Cotlliure – Argelers (II): llengua i/o nació?

gener 11, 2008

Hi ha segona part, no per l’èxit de l’article, sinó per temes pendents i una reflexió final. De tota manera, em penso que n’hi haurà un tercer.

Vaig voler veure la petja catalana en un sentit ampli.

         Comencem per Argelers, amb un lloc web mig de l’ajuntament, mig de turisme, en francès i català. Bé, el meu francès no és gaire bo.

         Argelers és un poble amb un creixement estrany, en lloc de ser un poble de platja, és més un poble d’interior amb un port. Amb el creixement a mitjans del segle passat degut al turisme, la part de platja ha anat desenvolupant serveis turístics i com una urbanització paral·lela. Els serveis, bars, botigues, supermercats i restaurants restaven aquests dies quasi tots tancats, de manera que semblava un poble fantasma.

         En canvi el poble de l’interior és prou bonic i hi havia, per a visitar, el Museu de l’Albera (el massís que dóna lloc a la comarca, vam deduir), senzill però en una casa maca. A dins, objectes de la història, costums. Català i francès, de totes dues menes.

         En aquestes coses dels francesos, en francès es diu Argelès-sur mer, nom topogràfic sense tradició, i que en alguns llocs sortia com a Argelers de la Marenda (sense helicòpter de Tulipan).

         Pels carrers ningú no parlava català, però en un dels bonics carrerons ens vam creuar una dona gra que el parlava amb un treballador municipal. Gent gran. Científicament sense valor, però reforça certes premisses preconcebudes.

         Cotlliure: lloc web en francès i anglès. Ja he posat fotos i als vostres comentaris poca cosa més puc afegir, en aquest segon lliurament.

         Botigues, menús, plenes de catalanitat. “Le Gourmet Catalan”, “le menu catalan”, “le creme catalane” de postre, pa amb tomàquet i anxoves, banderes a diversos llocs, reconeixement (ah, sou catalans, passeu, passeu), i només, però, la dona on van comprar Muscat (cani, 😉 ).

Aquí ve doncs la reflexió provocadora i una petita tria a l’estil de les que feia en Carles Capdevila al programa de l’Albert Om.

És la relació nació catalana – llengua catalana i el seu futur.

A Cotlliure, per motius potser turísticoeconomicoculturals o pel que sigui, poques petges lingüístiques però curulla de catalanitat, tanta, que a aquesta banda dels Pirineus sortirien partits populars i de ciutadans a dir que es fa un gra massa.

Són paral·lels el futur de la nació i la llengua? Tradicionalment en el cas català, és així, però tenim exemples clars on la llengua no és el factor clau. Irlanda, per exemple, on el gaèlic retrocedeix i el sentiment irlandès és fortíssim, el mateix a Escòcia, i Euskal Herria seria en un terme mig, llocs on la llengua sobreviu molt pitjor que la nació.

Sovint, però, el futur de la nació el jutgem per la salut de la llengua, de manera que sembla que només al Principat i les Illes sembla tenir futur. És lògic, però és arriscat?

És més, ja aviso que jo no puc triar, però parlant amb gent vam arribar a la tria fatídica. Entre la nació plena i el manteniment de la llengua, es pot triar o van junts? Si haguéssiu de triar davant del diable o de Déu, què triaríeu?

Ja us dic per part meva que sóc del parer del Sebastià Alzamora, que afirma que sense estat el català desapareixerà, però que tenir un estat no sempre pot garantir la pervivència de la llengua, és a dir, pels científics, és condició necessària però no suficient.

Apa, us ho deixo sobre la taula, bon cap de setmana!


Barcelona i Europa, capital i futur

gener 10, 2008

Avui llegeixo a mitjans i webs tres notícies que em semblen importants.

Jordi Portabella ha demanat una consulta popular per a definir el traçat final del TAV entre Sants i Sagrera. Veig que en Trias hi ha donat suport.

Esquerra proposa l'extensió dels Consells de Barri a tots els Districtes de la Ciutat. Bona pensada, atès que a Gràcia han funcionat com a revulsiu participatiu. De fet fou en Ricard qui ho engegà.

ERC reclamarà amb els seus socis europeus que la UE reconeegui Catalunya com a Estat membre si s'independitza. Ho dic perquè un cop en vam estar parlant en aquest o un altre bloc.

 


Doble xarxa al PSC-PSOE?

gener 9, 2008

Algun cop he parlat del concepte de doble xarxa en un partit polític, dues maneres de fer i dir diferents per poder convèncer a diversos sectors a la vegada, cosa que a la llarga es pot concretar en incoherència.

Avui comentaré dos casos i la posterior reflexió.

D'una banda, el periódico apretant en Zapatero pel tema de l'AVE amb una portada i una editorial molt PSC, diguem, com lamentant-se de la "covardia" d'en Zapatero pel tema del túnel. En acabat, però el que sembla és que estan obrint una porta per poder-se desdir del tema del túnel.

I de l'altra, declaracions com la d'en bono sobre el tema del pressumpte membre d'ETA detingut. Perquè aquí a Catalunya es va esperar a jutjar determinades accions en funció d'uns informes. Allà surt en Bono defensant la Guàrdia Civil, quan no s'està parlant d'altra cosa que esclarir uns fets que fan dubtar.

I la reflexió és, es pot ser catalanista i estar al mateix partit que en Bono o en Ferran? encara no sé la resposta. 

 


Regalet de reis, Messenger en català

gener 6, 2008

Avui, a Vilaweb, he vist una opció molt bona, una gent de Tradu-cat s'han currat una traducció del Windows Live Messenger. S'instal·la sobre la versió 8.5. Molt senzill. Com deien els Pets fa anys, de català no s'hi neix sinó que se n'exerceix. Per cert, també n'hi ha de l'Skype.

I un altre regal optimista, un reportatge al punt de quatre immigrants, dels de fa anys, que són independentistes, més que les persones en sí és el fet.

En Ridao, per la seva banda, ja prepara la precampanya demanant debats a sis, bona proposta! Així es veurà la pluralitat que volen o bé l'intent gens subtil de polaritzar la campanya.

 

 


Sobre Reis, reis, i reietons, i caucus als US

gener 5, 2008

Ahir i avui han passat diverses coses real i reials, que no sempre és el mateix

  • La cavalcada dels Reis a Gràcia, que en Roger apuntava al seu bloc, molt divertit i amb un bon discurs, dels reals i ple de bons desitjos, que s’acompleixi
  • Al 33 van fer un bon documental sobre la vessant certa i històrica d’una visita dels Reis. Interessant, típic bon reportatge de la BBC, ben documentat i entretingut, amb recreacions històriques convincents. Feia pensar, els babilonis, Herodes. Ho sento però no podia deixar de pensar, quan deien que els guiava una estrella, una estrella? “Os ha guiado una botella!”, i quan parlaven de la mirra, “un bálsamo? Le va a morder!” No ho puc evita, us poso el fragment

 

  • La Vanguardia s’apunta avui a fer la pilota al Rei espanyol. És el que toca, i més pensant en la Vanguardia. Vinga, ja no ve d’aquí. És el que té comprar els llibres-CD d’en Lluís Llach, que el dissabte llegeixes la Vanguardia. Per cert, que donaven un megallibre de la història de la Cavalcada de Barcelona. Com no, i ara feia temps, tornem a veure l’alcalde Hereu a tot arreu. Tornen els temps de la propaganda.
  • Parlant de Reis, les eleccions dels Estats Units dues recomanacions quant a blocs, que les aniran seguint. 

o       Un, el bloc de l’Oriol Vidal, escriptor i politòleg resident als US,

o       Dos, el bloc e-XAPS, d’en Xavier Peytibí

Si podeu, llegiu també el discurs d’Obama quan va haver guanyat. En sap.

I no puc evitar acabar recomanant la pel·lícula "El club de la lucha", que fan aquest vespre, amb dues grans actuacions d'en Edward Norton i Brad Pitt.

Doncs bons reis a tothom, el 7 tornarem a ser republicans!!


Callejeros: duresa per un nou any

gener 2, 2008

Ahir al vespre, vaig voler veure la televisió després d'un altre dinaret familiar contudent.

A TV3, no em motivava massa el tema, així que vaig voltar per altres canals. Mentre a Tele 5 es dedicaven a humiliar els qui volien els 15 minuts de glòria, vaig arribar a Cuatro, canal que tampoc no miro gaire.

Hi feien Callejeros. Ja l'havia vist algun cop. Ahir era sobre captaires i pidolaires. Molt dur per començar l'any, però potser necessari per sentir-se privilegiat. Algunes reflexions que em sorgiren:

– L'empenta d'aquella pobre gent per tirar endavant.

– La vergonya que sent la gent per demanar, difícil d'entendre des de fora. Encara hi havia gent que deia que bevien, quan em sembla entendible haver-ho de fer.

– Trobo que deu ser molt dur ser periodista en aquests casos, com substreure's de la cruesa. El que més m'agradava era com donaven la mà a aquella gent, tot i saber que després tornarien al "seu món real", allunyat d'aquella misèria. Serien els mateixos després d'aquella experiència?

– La ràbia que et generen els falsos malalts, com aquells que demanen fent veure que són sordmuts.

– La vida de merda, diguem-ho clar, que molts han hagut de patir. Alcoholisme, drogues, maltractaments, i tot i així tiraven endavant.

– Tot i la manca de present, una esperança d'un futur millor, per molt difícil que els pugui ser.

– Em va tocar sobretot aquell home gran que tocava el piano a les Rambles amb un fill disminuït.

– No sé si guanyaran més que treballant, no sé si n'hi ha que tenen morro, no sé si tindrien alternatives, el que sé és que hi ha bona gent. 

En fi, em va semblar un bon contrast a la vida nadalenca. El Quart món, el més proper i allunyat.


Cotlliure – Argelers (I)

desembre 30, 2007

He aprofitat dos dies per anar a voltar per la Catalunya Nord, tan sols un tastet, però s’ha posat molt bé. 

Vam decidir anar a Cotlliure, un poblet encantador, una joia mediterrània, poble de pintors i pescadors, poble de colors. Aquestes dates no estava tan ple com per l’estiu, molt millor. 

Com no, igual que quan vaig anar a l’Alguer, té un punt de recerca sociolingüística que comentaré en un altre article. 

Primer, però, un punt de memòria històrica. Calia anar a Argelers, lloc on es féu un dels camps de refugiats després de la Guerra Civil. Argelers, fred, febrer de 1939. Imaginar un camp de refugiats al costat de la platja, humida, freda, et fa pensar el que van passar aquells qui havien perdut del tot. 

Vam veure que hi havia un monolit, un cementiri i que properament s’obrirà un centre de memòria del que anomenen la retirada (?!). 

Després, per la costa, arribar a Cotlliure. 

Difícil destacar res per sobre la resta. 

Els carrers, molt cuidats, plens de colors, carrerons estrets que serpentegen i que, com a laberint, no et fa res recórrer del dret al revés diverses vegades, de vespre, de nit, de dia. Poca gent, ja estava bé. Com Llafranc a l’hivern, calma, molta calma. 

Destaca el Castell Reial, lloc on hi anaven els Reis, primer el de Mallorca i després ja el de Catalunya. Com passa amb molts indrets, els temps i la història canvien la fesomia dels llocs, passant a ser castell davant dels francesos i després de la tisorada estúpida del Tractat dels Pirineus del 1659, passar a ser castell davant dels espanyols. Entremig, catalans d’una banda i l’altra. 

L’Esglèsia té també el seu encant, amb poques finestres a banda Tramuntana. 

Bé, seguirem parlant-ne de tot plegat. Us deixo amb una pintura-escultura que hi havia al Castell, diu molt, la terra, el país, les arrels.

 


Porca Misèria: el final?

desembre 26, 2007

Aclaparat, vaig veure el darrer episodi de la sèrie sense saber que era el final final, diguem. Pensava que era final de temporada. 

I ara no em vull resignar, no, en vull més. Escric això tot escoltant la banda sonora segona part, tan bona com la primera. 

Sí, sens dubte, som fills de la cultura audiovisual i crec que és la millor sèrie catalana en molts anys, i anys que vindran (deixem de banda qüestions nacionals, la promoció de la música del país i el compromís d'en Joel Joan).

Generacionalment, ens ha enganxat al bell mig. La gran conclusió, aplicable a tot, és que no som perfectes, i potser, per això, ni el final ho fou. No fou el millor episodi, sens dubte. Massa interrogants, possiblement com la vida mateixa. Potser és part de la gràcia, no sabem com aniran les coses i com evolucionaran. Potser tots plegats haurem de dibuixar-nos la continuació. 

Personalment voldria saber més coses. Voldria saber com li van les coses a la cosina de la Natàlia, saber si la filla de la Cardona tindria alguna relació amb en Roger (o com diu un amic, amb en Pere?). Voldria saber com la Natàlia es pot o no centrar després d’emprar un clau per treure un altre clau. 

Voldria saber si l’Àlex és capaç realment de posar seny a una vida esbojarrada, voldria saber si la Maria es prendrà les coses diferents o es continuarà desfogant de la vida en cinc segons de rauxa emprenyada, voldria saber si la investigació de la Laia avança enmig de la precària vida d’investigador. Fins i tot li perdono els errors en el tema de les patents del guió. 

I, sobretot, voldria veure quin camí prendria en Roger. 

Tots, a la nostra manera, tenim una part de les incoherències dels personatges. Més que coherents, prou feines tenim de ser duals, imperfectes que trampegem el dia a dia, on les tries ens obliguen en pocs instants a més que no encertar-la, a no equivocar-nos massa. 

I ara ja sabem que tot final és un inici. 

Jo vull més Porca Misèria. I tu?

Acabo amb una de les cançons de la banda sonora. 

 

 

 

 


Monòlegs políticofestius 2.0

desembre 23, 2007

Sí, torno a escriure al bloc. Ara feia temps i ja ho trobava a faltar.

Encetem una nova etapa, una etapa potser més irregular, i amb molt més contingut que no pas el polític. Però no deixarà la part política, evidentment, hi ha molta feina per fer. He decidit reactivar la part de llibres i pel·lícules que recomano i recollir algunes inquietuds que havien quedat una mica soterrades darrerament. 

Doncs això, que hi podem trobar més de tot. 

Començo aquesta nova etapa amb dues coses. 

En primer lloc, els desitjos pel 2008 

Que els Reis ens portin més felicitat i s'emportin els privilegis.

Que les utopies, creences i esperances ens facin millors persones.

Que sigui més fàcil dir "ho sento" que no pas fer retrets.

Que ens importi més el que ens uneix que el que ens separa.

Que cap rutina no ens marqui els somnis.

Que aprenguem més a expressar allò que sentim.

Que l'urgent no passi per davant de l'important.

Que tot allò que hem aprés enguany ens serveixi.

 

En segon lloc, una recomanació musical 

Ahir, gràcies a unes amigues que els coneixen, vaig anar a un concert al Masnou, on tocaven FACTO DELAFÉ y LAS FLORES AZULES. La veritat és que em van agradar força i avui he estat fent feina de la casa tot escoltant aquestes cançons enganxoses, amb molt de ritme, amb una veu d’ella que em recorda la Dolores O’Riordan dels bons temps de Cranberries, molt recomanables. 

Us poso una cançó del youtube, en tenen diverses.


Bon viatge, Jaume!!!

novembre 6, 2007

Jaume, te’n vas durant un temps fora del teu país, per feina. Mmm, quina envegeta, en el fons, les experiències que viuràs. 

L’altra dia al Casal el “fins aviat” va ser massa fred pel que crec que et mereixies, segurament per la sorpresa de la notícia. 

Del poc que et conec, el que millor et defineix és que ets un patriota. Amb tots els àmbits positius de la definició, i t’estimes aquest nostre país com ningú. Ets de les persona que quan vaig arribar al partit estaven allà aguantant la bandera. 

Quan llegeixis això, ja seràs fora. 

Sé que no sempre hem estat d’acord ni hi estem en els camins, però sí en el final del viatge. 

Sempre, i aquesta és la part bona, hem sabut separar les discussions polítiques de l’afecte personal. I això, que no és fàcil, és la part important. 

Haurem de substituir la teva ironia divertida i aquell parlar amb els braços envoltant el cap, per altres coses. 

Fes-nos saber com et va, per bloc o per correu. I que et vagi molt bé, i torna, que pel 2014 necessitarem a tothom.

Aprofito per posar l'enllaç al meu darrer article a la Tortuga.  


Aneu a la barra d'eines