Monòlegs políticofestius

Sí, ahir vaig anar a fer una calçotada. Tranquils, ja em comenceu a conèixer. Tinc una digestió lenta i acurada. 

Però sí que volia continuar donant voltes a un tema per mi central: la independència. Ha estat i continua sent un tema incòmode per a molts, sobretot per als partits espanyols. Llegeixo algun bloc d’algun gracienc i entenc prou bé l’argumentari que segueixen i que els seus mitjans estan repetint constantment. Aquest tema no interessa als ciutadans. Potser caldria ser més sincer. Aquest tema no els interessa a ells ni al seu partit. Ells que tenen part del poder del país no la volen. És evident i clarificador. Però adopten el mateix to que el PP va tenir amb l’Estatut. Això no interessa la gent. Crec que és una anàlisi incorrecta i interessada. Sempre ha estat el gran error del psc-PSOE i el PP, pensar més en el benestar de l’Estat que en l’Estat del benestar. 

Ells quan diuen aquest país tenen un zoom més ampli. Cap problema, però bé han de saber que hi ha gent que no pensa així. 

Començaré fent autocrítica, tal com he llegit que l’han feta també en Carod i en Puigcercós. Ara no tocava. Tenen raó. Però alguna cosa ha estat positiva. Hem estat una setmana debatent i parlant de quelcom important, tot i que no de la manera que haguéssim volgut. La independència no com a utopia sinó com a part del procés polític, no com a manifestació de la Diada sinó com a possible realitat. 

Perquè com deia en Jack Monterey en un dels seus comentaris, cal dir que aquesta setmana s’ha presentat un llibre de l’Alfons López Tena, jurista que parla clarament de la independència com a única solució pel país. Ras i curt, senzill i complex, bonic i engrescador. 

Però en canvi, als mitjans catalans hi ha hagut un altre curiós fenomen. El de la crítica destructiva a la independència sense cap més raonament que el del fet que l’ha generat. M’explico. Una cosa és criticar el moment, com es va plantejar, etc. Cap problema, ho assumeixo. I l’altra és aprofitar per criticar la independència, ja que hi som. Criticar un missatger no és el mateix que criticar el missatge. 

Perquè la independència com a paraula ja posa nerviosa a força gent. Però no és res més que un projecte de país, un sistema pel qual es vol ordenar un territori. Per què sí? No, per motius evidents, per a aconseguir moltes coses. O és el que la resta de territoris independents es justifiquen pel fet que ho són? No he vist mai Bèlgica, Portugal, Suïssa, Holanda, etc., plantejant-se la dependència, no? Això vol dir que alguna cosa positiva té. Oh i tant! 

És possible que el joc polític hagi deixat la independència en un mal moment, però les coses sovint cal veure-les a la llarga i com a part d’un procés. Molt sobiranista encara que no ho sembli ha estat l’acte a l’IESE. M’ha agradat veure com CiU acceptava finalment parlar de l’Estat Català. Els moviments tot i lents i en algun cas matussers fan pensar que la cosa no està tan lluny. Avui a l’Àgora parlaran de l’autodeterminació. 

Hi continuaré donant voltes, doncs, aquest només és el primer article.

Avui també escric a la tortuga, un article sobre com hem abordat el tema del soroll nocturn.

El passat dimarts en Jordi Portabella va fer una conferència per explicar qui és el model de ciutat que Esquerra ofereix a la ciutat, la condensació del pensament polític del partit a la capital del país. Crec que tenia un gran abast intel·lectual, i així crec que fou percebut. 

Una conferència ben lligada que parlava de la visió de ciutat que tant ha mancat en aquests anys, la visió de capital i la visió d'esquerres.

Tot i així, quan llegeixo les notícies dels diaris em sobta una mica quines notícies destaquen. Llegeixo al Periódico que com a titular surt que demanem més mossos i guàrdia urbana. I no dic que no ho digués, dic que va dir quelcom com “volem més seguretat, que vol dir més mossos i guàrdia urbana, però seguretat en un sentit ampli: la seguretat de les condicions laborals, del benestar social, de l’habitatge”. Crec important contextualitzar-ho, i així crec que va quedar palès. 

En canvi, l’Avui destaca l’impuls del Consell de Cent mundial i el punt central de la catalanitat de Barcelona, allò que a alguns incomoda o proven de posar per sota del cosmopolitisme, quan justament és a la inversa. 

Potser la visió que trobo més encertada és la del Punt. 

Espero que es pugui penjar el text de la conferència i cadascú en pugui fer la lectura adequada. 

Avui, que correré a pas de tortuga, us destaco aquest article d’en Vicent Partal sobre el cava. Fa pensar, no?

Acabo de sentir les paraules del president Zapatero sobre el futur del Prat.

Hauria d'estar tranquil?

(escrit el diumenge)

Com tots els dimecres, he decidit i tampoc tindria temps, no escriure cap article, perquè ja surt el de la tortuga, que podeu llegir aquí.

Avui, però, no podia deixar de dir que estic molt content, en raimon i la lua han tingut el nen, en sasha, i ahir em vaig emocionar molt en saber-ho.

En greips recordo que sovint diu que no sempre cal escriure, que sovint n’hi ha d’altres que diuen millor que nosaltres mateixos allò que pensem.

Avui faig un petit experiment, barrejo notícies que crec que cal llegir i opinions de diversos blocs, això de poliblocs permet fer aquesta tasca per optimitzar temps, energies i paraules en uns temps on és un bé escàs.

Carles Macian “Sense aeroport intercontinental no hi ha nació”

Entrevista a Arnaldo Otegi a la Vanguardia

Joan Puig “Una nació també és un aeroport”

Roger Gispert “Els arrossos”

Saül Gordillo, nou director de l’Agència Catalana de Notícies. Felicitats, Saül, i bona feina.

El diari The Guardian destaca el compromís social de l’Oleguer Presas.

Avui comentaré breument el nou projecte d’en Saül Gordillo i en Daniel Solano, Poliblocs.

Es tracta d’aquest lloc web, que recull i va indexant i classificant els blocs polítics catalans. 

Què succeeix? Al principi són quatre blocs, quatre enllaços. Els tens a favorits. Més tard veus que en el seu bloc en Saül els comença a acumular, perfecte, anem posant-los allà, fins que arriba un dia que el llistat trenca el format de la pàgina i el fa insostenible. I llavors? Doncs fem-ne un directori amb possibilitats de cercar per ciutat del país, els Països Catalans, i per partit polític. Perfecte, doncs, endreçadet, ben diferenciat de blocs personals i de confidencials, controlable i controlat. Quasi que diria que és més tasca de documentalista i tot. Jo ja fa temps que vaig deixar de provar de ser exhaustiu, és a dir, de recollir-los tots. 

Evidentment, primer de tot felicitar-los per aquesta iniciativa, primer pas cap a un clipping, el que en català s’anomena agència de seguiment de premsa però encarat a bloc, potser aneu per aquí i si no, ja teniu una idea. Institucions, mitjans de comunicació i partits polítics segur que ho pagarien. 

Saül, si mai ho arribes a llegir això, encara et suggeriria, des del punt de vista d’un usuari amb diferents possibilitats de cerca les següents. 

–         Atès que la indexació la feu via RSS, també podríeu fer que es pogués ordenar a més a més que per ordre alfabètic, per ordre d’escriptura. És a dir, davant d’un dia d’aquests que tothom escriu anar veient les opinions de cada partit. Sé que a l’esquerra hi ha els RSS dels més recents, però aquests no estan ordenats per partit i seria útil veure com els blocaires opinen sobre un determinat tema.

–         Una altra cosa a fer seria, des del meu punt de vista i comparant com les bones bases de dades d’articles científics ordenen els resultats, poder-ho ordenar per més actius, és a dir, aquells que tenen més densitat d’articles publicats, així s’establiria unes capacitats comparatives interessants, no?

–         Ja la cirereta seria la indexació temàtica d’articles, allò que proves de fer manualment recollint articles sobre un tema, seria molt pràctica. Tipus article Oleguer i que poguéssim veure tots els blocs de polítics que opinen. Seria perfecte i milloraria molt la participació de la gent i les possibilitats d’interaccionar per veure què pensen els altres partits.

Avui era un dia que tenia previst, des de casa, gestionar una quantitat de burocràcia que havia de fer anar i aconseguir, si podia, alliberar la safata de correu electrònic de missatges, cosa que volia dir que hauria pogut treure temes pendents. 

Però ja ahir al vespre no tenia correu. No funciona. Des de la Intranet de la Universitat veig que tinc 48 missatges no oberts i no els puc assolir. 

Què puc tenir? Calculo que 20-25 seran correu brossa o no desitjat. Calculo que 3-4 seran d’alumnes que m’han lliurat el treball i volen que els confirmi haver-lo rebut. Potser fins i tot un serà d’algun que em demana una pròrroga, llàstima que no serà. 

De la resta, no ho sé. I aquí arriben les conjectures avançades. Possiblement un o dos d’una reunió, tres de temes nous, dos-tres de temes polítics. Si algú de vosaltres està esperant resposta, que esperi una mica més, si us plau. 

El telèfon no crema. Vol dir que res no és urgent, però tinc una certa sensació de buidor i aïllament. 

Ja he trucat als serveis informàtics. Al llarg del matí estarà arreglat. Evidentment, el primer dubte era saber si era cosa meva o de tothom. De tothom, doncs mira, ja és diferent. 

I tot això la setmana de dues grans notícies tecnològiques: 

1. L’acord d’en Puigcercós amb les empreses de telefonia perquè el català sigui una llengua de mínim, diguem-ne.
2. L’altra acord, també d’en Puigcercós, perquè l’Adobe Reader sigui en català. Sí, senyor, el futur s’escriu en català, també. Per cert, ja el teniu? El podeu descarregar aquí o directament aquí, tot i que sempre recomano veure la prèvia, han de veure que la reclamació tenia sentit, no?

Jo que volia parlar del Poliblocs, ja en parlarem demà, doncs. I encara em fa pensar en un terme que vaig anomenar infopressa. Un altre dia serà. I el sopar d’en Jordi Portabella, i …

Com que tampoc ho esperàveu, no és un article sobre futbol, no és sobre els qui la toquen bé amb els peus, sinó dels qui la toquen bé amb el cap. 

Avui, amb més temps, després d’un dissabte de congrés i un sopar de Sant Medir (especial, el primer cop que hi anava), parlaré de la setmana. 

Hem vist una recusació que fins i tot, 42 catedràtics de Dret Constitucional qüestionen (fins i tot en de Carreras, de Ciutadans), pel fet que si no es poden fer informes o articles sobre temes, la carrera universitària d’aquests senyors queda en entredit perquè mai no podran estar als tribunals institucionals. 

I sí, també hem vist com Oleguer ha escrit un article, on parla del llibre d’un gracienc incansable, en David Fernández. 

I llavors he recordat aquelles declaracions de Chendo, on deia que el que li sabia greu, quan el Barça els va guanyar una copa del rei, que l’havia guanyat un equip que no era espanyol. I recordo com tota la premsa el va criticar, com els patrocinadors van deixar-lo de banda, va deixar d’anar a la selecció i tothom va dir que no es podia barrejar esport i futbol. Ah, no, ara que ho recordo això no va passar. Ningú no va dir res. 

Cal ser valent per dir les coses clares, cal ser valent, i amb un enginyós ús de la ironia dir que l’emperador va nu. Avui al camp del Barça veurem el suport que té aquest jugador, valent, que demostra que la gent es va desacomplexant a poc a poc. Primer recordo com en Guardiola era el símbol catalanista del Barça. Ara ja tenim un símbol independentista, gent que com en Joel Joan, diuen les coses pel seu nom, clares i catalanes. 

Si el Barça és més que un club, perquè Catalunya és menys que un estat, bé podem tenir jugadors que siguin més que un jugador. Gràcies, Oleguer.

Finalment, dos afegitons

1. El text de la conferència d'en Carod, un document amb una base ideològica i intel·lectual d'alçada. 

2. El darrer escrit d'en Ricard al bloc, lligat a l'exposició de temptacions de Sant Antoni que ja vaig comentar.

Un article curtet perquè vaig una mica de bòlit, però no podia deixar de dir res al tema de la recusació i determinades opinions que he sentit darrerament.

Sempre he sentit parlar de tres poders: executiu, legislatiu i judicial. I el quart poder, diguem-ne, els dels mitjans de comunicació, també més o “menys” (entre cometes) polititzats.

Doncs bé, tal com he dit avui a Ràdio Gràcia ja hem vist tots els ribots possibles a l’Estatut del 30-S.

 
Primer ribot

L’executiu espanyol, pactant amb el senyor Mas i Convergència, rebaixa bona part de l’Estatut.

  
Segon ribot

El legislatiu espanyol, agafa un altre ribot, en mans del senyor Alfonso Guerra, i retalla parts de l’estatut

Tercer ribot

El poder judicial espanyol vol treure el tercer ribot, a veure què deixen.

Quart ribot

Aquest, de la mà d’en losantos ha estat per tot arreu provant de torpedinar el text i pressionant als tres poders en la mesura del possible via l’opinió pública. A veure si al final encara haurà de dir la seva quant a l’estatut.

I encara em pregunta algú per què sóc independentista, quan la pregunta hauria de ser per què no ho són els altres!!!

Continuo amb la reflexió perquè no deixa de ser curiós que en una època on tothom comença a parlar dels blocs, ens trobem amb el fet de les manifestacions.

Per mi ens perdem amb un detall: la quantitat. Les xifres, Contrastant, la comparació constant més que no pas l’efecte catàrtic del propi fet de manifestar-se.

M’explico, tenint com a referent la manifestació del 18 de febrer i les de l’Iraq, les que són per mi les més importants, a més a més, de la del divendres 12 de març a Barcelona després dels atemptats d’Atocha.

Crec que s’ha creat una pressió molt estranya sobre el fet de manifestar-se, que d’altra banda és un fet individual de demostració del que hom pensa. Certament, manifestar-se només hauria de ser que un determinat fet et fa deixar de fer qualsevol altra cosa perquè consideres que la teva consciència i el que creus et fa anar allà.

Però llavors apareix l’efecte sinèrgic, per sentir-te millor necessites que quanta més gent hi hagi millor, com una cerimònia catàrtica social, diguem-ne (i expressament sé que m’apropo als temes dels articles d’agnosticisme).

Recordo la gran manifestació contra la guerra d’Iraq que anaves caminant per la Vila cap als Jardinets i veies gent que sortia de les cases en la teva direcció i sabies que anava a la manifestació. I et senties molt bé.

De la mani del 18 de febrer, recordo la sensació d’anar avançant (vaig fer de servei d’ordre, penjo una foto que em fa molta il·lusió) i la gent que s’afegia i t’esperava mentre tenies problemes per obrir-te pas.

He vist que ara hi ha una manifestació proposada pel Fòrum d’Èrmua, una altra entitat que no fa política, diguem, ehem.

Personalment he anat a manifestacions de 50 persones o menys i no et senties malament. És evident que sempre és millor sentir-se acompanyat, però llavors tornem a allò dels valors col·lectius.

Aquests anys hem vist com el PP ha descobert, junt amb el sector mediàtic i certs estaments, que manifestar-se és una eina de desgast polític i a veure qui la té més grossa, la cua de la manifestació, diguem. I mentretant, la gent que dubta quina és la bona i si serà manipulat com una xifra més.

Finalment, com a complement de l'article, us poso una foto de la manifestació que més he sentit. La gent de la Plataforma va demanar col·laboradors, i evidentment vam anar a donar un cop de mà. Reconeixereu un altre gracienc, sens dubte.

La sensació d’anar obrint via amb la quantitat de gent que hi havia em va fer sentir molt especial. El poble sortia al carrer i això va donar una injecció de moral per fer feina que encara l’arrossego.

Per cert, les fotos no són meves, sinó del meu cunyat, en Roger de Sant Just, per tant estan més ben fetes, Lord Henry, ;-).

Tot i que no vull entrar massa en el tema del País Basc, tema complex com n’hi ha pocs, sí que voldria reflexionar sobre el fet de les manifestacions. 

És un dret, el de manifestar-se. Evidentment. Però ara s’està convertint en una forma estranya de fidelització. 

I un dels fets curiosos és el lema. Canviar lemes per incloure o no a determinada gent és quelcom si més no forçat. I una forma de tensionar la societat una mica barroera, si se’m permet.

He llegit que el Fòrum d’Ermua promou una manifestació i ara l’AVT s’hi afegeix. Segurament, o no, el PP hi donarà suport. Sóna a allò d’ara sí són els meus, ara sí em manifesto i ara a veure si en som més que els altres. A veure qui pot pagar més autocars, ara que feia temps que el PP no es manifestava. A veure qui compta més gent, ara que governen a l'ajuntament i la "comunidad".

Trist espectacle. Personalment m’hagués agradat veure una manifestació de PNB, EA, Aralar, Esker Batua, PSE-PSOE i Batasuma demanant junts la pau i el diàleg. Hagués estat important pel País Basc. Perquè, no ens enganyem, les manifestacions de Madrid tenien un to polític sobre Espanya i la del País Basc era la del poble que vol tirar endavant. 

Per cert, per proximitat al fet, recomano la lectura del bloc de l’Anna Simó, testimoni personal de primera mà de la manifestació de Bilbao.