Monòlegs políticofestius

Per la xarxa he trobat un decàleg fet per en Pablo Aretxabala, d’Esker Batua Berdeak i que passo a traduir perquè m’ha fet gràcia i trobo encertat el que hi diu. Em penso, com diu al seu bloc, que és ell l'autor.

1. Escriu els teus propis articles.
2. Permet el debat en els comentaris i comenta personalment.
3. Escolta i llegeix a altres molt més del que escriguis (que les teves orelles siguin més grans que la teva boca).
4. Participa en els debats d’altres blocs.
5. No facis cas al cap de premsa i escriu el que vulguis.
6. No només donis les teves opinions, pregunta a l’audiència.
7. Expressa les teves opinions, no només les del teu partit.
8. No només escriguis sobre política (és un avorriment).
9. No abandonis el bloc passades les eleccions.
10. En resum, actua abans com a blocaire que com a polític.

Evidentment, m’ha fet pensar en aquell article que vaig escriure, aquell de bloc de polític o de política

Llegeixo que entre les darreres entrades que hi ha a la Graciapèdia hi ha joguines Alfaro. El primer que haig de dir és que no ho he entrat jo, però ho penso editar i reescriure. Veig que ha estat en maurici, ho podia haver deduït per l´ús intensiu de l'adjectiu mític, ;-). I ho aprofito per incloure-ho al bloc, perquè així segur que els meus pares i ma germana ho veuran!

Aprofitaré per lligar-ho a un exercici de memòria personal, la botiga va estar en tres generacions de la meva família que jo vaig trencar, i va evolucionar de llegums a plàstics, i hi va incorporar joguines, finalment.

Perquè hi apareix la Vaqueria de Torrijos, d'on encara recordo, i és un dels enllaços cerebrals més potents, l'olor que hi feia quan encara feia temps que no hi havien les vaques.

I sí, suposo que la meva entrada també la refaré, que tampoc he creat jo, tot i que entenc que és una excusa per fer-nos treballar, je je.

Demà, començaré la sèrie d'articles sobre les mudances, ara que ja acabo el procés, incloent empreses de mudances, administradors de finques, propietàries, purga de documents i records, etc. 

Vull dir amb això que tot plegat es fa difícil escriure, tinc més novetats encara però a poc a poc, es mereixen diversos articles.

Així que avui només enllaços.

– L'article a la Tortuga , perquè no sembli que no escric, 🙂

– El discurs de la conferència d'en Carod ahir davant del Cercle d'Economia. No hi vaig poder anar però em van dir que va estar molt bé.

– El discurs de la conferència d'en Puigcercós la setmana passada. Tampoc hi vaig poder anar.

Escric això una tarda de dissabte amb un pensament molt clar. Són dos sentiments trobats.

Ahir vaig anar a l'inici de les festes del Camp d'en Grassot, un clàssic des de que sóc conseller.M'agrada el petit format contraposat al gran format que també m'agrada, són dues realitats diferents i compatibles.

Com sempre d'ençà que hi vaig, haveneres amb Mar i Vent, on hi canta en Pere Rubies, pare d'un company. Cada cop m'agraden més la haveneres, potser m'estic fet gran, potser ara tinc la paciència de deixar-me emportar per la calma d'una nit de brises marineres i valsets, Jordi. Deixaré de banda les anècdotes dels discursos.

He trobat aquesta pàgina d'haveneres, vinga, així les aprendrem per la propera festa, tot i que no són totes havaneres en aquell ritme queden molt bé: Bitxintxo (amb part en euskera), La Bella Lola, Rosó, Lola la Tavernera, El Canó de Palamó, la Santa Espina, El Meu Avi, etc.

Una de les coses que més et toquen són aquelles petites coses inesperades. Recordo una senyora gran que volia sentir tant sí com no els Segadors. I, com cada any, fou emocionant, hi ha un sentiment d'amor (sense pronunciar la r) molt especial rera les lletres de qualsevol havanera, tot i ser de l'època que són i el llenguatge sovint políticament incorrecte des del punt de vista actual.

I ho lligo amb el següent tema de l'article. L'entrevista d'en Monegal a en Miquel Calçada i en Carles Cuní, tots dos persones que fa molt temps que admiro per l'empenta i el desacomplexament que tenen.

I en Monegal els pregunta pel típic conficte amb en Sardà (?!) i després els acusa de ser provincians i carrinclons. El mateix va passar quan hi anà en Joel Joan. Hi ha una dosi molt elevada d'autoodi i complexe, crec, en aquest senyor, que trobo que la clava en moltes coses però, ai las, quan toca el tema nacional, es posa nerviós, pretenent ser també cosmopolita, cerca constantment paraules en espanyol per completar el seu registre. Recordo que comenta que quelcomés una "alhaja" i en miquel li respon, sí, és una perla.

Sí, en Miquel ho ha expressat molts cops, ell és desacomplexadament català i té el seu propi marc de referència audiovisual. Que no es comparteixi no vol dir que es pugui criticar. 

Avui escric des de la satisfacció de la feina feta, independentment del moment polític en el qual ha arribat, és quelcom que sempre sabré que nosaltres i de manera particular en Ricard i els diferents tècnics del districte i la gent de l'AAVV van estar implicats.

Un dels grans eixos del govern d'Entesa, és el que es coneix per la llei de barris, que d'alguna manera capgirava "certa" manca d'inversió de la Generalitat a les ciutats. Amb aquesta llei es destinen una sèrie de diners a diversos barris de les nostres ciutats i pobles, els més degradats urbanísticament, per a poder fer diverses inversions de qüestions estructuralment allargassades en el temps.

Enguany, i no era el primer any, des de Gràcia havíem sol·licitat que es concedís al barri del Coll. Ja el coneixeu, un barri amb el seu encant i amb les seves dificultats, amb pendents costeruts, amb zones per enllestir, amb el que anomenem la peça del 14 per resoldre, etc.

Doncs bé, com ja haureu llegit, ha estat concedit a diversos barris, dos d'ells, com sempre es fa des del primer any (i aquest es el quart), a la Bordeta i el Coll.

Com recull la nota del propi Departament,

"Barri caracteritzat pels forts pendents, una baixa qualitat de les edificacions, una manca considerable d’espais lliures i una difícil accessibilitat i connectivitat. La millora de l’accessibilitat inclou la urbanització dels eixos principals i la construcció d’escales mecàniques als carrers de Móra la Nova i de Jaume Cabrera. També es preveu la compra i expropiació de sòl per a l’esponjament del barri."

Estic content per gent com en Salvador, ahir li ho vaig comunicar i evidentment estaven contents. I en Ricard també (que per cert, ha actualitzat el bloc), com no, allò que tires endavant i te'n surts  "és motiu de fonda satisfacció" (que diria el borbó).

Us poso l'enllaç a la resta de projectes que s'han fet els tres anys anteriors.

Llegeixo als diaris (Avui, El Punt) que en Portabella va preguntar al plenari perquè l'Imma Mayol en qualitat d'alcaldessa accidental va parlar en castellà en un acte amb la presència d'Al Gore.

Realment dóna per pensar certes actituds de cara a la llengua i al país. En nom del cosmopolitisme, tot és vàlid? quan parlem de model de ciutat també són aquestes coses, el missatge és clar, la llengua no és vàlida a l'ecosistema urbà de Barcelona? El canvi climàtic implica un canvi de llengua? Parlem-ne!!

No hi ha festa que més uneixi a tots els ciutadans del Països Catalans que la revetlla de Sant Joan per la seva semblança en la forma de la celebració. 

Jo he tingut la sort de viure-la a Ciutadella i Formentera, i sé que a l’Alguer, Alacant  i Perpinyà també és festa grossa. 

Segurament cada lloc té les seves diferències, com ara els cavalls i la pomada a Ciutadella, però sempre hi ha una foguera a punt i petards. 

Doncs bé, a celebrar-ho de gust.

Breu i curt i clavat.

L'article d'en Partal sobre la carta del cònsol d'Alemanya que deixa clares les coses després de la polèmica que estan provant crear al voltant de la Fira de Frankfurt, que ha convidat la cultura catalana i no la cultura de Catalunya.

Fa certa vergonya i tot que ho hagin de dir des de fora, no?

Ahir va venir en Jordi Portabella a parlar al Casal. Un cop l’executiva regional de Barcelona va prendre unànimement la decisió de recolzar la proposta de no entrar a govern, ja havia anunciat que faria una ronda de xerrades a cadascun dels casals per explicar-ho en persona. 

Sí, ha hagut de venir el plenari dissabte on es veia finalment clar que no entràvem a govern perquè més d’un ho acabés de creure. El típic i tòpic procés que hi hagut cal assenyalar-lo. Primer, incredulitat, que és una estratègia de negociació, que acabarà pactant, que si les poltrones, etc. No és hora de reclamar felicitacions, però, és hora de fer feina. 

Després, quan es veia que la cosa era seriosa, i em penso que la fama d’en Jordi Portabella com a responsable ja ens havia de dir alguna cosa, es va començar a dir que ho feia perquè clar, que si tindríem els mateixos càrrecs, que si no seria segon tinent alcalde, que si ho feia perquè li demanaven la dimissió. Tot això no és cert. He estat a les diverses reunions que s’han fet i en cap això s’ha demanat, per part de ningú. 

Ara, com ell mateix ja comentava, només queda que és una decisió ètica, però tampoc crec que ara calgui que rectifiqui la gent que era incrèdula, només cal, suposo, que entenguin que era part d’un procés que s’ha seguit. 

Una altra cosa que també va desmuntar enginyosament fou el fet que si Esquerra havia trencat el govern, cosa que tampoc és certa, atès que ara el que hi ha hagut és que no s’ha reeditat. Tinc la sensació que és com el tema d’en Carod a Perpinyà, en el sentit com explica en Vendrell al seu llibre que mentre els mitjans i els partits duien un discurs, la majoria de la gent amb qui he parlat ho troba bé i, sobretot, il·lusionant. Torno a veure una il·lusió en moltes cares. Suposo que jo mateix rellegint el meu estat d’ànim aquells dies me n’adono de com havia revifat l’orgull de pertinença, com si fóssim els homes Góndor amb l’Àragorn davant de la Porta Negra, perquè em permeti explicar-ho bé. 

I crec important, no només que en Portabella hagi vingut a explicar-ho com que ell pugui rebre un cert retorn, amb el suport, dubtes, pors, i aportacions, algunes molt encertades, com la d’en Jordi Carbonell. En fi, una dia especial.

Ahir vaig tenir la sort de poder anar a la preestrena de la pel·lícula “El Coronel Macià”, al cinema Aribau. Com a amic de la productora executiva, gracienca, em sentia una mica estrany. Era la meva primera preestrena, i no sabia el protocol. Vaig veure com entraven els actors i el director, en Josep Maria Forn, presentats per en MikiMoto. 

Aquí trobareu el tràiler 

Com no conec gaire el món del cinema i els actors catalans, sí que en vaig reconèixer alguns, però no tots. En canvi, de polítics ja en conec més, hi havia el president del Parlament, Ernest Benach, en Joan Ridao, en Jordi Portabella, en Jordi Carbonell, en Xavi Florensa i en Miquel Iceta. Si hi havia algú més, no els vaig reconèixer tampoc. 

Però parlem de la pel·lícula, la gran pel·lícula, que el director ha batallat durant quatre anys per poder tirar endavant. Una biografia èpica d’en Macià centrada sobretot en el moment que Macià passa de ser un monàrquic militar espanyol a ser el catalanista que esdevindrà independentista. 

Una pel·lícula d’època té sempre les seves dificultats per lligar amb el present i enganxar. Però en aquest cas t’enganxa des del principi, perquè és força desconegut el procés, perquè et sents observant un període del 1905 al 1932 i et sents que les coses són cícliques o no acaben mai d’estar ben tancades. 

El fets del Cu-Cut (una escena que recorda l’entrada de Darth Vader al Temple Jedi), Solidaritat Catalana, les renúncies d’en Cambó, els fets de Prats de Molló, la Proclamació de la República, paga la pena de veure-ho. I surt Gràcia, la seva Campana, on parlen del general Bum-Bum, el general Gaminde, protagonista de la Revolta de les Quintes. Tot gracienc té un motiu més per veure-la, sens dubte. Veig que compta amb l'assessorament d'en Josep Maria Figueres, un professor que estic coneixent a través de la Comissió de Política Lingüística de la meva Facultat.

I l’actuació la trobo molt encertada. L’Abel Folk, un tros d’actor amb aquella veu, amb accent lleidatà, brutal. Lluny del paper que de vegades el Minoria Absoluta presenta que no m’acaba de lligar amb el personatge d’en Macià, l’Avi. La meva àvia un dia em parlava de com es va sentir el país el dia que va morir. Fou un dia trist perquè era una persona molt estimada. Per coherent, digne i proper al poble. Hi veig també a la pel·lícula coses que fan pensar en els polítics actuals, allò que la gent vol d’ells. Fa pensar. 

Hi ha un parell d’escenes de les que a algú com jo posen la pell de gallina, amb música del Cant de la Senyera, l’himne de la Catalunya Independent.

I m’agrada l’ús de certs elements per explicar la història, com la dels periodistes. Bé, no explico massa més. 

Hi ha un fet que em va fer molta gràcia. Ahir en Josep Maria Forn va recordar dues figures i va dir que hi havia família d’en Martí Vilanova, massa oblidat, que comandà un de les dues columnes de Prats de Molló. Em vaig adonar llavors que conec un dels seus néts, en Jordi, que també hi era, i veig que la cosa li ve de família. Un orgull conèixer-lo. 

En fi, crec que és una pel·lícula per veure, independentment de les idees polítiques, és una part del nostra passat. Hem vist Braveheart, el Patriota, etc., doncs aquesta parla del país. Èpica i ètica, una bona barreja.

Acabo amb un fragment del Cant de la Senyera.