Hola una altra vegada, aquest cop per parlar del Facebook.

El Facebook és sorprenent!! Al principi no me’l volia fer, perquè ja tenia blog, fotolog, Tuenti (és molt semblant al Face) i l’espai de l’msn; així que no volia tenir més coses ni registrar-me en lloc més, i menys si ja tenia una cosa bastant igual, com el Tuenti. Però un dia, una amiga de classe em va dir que amb el Face em podia fer una mascota virtual i vaig caure a la temptació!!!

Al principi vaig agregar només uns quants, vaig decidir que aquest cop a la llista d’amics hi tindria només els amics de veritat, alguns familiars i que només l’utilitzaria per crear la mascota virtual, però amb el temps (no gaire temps més) em va començar agregar gent que conec i que em cau bé, però no arriben al punt de ser amics, després de pensar-m’ho els vaig acceptar.

A partir d’aquells moments vaig començar a utilitzar més aplicacions, com els tests, em vaig començar a unir a grups i pàgines, etc, etc.

Una altra cosa que havia decidit era no penjar fotos meves, però els amics em van començar a etiquetar i ja va ser una altra cosa que no vaig complir, així que ara, últimament, estic actualitzant els meus àlbums del Face posant algunes fotos que em ve de gust, hi surti jo o no.

Com ja sabeu, si veu llegir l’anterior actualització, la setmana passada vaig crear un grup i gràcies a aquest, he “conegut” a moltíssima més gent que m’han acabat agregant i els he acceptat per tot el tema del grup, per si volien aportar alguna cosa o no ho sé..per si de cas (també perquè en vaig agregar un i després vaig pensar que si n’agregava un havia d’agregar la resta perquè estan en igualtat de condicions).

Però aquí no és on volia arribar jo, jo vull anar més enllà. Per a mi el “miracle” n’és un altre.

Al Face he trobat ex-professors de primària meus, i ex-companys i companyes. La veritat és que m’ha fet molta il·lusió. Alguns professors els he seguit veient per les festes de Gràcia, a les manifestacions o simplement ens hem creuat pels carrers de la vila. Però tenir-los al Face és diferent, perquè he pogut veure més o menys com són, pel què diuen (escriuen), pel què pengen, pels grups que s’uneixen…els he pogut conèixer una mica millor, interiorment. I ha sigut una experiència molt satisfactòria.

Aquests dos professors concrets (un professor i una professora) m’han fet recordar moltes coses bones de quan anava a primària. Puc dir que si sóc com sóc i qui sóc, ho sóc gràcies a ells i a l’escola en general (evidentment també ho dec a la família i les circumstàncies de la vida). Parlo d’aquests dos professors (Àngels i Cesc) perquè de moment són els únics que han acceptat la meva petició d’amistat.

Professors com ells em van ensenyar a respectar als altres, a ser solidària, a lluitar contra les injustícies, ens van obrir cap a la resta del món explicant-nos problemes com: El deute extern, la pobresa a Àfrica, l’ablació del clítoris (me’n recordo que vam fer un mural amb fotografies i explicacions que després vam penjar al passadís perquè tota l’escola es pogués enterar del que passa a Àfrica) i moltíssimes coses més. Evidentment, la meva família també va influir, ja que després de les explicacions de l’escola, a casa també tocava ronda de preguntes als meus pares i ells també em tiraven cap al respecte, la solidaritat i la lluita no violenta, com l’escola.

He pogut comprovar que l’Àngels i el Cesc realment confiaven en tot el que ens ensenyava l’escola perquè han adoptat (ja fa bastant temps) un nen i una nena etíops, molt macos; aquest fet em demostra molt més que qualsevol altra cosa. Em sento orgullosa d’haver tingut professors com ells i d’haver estudiat al CEIP Patronat Domènech.

Una altra cosa per la que em sembla miraculós és perquè igual que he pogut contactar amb ex-professors també he trobat una ex-companya de classe que va anar amb mi a parvulari, primària i em sembla que fins i tot a l’escola bressol (però d’aquesta última no n’estic segura). Després de 6è de primària vam passar a 1r d’ESO però a instituts diferents i vam perdre TOT el contacte, perquè en aquell moment ni teniem mòbil, ni internet. Tot i així algun cop me l’he trobada pel carrer i només ens ha donat temps a saludar-nos ja que anàvem en direccions contràries i amb altre gent.

Quan la vaig veure al Face em va fer MOLTÍSSIMA IL·LUSIÓ!!! Han passat molts anys, no he sabut res d’ella en tot aquest temps, però a primària la recordo com una bona amiga. No sé pas quins records té ella de mi, però els que tinc jo sobre ella són molt bons =)