Ja tenim aquí el tercer ribot
Un article curtet perquè vaig una mica de bòlit, però no podia deixar de dir res al tema de la recusació i determinades opinions que he sentit darrerament.
Sempre he sentit parlar de tres poders: executiu, legislatiu i judicial. I el quart poder, diguem-ne, els dels mitjans de comunicació, també més o “menys” (entre cometes) polititzats.
Doncs bé, tal com he dit avui a Ràdio Gràcia ja hem vist tots els ribots possibles a l’Estatut del 30-S.
Primer ribot
L’executiu espanyol, pactant amb el senyor Mas i Convergència, rebaixa bona part de l’Estatut.
Segon ribot
El legislatiu espanyol, agafa un altre ribot, en mans del senyor Alfonso Guerra, i retalla parts de l’estatut
Tercer ribot
El poder judicial espanyol vol treure el tercer ribot, a veure què deixen.
Quart ribot
Aquest, de la mà d’en losantos ha estat per tot arreu provant de torpedinar el text i pressionant als tres poders en la mesura del possible via l’opinió pública. A veure si al final encara haurà de dir la seva quant a l’estatut.
I encara em pregunta algú per què sóc independentista, quan la pregunta hauria de ser per què no ho són els altres!!!
febrer 7th, 2007 at 9:36 pm
veus que bé? amb una mica de sort el tombaràn i en podrem fer un de nou, o pirar quan mirin cap una altra banda 🙂
febrer 8th, 2007 at 11:01 am
Ja, ja, Bo el ribot del Mas. Ara veurem que diuen….o si estripen la foto publicament.
No hem de patir gens. Si ara hem de fer un nou Estatut, podem fer una copia del andaluç o del valencià que son un percentatge molt gran dels articles que ens retallaran i llestos.
Feta la llei, feta la trampa. Amb aquesta gent de l’altiplà s’ha de ser pràctic, ells es moren per la filosofia i el dogma. Siguem practics my friend,
febrer 8th, 2007 at 12:24 pm
Uix, si ara hem de fer un nou estatut, ja fem la constitució, no?
febrer 8th, 2007 at 12:29 pm
Per a mi fem la Constitució, l’Estatut, la Constitució Europea, i reformem l’ONU. Tinc alguns matins lliures i puc fer-ho. Fet un, fet tots, com diuen.
febrer 8th, 2007 at 12:34 pm
Ja ja cani, doncs mira a Gràcia diria que no tenim cap entitat que es dediqui a reformar reglaments, podríes fer-la, 😉 ?
febrer 8th, 2007 at 1:21 pm
@alex,
com q no n’hi ha cap? una de ben grossa!! Es diu Ajuntament!! 😀
febrer 8th, 2007 at 1:27 pm
Vinga, faré una resposta politica, ja que m’apretes, greips.
L’Ajuntament el que fa és regular mitjançant ordenances aquells aspectes de la realitat que per si sols mostren un desequilibri evident i que va en contra de sectors que surten desafavorits.
Com ha quedat?
febrer 8th, 2007 at 5:18 pm
Àlex, estic esperant que el TC tombi l’Estatut sencer i comenci la gran onada sobiranista. El mateix Pujol sortirà de l’armari al crit de: “Catalans, ara sí que toca!” Reconec que aquest últim és un dels meus somnis més humits (per inimaginable). El cabdill Pujol liderant la reconquesta catalana… T’ho imagines? La veritat és que anys ha, ingènuament, havia somiat que en Pujol es convertiria en una mena d’Arzalluz quan es retirés. Ja ho he dit, ingènuament…
D’aquí a 10 dies farà un any d’un 18-F que espero que no fos un miratge. A veure si despertem d’una vegada. “Remember, remember, the 5th of November”…
febrer 8th, 2007 at 5:33 pm
@alex,
t’ha quedat molt bonic 🙂
Però en el sentit estricte el que fa és reformar. Els dos tenim raó 🙂
@monterey,
has llegit l’autèntica història del 5th of November? Es tota una tradició: http://en.wikipedia.org/wiki/Guy_Fawkes_Night
febrer 8th, 2007 at 10:29 pm
Al final em fareu que piqui i em faci d’un partit per poder presentar-me a l’ajuntament i fer els reglaments que diu l’alex. Encara que em fa yuyu….
febrer 9th, 2007 at 5:59 am
Greips, sabia la història, però la vaig descobrir després de veure la pel·lícula “V for Vendetta”, que suposo que em va excitar els ànims revolucionaris… 🙂 Si no l’heu vist, la recomano.
febrer 10th, 2007 at 2:54 pm
Totalment d’acord Àlex amb la teva exposició.
Crec que ara, el que fa falta, és conscienciar a la ciutadania del nostre país que l’única via que ens deixa l’Estat espanyol, és la de caràcter sobiranista. Hem de fer entendre que les regles de joc que planteja espanya estan viciades de base.
No és possible que el TC, el qual és l’òrgan que en última instància ha de decidir (prèvia presentació de RI pels agents legitimats a la LOTC)si l’estatut s’adequa, o no, a la Constitució, estigui conformat per magistrats que, o bé es subjecten a la doctrina imposada pel PSOE, o bé a la doctrina del PP (és a dir, cap proposat per partits nacionals no espanyols).
I no només això. Quan algú s’ensuma que algun d’aquests magistrats té un mínim sentit del federalisme… apa! Sol·licitud de recusació i a prendre pel sac!
La lògica plurinacional comporta que la relació Catalunya-Espanya ha d’ésser abordada pels executius dels dos països, els quals haurien de configurar el marc de relacions entre ambdós. I no per un Tribunal configurat per magistrats que responen a la repartició de poder entre 2 partits d’estricte obediència espanyola.
És a dir, posats a fer un símil futbolístic, és com si en un Barça-Madrid l’àrbitre sortís a arbitrar amb la samarreta del Madrid.
Hem de fer entendre a la resta de ciutadans que si Espanya no accepta ni ens vol com som, no hi tenim res a fer a l’estat espanyol. Al llarg dels segles, des de Catalunya s’ha fet un esforç estèril per regenerar la consciència democràtica dels poders fàctics espanyols.
Ja és hora que els catalans fem cas del poeta, i portem a la praxis allò de: Adéu Espanya!
febrer 10th, 2007 at 7:18 pm
Harold, com diuen a les contrades on visc ara, I couldn’t agree with you more, especialment quan dius que “des de Catalunya s’ha fet un esforç estèril per regenerar la consciència democràtica dels poders fàctics espanyols”. Crec sincerament que aquest esforç, al qual gent com Pujol van dedicar tants esforços, han estat en va. I sembla que Mas estigui disposat a caure en el mateix error. Els d’Esquerra va fer el gest d’intentar-ho en donar-li la presidència a Zapatero i col·laborar amb el grup socialista al Congrés, però crec que d’alguna manera ho van fer per simbolitzar una “última oportunitat que donem a Espanya” (i, aprofitant l’avinentesa, per guanyar espai de centre “útil” davant l’electorat), una oportunitat que sabien que tard o d’hora acabaria frustrada, però que els donaria l’oportunitat de dir “veieu? Ho hem intentat però no hi ha res a fer”. Com va dir el Carod en una de les seves frases més encertades, “com som no ens hi volen”.
I això em porta a un dels arguments més sòlids a favor de voler un Estat propi per Catalunya: l’eficiència. No podem estar dilapidant quantitats exagerades d’energia política, cada dia, dedicades únicament a fer valer el nostre criteri sobre quina és la millor manera de governar-nos. Si tota aquesta energia la puguéssim dedicar, no a discutir amb el veí (l’Espanya castellana) si tenim o no competències per tal cosa o tal altra, sinó a governar-nos efectivament, no tinc cap dubte que la societat catalana s’hauria regenerat espectacularment, hauria superat la majoria dels efectes del rentat de cervell franquista i seria una de les més pròsperes d’Europa.
febrer 11th, 2007 at 8:36 pm
Harold, Monterey Jack,
m’apunto els vostres arguments, bons, bons!!
febrer 12th, 2007 at 9:36 am
Ras i curt. M’apunto a la iniciativa. Ara ja no deixen cap escletxa per altra cosa.
febrer 12th, 2007 at 1:11 pm
Home, potser caldria esperar primer a veure què sentencia el TC.
febrer 12th, 2007 at 10:41 pm
Crec que tens certa raó, auténtico der blaue, però quan les polítiques que un poble considera necessàries per la seva salut social i econòmica, pel seu progrés com a comunitat (permetent un desenvolupament harmònic de la societat), depenen d’una estreta majoria o minoria del tribunal constitucional d’un país deficientment democratitzat com Espanya, em sembla que no cal esperar res.
Per mi les raons per construir un projecte polític independent que superi la dialèctica amo-esclau que històricament ha marcat la relació entre Castella/Espanya i Catalunya són ja de pes suficient. No suporto més veure tota aquesta energia política malgastada en contrarrestar la mentalitat colonialista d’uns polítics espanyols (i una societat que els escull) que creuen que un ha de ser espanyol “por cojones” i que aquí no hi ha res a debatre.
Els marcs polítics han de poder-se adaptar a les necessitats de cada poble o comunitat política, i fins que no s’elimini l’amenaça de violència (en forma d’article 8 de la Constitució, per exemple) sobre les vies sobiranistes, molta gent, encara víctima del rentat de cervell que va perpetrar el franquisme, no considerarà la independència viable, pel simple fet que no poden evitar pensar en una resposta militar espanyola. Molta gent de 50 anys en amunt no ho veuen clar perquè aquesta por persisteix. És trist, és tristíssim, però és així. Si tinguéssim un TC com el de Canadà, i la possibilitat d’organitzar referèndums sobre el nostre marc polític, i si puguéssim debatre en igualtat condicions, en un marc constitucional on les cartes no estiguéssin marcades com ho estan ara, “otro gallo cantaria”, que diuen els castellans.
En definitiva, jo estic amb Jefferson: qualsevol generació té el dret de decidir el marc polític més adequat a les seves circumstàncies; no hi ha constitucions intocables ni pàtries indivisibles ni unitats sagrades.
febrer 12th, 2007 at 11:32 pm
Jo també voldria poder fer un referèndum! Però jo no donaria per fet que el resultat fos el que espereu.
I per suposat que cap constitució é intocable, però la que hi ha s’ha de respectar…
febrer 13th, 2007 at 3:25 pm
D’acord, sergirt@hotmail.com. 1. Primer s’ha de convèncer amb raons, però com deia, igualtat de condicions en la discussió. 2. D’acord també amb el fet que, en principi, la llei està per complir-la, però sense renunciar a canviar-la (o superar-la, quan es funda un marc nou).
febrer 13th, 2007 at 4:33 pm
Per un error, en l’anterior missatge vaig signar amb el meu correu…
Mira, no vull polemitzar massa. Us heu muntat una festeta d’indepetes i em sembla bé. Ara, imaginem que el TC diu que l’Estatut és plenament constitucional, ja trobareu altres arguments per estar cabrajats amb Espanya…