, però he d’anar al lavabo, ja, ja, ja, ja. M’estic….ja, ja, ja,

M – Que he dit jo?

M – Tu fas regals de Nadal o Reis?

Ll – Algun n’hauré de fer

M – I a mi?

Ll – Vols alguna cosa?

M – Necessito estris de cuina

Ll – Molt bé, a veure parlem

M – Mira jo trobo que alguns estris son imprescindibles, com un bon joc de ganivets.

Ll – Piques alt, els ganivets bons no son barats

M – Ja en tinc. No cal que m’ho regalis

Ll – Millor una cosa més barateta

M – Uns taps per vi. D’aquells que treus l’aire i pots conservar el vi més dies.

Ll – Això s’ajusta més al meu pressupost.

M – Van molt bé. Pots tenir una bona botella de vi i no cal que t’ho beguis d’una tacada.

Ll – Alguna cosa més?

M – Una bona mandolina per tallar. Fas unes patates, pastanagues, carbassó, etc. en un moment.

Ll – Molt bé. És cara una mandolina?

M – No molt, depèn de quina qualitat vulguis. A Vinçon en tenen de més de cent euros, però a qualsevol ferreteria que tinguin coses de cuina la pot trobar per vint o vint-i-cinc.

Ll – Això està més bé. Alguna cosa més?

M – Una bona olla a pressió, petita ¿eh?

Ll – Es clar per a tu.

M – Per a mi i la meva mussola una de petita

Ll – Fas servir molt l’olla?

M – Va molt bé. L’has de saber fer anar. Per exemple fer un brou és molt fàcil, però alguns altres plats necessiten dos o tres cuites, anar fent poc a poc o més ràpid. Tot és qüestió de pràctica i voler fer-ho.

Ll – Un dia has d’ensenyar-me alguna recepta fàcil.

M – Conill amb patates, guatlles amb verdures, carn estofada, etc.

Ll – I tot ho fas amb l’olla?

M – Olla, mandolina i ganivets. I una paella, un altre estri important. Val la pena tenir-ne un joc de bones, les de Teflon i gruixudes son bones.

Ll – I una bona cassola?

M – Una d’aquestes negres de ferro amb interior de teflon i tipus català, o sigui el cul estret, van molt bé, ja que admeten tipus i quantitats. Son les més flexibles a l’hora d’utilitzar.

Ll – Molt bé. Alguna cosa més?

M – Uf, moltes més. M’agraden els estris d’aquest material sintètic que no ratlla. Molt important.

Ll – Em pots fer un platillo? M’has obert la gana.

M – Si no ho dius a ningú et puc fer unes croquetes.

Ll – M’encanten

M – Però que no ho sàpiguen els del bloc que vindrien tots.

Ll – Seré una tomba.

Ll – Escoltant la radio?

M – No, estic escoltant quants insults es poden fer per minut.

Ll – Però a la radio

M – Si, però per sort sols algunes.

Ll – Parles de la Cope?

M – Uy, ara ja tenim el Jimenez, l’Herrera, etc.

Ll – Molt edificant ¿no?

M – Mira ara acaben d’insultar al Tardà.

Ll – Home és que agafes als preferits.

M – Tu, quan parles insultes molt?

Ll – Jo soc una dama xapada a l’antiga i a l’escola, de pagament, em van ensenyar que pots insultar refinadament, no cal dir cap paraula dissonant.

M – O sigui que prefereixes insultar “refinadament”

Ll – Prefereixo expressar-me amb una certa ironia.

M – O sigui, segons tu, civilitzadorament

Ll – Exactament. Li dius de forma que es pot entendre, però sense ser groller.

M – Però, no t’has preguntat mai si arriben a entendre-ho?

Ll – Si no ho entenen, llavors l’insult és doble. Una el propi improperi i l’altre que és curt

M – Però això és molt sofisticat. Ara van més al directe. Si no entenen la teva forma d’expressió o discrepen et diuen “imbècil” directament. Així ho entendrà tothom.

Ll – Tot depèn de quin és el teu nivell o el nivell de la teva audiència.

M – Llavors tu opines que l’audiència d’aquest que insulten és molt baix?

Ll – Avui dia pots triar moltes emissores de radio i bons programes, si tries un programa en el que s’insulta directament vol dir que tu ets partidari d’allò. O sigui que el nivell el poses tu.

M – O sigui que si jo escolto aquestes emissores soc de perfil baix?

Ll – Home, tu no et caracteritzes d’un alt nivell

M – Gràcies. Això és el que volies dir amb l’insult finet?

Ll – Encertat

M – M’agrada, especialment si ve d’algú que està per sobre de la gent normal, com tu.

Ll – Que vols tornar-m’ho?

M – Deu me’n guardi d’insultar una dama tan refinada i que està per sobre del meu pobre nivell.

Ll – O sigui que me la fots?

M – Que prefereixes, que ho digui així o que ho digui que ets una insuportable carca.

Ll – Ara vols fer un concurs d’insults, idiota?

M – Ho veus, tu molta classe, però al final utilitzes un insult vulgar.

Ll – No val la pena parlar amb tu.

M – D’això parlo. És curiós com som la gent imaginaria. ¿ens tornem com els humans?

Ll – Som un reflexa. Ens antropormorfitzen.

M – Ara si que m’has insultat, refinadament, però comparar-me amb els homes em fa mal.

Ll – Caram, que fi t’has tornat.

M – Si i el pitjor és que ells diuen que son sers superiors.

Ll – Deixa que ho pensin, pobrets.

Ll – Et veig molt avorrit.

M – No. No m’avorreixo mai, sempre tinc alguna cosa per fer, per estudiar, per pensar,….

Ll – I ara què?

M – Vols que t’expliqui un comte?

Ll – Si no hi ha més remei…

M – Més que un comte és una paràbola.

Ll  – Em sona a seriós.

M – Home, que vols que et digui.

Ll – Au va, comença.

M – Un tren està parat en una estació, diem A. Tot buit. Arriba l’hora i s’obren les portes i la gent puja al tren. Van seient on volen i parlant de les seves coses. El tren es posa en marxa i arriba a una altre estació, diem B. Entra més gent i ocupen els seients buits. Aquesta gent acaba d’omplir els vagons, però encara hi queda algun seien buit. El tren para en una altra estació, diem C, i entra més gent i altres baixen. La gent que entra encara troba algun seient buit i alguns es queden drets, ja que al final no queden seients. El tren segueix avançant i arriba a una altre estació, diem D. Algú baixa, altra puja. Alguns dels que estaven drets seu i els últims en pujar ja no troben seien. Alguns es queixen de que sempre han d’anar drets. El tren avança i arriba a la propera estació, diem E. Molt pocs baixen, però en pugen molts i ja es sabut, algun cop, un “vostè perdoni”, “es que no mira per on va”, etc. res greu. Però el tren comença a estar ple. Arriba a la propera estació, diem F, i en baixen quatre, però en pugen molts. El tren va molt ple i els que estan drets han d’apretar-se una mica. Ara ja son molts els que es queixen de que ja son masses, que sobra gent, que no saben per què obren les portes i deixen pujar més gent si ja no hi cap ningú. Els que estan asseguts s’ho miren. Però el tren segueix.

Ll – I…?

M – Ja he acabat.

Ll – Significa que et poses amb la Renfe?

M – No, encara que sigui un tren, avui no parlo de la Renfe. És un tren imaginari.

Ll – Ja, que els que van drets es queixen i els que van asseguts no.

M – No, que només es queixen els que han entrat a la E, o sigui els penúltims en arribar.

Ll – Ara ho entenc.

M – Dons això.

Ll – ….sempre es queixen els penúltims,….ummm….I això significa que…

M – Cada un pot interpretar la seva, jo no explico més que una paràbola….

Ll – Tu tires la pedra…..

M – No, només penso en veu alta.

Ll – Ja, ……

Ll – Que? ¿fent números?

M – Ummm, si.

Ll – Encara no som a final de mes.

M – No, si estic fent números de la quantitat de morts i ferits que ens podem estalviar.

Ll – Fent que? Comença pel començament, si us plau.

M – He llegit un titular i l’article d’un diari que diu que si es reduís la velocitat de la circulació en 10 quilòmetres per hora, ens estalviaríem 11.000 accidents.

Ll – Es per pensar-ho, no? Tu que en penses?

M – Després de llegir-ho només em venen al cap un reguitzell de preguntes.

Ll – A veure ¿quines?

M – Si reduïm en 20, quants accidents reduirem?

Ll – No ho sé, jo no he fet els càlculs.

M – I si la velocitat fos 0, estalviaríem tots els accidents de circulació, ¿no?

Ll – Això és un sil·logisme barat, no creus?

M – Com el que fa l’article. Igual que tants altres.

Ll – Si comencem a fer sil·logismes d’aquesta mena, tot és vàlid.

M – Exacte. Si suprimim tots els ganivets, els morts per arma blanca baixaria enormement. O si deixen de vendre tabac, ¿s’acabaria el càncer de pulmó?

Ll – Crec que t’has passat tres carrers.

M – El problema és que amb aquests titulars tan cridaners es transmet l’idea immediata de que la velocitat mata. I no continua el raciocini, es queda només em això. Son com bocins de veritat, que, al ser tan petits, es converteixen en mitges veritats, o sigui que son mentida.

Ll – Home, perdó, mussol no siguis tan primmirat.

M – Sort que la gravetat no la poden suprimir, que si no, tindria molta competència.

Ll – O sigui que el que no estàs d’acord és amb la velocitat reduïda?

M – No, amb el que no estic d’acord és amb fer titulars de coses que no son veritat disfressades d’estadístiques.

Ll – L’estadística és matemàtica aplicada, no?

M – Avui dia, s’ha descobert que el paper ho aguanta tot. I per fer estadística s’ha d’estar molt preparat. No pot fer un estudi estadístic qualsevol xitxarel·lo. I avui dia és fan a puntades de peu. Tothom fa estadístiques i així ens va.

Ll – Però tu que en saps?

M – He vist fer moltes estadístiques. En alguns casos serioses, per gent que te els coneixements suficients per fer el qüestionari, que és fonamental si vols esbrinar alguna cosa. I no és gents fàcil. També he vist fer estadístiques per que sortís el  resultat que vol el que paga l’estadística.

Ll – Però és molt poc ètic. ¿no?

M – És una forma de guanyar-se la vida, que vols que et digui. El culpable no és qui fa l’estadística, el culpable és qui en fa mal us. Ja som al cap de la qüestió i d’aquí el titular.

Ll – I per què ho lligues amb el titular?

M – Perquè el periodista que ho va escriurà, segurament, o no te la formació per interpretar-ho, o està aprofitant una noticia mal engendrada, que aquesta seria l’altre, o l’hi ha dit, 50 paraules, que és l’altre.

Ll – Però aquí també estem amb allò de guanyar-se la vida, no trobes?

M – O sigui que el culpable de interpretar-ho malament és el lector? Mira….ara soc culpable que el diari porti una noticia que es pot mal interpretar. No ho havia vist així.

Ll – No volia dir això..

M – Llavors el culpable del que he interpretat que dius, soc jo?

Ll – Esta vist que no és pot parlar amb tu, apa, fins demà que ja fa claror i marxo.

M – Vaig a fer una becaina, que ja ha sortit el sol.

M – Sembla que la gent ja ha votat.

Ll – Si, i sembla que han sigut pocs.

M – Era de preveure. Cada cop la gent es sent menys vinculada

Ll – I després es queixen

M – S’ha perdut el tradicional esforç civil, tan característic d’aquesta terra.

Ll – Però només passa a les votacions, en canvi les associacions per fer teatre, castells, bastoners, corals, jugar a bàsquet o futbol, el mateix gracianet, etc. van a més. La gent segueix ajuntant-se per fer coses. La força de la que es diu societat civil, va a més.

Ll – Si i és una força que convindria mimar i fer créixer.

M – És una de les millors tradicions i que sembla que encomanem als que venen aquí amb naturalitat.

Ll – I que en penses del resultat de les eleccions?

M – Molt bé, no?

Ll – Molt bé?

M – Si, crec que la gent a madurat.

Ll – No entenc que vols dir

M – Que ara el vot s’ha obert, que ja no son bipartidismes, que ara tothom pot dir la seva.

Ll – Però això fa més difícil governar.

M – Mira, per governar fàcilment només una dictadura. Només el partit únic és fàcil. Però no creuràs que és el cas millor?

Ll – No, però el bipartidisme……

M – El bipartidisme és una versió més democràtica, però tenir quatre o cinc partits, crec que és més democràtic. Si tots som diferents i amb diferents idees, el més normal és que ens agrupem en grups més afins, o sigui més petits. No tot és blanc o negre,  crec que res és blanc o negre.

Ll – Però t’agraden tots?

M – No, alguns m’agradaria que els haguessin votat menys encara, però estic satisfet que algú ho hagi fet. És la seva opinió, que per descomptat no comparteixo en res. Però, igual que vull que respectin la meva versió de la veritat, també em comprometo a respectar la seva, encara que crec que estan totalment equivocats.

Ll – Ara costarà més fer un govern.

M – Ningú a dit que governar sigui fàcil. Si algun es posa en política que sàpiga que no l’hi serà fàcil. No oblidis que han de gestionar bàsicament els nostres diners i jo no penso posar-ho fàcil. Son els meus diners i el futur dels meus, els serveis que tindré i el confort de vida que espero pel qual paguem religiosament i el seu deure és obtenir el màxim pels diners que posem a les seves mans. No ho oblidis.

Ll – No m’agradaria ser el teu polític de torn.

M – Si fos fàcil tots hi voldríem ser. Crec que primer de tot hem de demanar que tinguin esperit de servei.

Ll – Ja, ja, ja, ja, ja,

M – De que rius?

Ll – Perdona, tu parles d’una utopia o ets molt innocent?

M – Si no pensem en un horitzó impossible no arribarem a la cantonada.

Ll – De qui és la frase

M – Del mussol.

Ll – Ets un crac…ja, ja, ja.

M – No, el crac és un amic meu. Jo només soc realista, demano l’impossible, però ho demano.

Ll – Ara t’has tornat del 68

M – Ja, ja, ja, No noia no,….ara diria una animalada

Ll – Molt propi. Val més que callis.

Ll- Et veig molt capficat

M – Uhmmmmm!

Ll – Puc ajudar?

M – No ho sé, estic pensant amb quin partit votaria jo si tingués dret a vot.

Ll – No cal que rumiïs, a tu no et deixen votar.

M – Per què no? Soc d’aquí de sempre i pago els meus impostos aquí….

Ll – L’impost de la cagadeta que fas cada dia. Tu no ingresses a Hisenda, que ets un mussol. Sempre penses com una persona i no.

M – Bé. Però imagina poder votar. ¿A qui trio?

Ll – Jo de tu triaria un que digués d’estimar Catalunya i governar bé.

M – Uf! S’ha t’ha vist el llautó. Clar, una noia com cal….

Ll – O podries votar un partit d’esquerres i ecologistes de debò.

M – Mira com derives ara. ¿tu, d’esquerres?

Ll – No, jo surto i entro pel costat que toca sempre.

M – Jo vull alguna cosa diferent, una cosa més…no sé com explicar-ho.

Ll – Pots votar per un que ningú farà més per Catalunya.

M – Ara has canviat?

Ll – Un partit que estigui amb tu i per tu.

M – Caram, ara em surts amb aquesta? No acabo d’entendre res.

Ll – Es que ja ho diuen de nosaltres, que som com som.

M – Bufa, ara un altre.

Ll – Noi, no sé que més dir.

M – Mira ho rumio una mica i ja et diré alguna cosa.

Ll – No em dius que penses?

M – Mira, jo vull un partit que guanyi amb sentit comú, que estimi Catalunya i governi bé, que ningú faci més pels catalans i sigui d’esquerres i ecologista de debò, que estigui amb tu i per tu i que accepti que som com som. Ho entens?

Ll – No és el que jo he dit?

M – Mira, tu encara m’has enredat més. Ara no sé que fer.

Ll – Ho sento, però jo soc de vacances i he vingut un moment i ara tu em surts amb tot això. Ja t’ho faràs.

M – Em sembla que vaig a veure si la mussola ha posat algun altre ou i em quedaré a covar. És la millor manera de poder pensar amb tranquil·litat.

Ll – Encara et diran que has perdut alguna ploma.

M – Uhmmmmmm! I si voto amb blanc?

Ll – Les plomes no les has perdut, però alguna neurona si.

M – Jo escric amb bolígraf.

Ll – Si, d’això parlàvem. Està molt malament, pobret.