Monòlegs políticofestius

Ahir vaig veure un tros del partit amb Argentina. Aquest matí he vist que havíem perdut. Però hem jugat. Recupero aquí l’esperit de Coubertain, l’important era participar. 

Estem orgullosos dels nostres jugadors. Hi ha el dret a decidir, i, també, el dret a perdre. Poques coses es poden comparar en esport en poder sentir el teu himne, i ahir ho vam poder fer. Orgull, esport, il·lusió. 

Quan perdem massa cops a nivell econòmic, lingüístic i de dignitat, perdre en un esport ho fa molt diferent. 

Ànims per tots els nostres jugadors, han perdut, però han jugat pel seu país. Que sàpiguen que el seu país també és agraït. Endavant! Feia molt temps que no veia un partit de seleccions on tens por de perdre, on pateixes pel resultat. 

Felicitats, subcampions!!

Ahir vaig veure el programa la Noria, a Tele5. La setmana passada m’havia indignat amb la manera que dos catalans, en Jordi González i la Loles León ridiculitzaven el pas d’en Carod pel famós programa de televisió espanyola, jugant altre cop a ser els catalans que es feien perdonar.

Aquesta setmana, a banda del populista president de Cantàbria, vaig veure un tros del debat sobre la famosa conversa del Rei amb l’Esperanza Aguirre. Casualment va ser la Pilar Rahola, de qui no tinc massa bon concepte personal però sí de molt del que escriu, qui la va clavar, definint-ho tot plegat com un teatre fet perquè se sabés, una campanya per deixar bé en ZP i el Rei. 

Al rei dels espanyols li diria allò que ja vaig dir un cop, que Internet m’havia mostrat que era originalment d’en Martin Niemöller.

Quan els nazis vingueren a buscar els comunistes vaig guardar silenci, perquè jo no era comunista.

Quan van engarjolar els socialdemòcrates, vaig guardar silenci, perquè jo no era socialdemòcrata.

Quan vingueren a cercar als sindicalistes, no vaig protestar, perquè no era sindicalista.

Quan vingueren a cercar als jueus, no vaig protestar, perquè jo no era jueu.

Quan vingueren a cercar-me, no hi havia ningú més que pogués protestar

Doncs el Losantos fa massa anys que ataca els catalans i ningú des de l’espanyes deia pas res. Ara ens hem de posar a defensar-lo a ell? Jo li aplicaria aquesta dita. Substituïm, evidentment “quan els nazis vingueren” per en “quan en losantos criticava”, i en algun lloc posem-hi els catalans i quedarà ben explicat.

Vaja, com que veig que el tema s'ha anat per altres temes, sobre el programa amb en Carod, reprodueixo el vídeo per si algú encara no l'ha vist.

Avui s’ha conegut que l’Ajuntament de Barcelona ha comprat la Cibeles per a alçar equipaments. Altra vegada, nostàlgia de govern. Recordo com en parlàvem amb en miquel i en ricard al seu despatx, tot fent números dels pisos i places d’aparcament que s’hi podrien ubicar. Joves, gent gran, establint prioritats per Gràcia. 

Recordo també com vaig quedar amb l’Independent a la Cafetera per explicar-los el projecte, la idea, en aquells moments. Potser, com mai, com a conseller em vaig sentir implicat en la proposta. Tots sabem les competències d’un conseller, i si no les sabeu ploraríeu, però aquells dies em vaig sentir especialment satisfet. 

No ens equivoquem, em sembla perfecte que es tiri endavant encara que no hi siguem a govern. I m’agrada molt la idea del Ricard d’aprofitar els microespais de les plantes baixes per jugar a solucionar el tema dels locals de Festa Major. Hi ha oportunitats que no podem perdre. 

Per cert, aquests dies seré altra vegada a València, així que no sé si em podré connectar a un ordinador, a Internet i estar al cas dels interessants debats que aquests dies estan sortint, el debat de què volem ser de grans, una regió-nació o un estat-nació, com tots els països que compten o volen comptar.

Pensava que era el 13, però em penso que és el 12. I no dimarts, sinó divendres 12, i d’octubre. 

Ahir em vaig llevar tard, sense despertador, l’únic signe que mostra que no era un dia qualsevol, però per feina i ganes, vaig treballar. 

Miro des del balcó. Ja a Horta, veig un balcó amb una bandera espanyola, rebregada, mig acomplexada. És la seva tria. Jo ja faig la meva. 

He vist cremar fotos d’en Carod i una estelada pels mitjans digitals. Llibertat d’expressió, no crec pas que els hagin d’engarjolar, diferent del dia que posaven amenaces directes de mort en una manifestació. Una cosa és el bon gust i l’altra el fet punitiu. 

De fet, però, ara me n’adono que hi haurà un altre divendres 12 important, el dia després del referèndum proposat per en Carod i que Esquerra, assembleàriament, pot aprovar el 20 d’octubre. Estaré a punt de fer 40 anys, una edat perfecte per independitzar-se.

Avui parteixo del text d’en greips per anar més enllà. 

Frankfurt? Sí, hi haurà qui es dedicarà a minimitzar-ho, hi haurà qui dirà que està ple de catalans, hi haurà qui dirà que ens hem gastat massa diners, etc. 

Sé que no és comparable amb uns Jocs Olímpics, d’acord, però aquests dies sento que un dels principals inputs de Frankfurt ha de ser el reconeixement intern i orgullós de la cultura catalana. 

Sí, podem treure pit, com ho farem el dia que en Monzó li donin d’una vegada el Premi Nobel que es mereix. 

Una cultura i una llengua que ha estat tan castigada necessita, de vegades, que externament se’ns reconegui. Perquè sí, pot ser important que els alemanys comprin llibres traduïts dels autors en català, però tan important serà que els nous catalans (i molts dels de sempre que no es troben còmodes llegint en català) facin el pas i comencin a llegir llibres en català. Però no per qüestions polítiques, sinó per qualitat. 

Traiem pit, doncs, sentim-nos orgullosos del que som i el que ens ha deixat ser. 

Convencem, si podem, els nous catalans, que s’ha lluitat molt (i molts ho han perdut tot) per defensar la llengua, que entenguin el que és la llengua per nosaltres i acabin de fer el cop de cap per parlar-la i llegir-la. Estarem per ajudar-los.

Sempre ho he pensat, en els seus llibres i en els seus articles, però altra vegada em toca treure'm el barret cap a en Monzó.

Tot allò que va dir sense dir, tota aquella subtilesa per dir les coses clares.

Especialment emotiu és el lligam amb el discurs d'en Pau Casals.

Frankfurt ens dóna motius per treure pit.

Aquí podeu trobar el discurs. A la pàgina 7 ja surt en català.

Aprofito per enllaçar a l'article setmanal de la tortuga. 

Sí, acabo de veure el debat a 8tv. Estic content que de forma desacomplexada se n’hagi parlat del tema. 

Sí, he pogut veure que el tema aixeca passions, i sé, també, que no en puc ser objectiu, ni ho pretenc. 

Cal reconèixer que el nivell de la taula era alt, molt més alt que el del públic, ple de grupuscles minoritaris, sobretot els de la banda proespanyola. 

M’ha agradat sentir parlar en Xavier Solano, que ha anat desmuntant els argumentaris de gent com en Vidal-Quadras i en de Carreras. Per cert, el primer ha acabat parlant del darrer argument que els queda als espanyols, el de la por. Mala manera de debatre, entenc. Si un element com en Solano analitza la política per l’SNP, tenen més fàcil sortir-se’n, perquè com també ha dit, Espanya no és com Anglaterra. Of course. 

De la Patrícia Gavancho m’agrada més com escriu que no pas com s’expressa. 

I en López Tena és bo, i m’agradaria que gent com ell fos qui prengués les decisions a Convergència, ens aniria molt millor. 

D’en Fusté-Fabra no tenia el gust però m’ha semblat que buscava ser simpàtic amb poca gràcia, i a sobre parla de l’Alonso i en Hamilton, millor no tocar el tema. 

Crec que ha quedat palès que hi ha un punt de sentiment en tot plegat, és probable que el debat hagi estat d’extrems (no extremistes, diferencio), però és clar que els termes mitjos ambigus en acabat no haguessin ajudat en un moment que calia dir les coses clares. 

Potser he trobat a faltar un argument. Sempre són els proespanyols els qui parlen que no té sentit fer fronteres, però s’obliden que en l’economia global et dóna més possibilitats d’èxit. 

Bé, en seguirem parlant, ja és bo aquest tipus de debats, espero que molta gent l’hagi seguit, és allò que diuen que no interessa però sobre el qual tothom té opinió.

1. Per què hi ha gent que encara es pensa que ser republicà és només ser antimonarquies?
   

2. Per què en Mas ha de delegar feina dins del partit per a refundar el catalanisme?
   

3. Per què em sembla que si es vol refundar el catalanisme sense esdevenir regionalisme cal encarar la sobirania d’una vegada per totes?
   

4. Per què la refundació del catalanisme em sembla més una ponència estratègica per a recuperar el poder?
   

5. Per què tinc la sensació que en Guillem no va quedar satisfet de com li va anar el Plenari, fins el punt que no en parla al seu bloc?

6. Per què el gag de Polònia d’en Zapatero-Poppins fa riure, tot i que si el penses acuradament hauria de fer plorar?
   

7. Per què tots els qui criticaven Esquerra pel tema de Frankfurt no lloen el fet que finalment hi és únicament representada, com correspon, la cultura catalana, que era la convidada inicialment?
   

8. Per què estic content cada cop que, com dissabte tarda, el Correllengua arriba a Gràcia?
   

9. Per què tinc la sensació que si li hagués passat a l’Alonso el que li va succeir a en Hamilton, els nazguls haguessin demanat tornar a muntar l’Armada Invencible?
   

10. Per què certes lloances incomoden tant?
11. Per què, en efecte, La Vanguardia no canvia, i tot i tenir un format més petit, no ha tret una versió catalana del diari?

Faré un petit resum i anàlisi de com vaig viure el plenari d’ahir. Tot i que aparentment semblava tranquil, el fet de parlar de diversos temes va fer que complíssim l’horari completament. Fins les 21 h. Ahir també s’estrenava el Ricard com a president. Còmode, el fet que es conegui tan bé la casa ajuda molt. Em va agradar el gest d’agraïment a la Montse Filomeno i en Miquel Pagès per la feina feta. 

Després del punt de l’ordre del dia d’informació genèrica de feines fetes, en ser el primer cop en intervenir vaig definir el que serà el nostre tipus d’oposició, republicana, és a dir, amb valors, seriositat i coneixement, dels fets i de la feina feta. Crec que ahir vam ser el partit de l’oposició que va lligar més la capacitat de control amb el tacte i el ser constructius. 

De l’informe del Regidor, vam comentar que trobàvem a faltar un punt específic per a valorar les festes majors, la de Gràcia en particular. En Guillem va reconèixer aquest error. Tot i així, vam dir que el model ens semblava que s’anava consolidant any rera any, que ja en fa tres que funciona bé, i que per cada problema que resolíem, en quedaven menys i que estàvem a disposició de la Federació i el Districte per a solucionar-los. 

Del tema banderes i diades, crec que el PP volia treure pit amb la seva bandera. Vam dir que sobre el tema, ja havíem dit i fet allò que calia dir i fer. Veient que els models no són coincidents, el president del districte es va oferir a mediar per al proper any de cara al model. 

El que sí que vaig ser més contundent en l’expressió va ser en el tema de l’apagada. Vaig donar a en guillem l’opció de si volia ser regidor o alcalde de Gràcia. Hem tingut molts models, i el passat mandat en Ricard va fer d’alcalde. Vaig dir que en Guillem per l'apagada va estar fugisser, silent i deslocalitzat. Ho va reconèixer, pels motius que fos, però com en moltes coses, el que es pretén no és que es reconegui sinó que no torni a passar. 

Vaig celebrar la llei de barris al Coll, entre altres temes, tot afegint que CiU no va votar-la. 

Quant a les bases programàtiques del PAD, vam voler deixar clar que perquè hi hagi coses que dúiem al nostre programa electoral, no vol dir que hi donem suport, que el nostre programa és un tot. Del PAD vam opinar que hi ha inconcrecions, certs oblits, hi manca concreció territorial i que hi mancaven Noves Idees. 

Evidentment, vam animar a la ciutadania a proposar temes per millorar-lo, que no costarà massa. I vam afegir que cal que el retorn sigui clar, argumentat i planer en el redactat. 

En l’àmbit de mocions, el PP va presentar-ne una sobre les festes alternatives, tot demanant que no es donés permís a les que molestessin. Cal recordar que quan es va presentar a Barcelona, explícitament van parlar de la festa major alternativa de la Vila. A Barcelona, PP i CiU van votar a favor, Esquerra Republicana en contra i els altres es van abstenir. Curiosament, ahir a Gràcia no ens vam quedar sols sinó que PSC i IC-EUiA hi van votar també en contra. 

En el nostre argumentari vam al·ludir que eren temps estranys quan Esquerra havia de defensar els grisos davant dels blancs i negres del PP, hi ha molts termes mitjos a considerar i no es pot fer com a Minority Report i detenir abans que passi res. Són les regles de joc. 

Igual que el carles agustí i ja amb un cert morbo, faré una anàlisi dels diferents partits. 

PSC: en Guillem em va semblar en alguns moments incòmode o intranquil, com en l’informe del Regidor. Entenc que molts temes que va explicar són nostres, però encara li falta soltura en aquest sentit. A la vegada, potser l’Alícia queda en una situació delicada per donar un punt de vista diferent del guillem. 

CiU: Carles, crec que la comparació que vas fer d’en Montilla amb en Guillem va ser molt desafortunada, típica dels qui no estan acostumats a fer servir aquest to i es passen tres viles. Sé que en Ricard hagués reprès igual a algú que hagués criticat en Pujol, perquè la figura del President sempre és la figura del president. 

PP: l’estratègia Sirera es nota. Cada cop més bel·ligerants, però pel meu gust, cada cop amb menys bon gust. Algun dia els canvis idiomàtics el faran equivocar d’artificial que resulta. Però és la seva tria. Emprar els termes repugnant, per exemple, costa de contextualitzar en un consell plenari. 

IC-EUiA: li costa trobar el seu lloc, suposo que la inexperiència hi compta. 

Esquerra Republicana: què us haig de dir, crec que vam estar molt correctes.

Reprodueixo l'article que he escrit per la tortuga

Políticament subjectiu

Aquesta setmana les coses continuen movent-se, en molts sentits, moltes dimensions i molts vectors. 

El taulell geopolític de la pell de brau torna a dilatar-se i contraure’s. No és per menys ni és quelcom simplement mediàtic. Hi ha camins sense volta enrere. 

Gibraltar, 7 de novembre del 2002. S’hi fa un referèndum per veure si la ciutadania vol la cosobirania amb l’Estat. Una gran majoria s’hi oposa. Madrid i Londres no donen validesa a la votació tot i que és evident que congela els seus plans. La democràcia té un valor, diuen. 

Ibarretxe diuen que s’emmiralla en aquest procés i pensa fer el mateix a la Comunitat Autònoma Basca. Un interessant exercici democràtic, impecable. De fet, més d’un podria dir dels seus companys de Galeuscat, “que n’aprenguin”. I la frase no és innocent pensant en qui la va dir.

Ai las, sembla, però, que no s’ajusta a la Constitució. I, diuen des d’Espanya, que això implica que no es pot fer. Com sempre, des del meu punt de vista argumentaris coixos i tergiversats. Perquè el que és evident és que això, de fet, el que invalida és una constitució obsoleta, fruit del moment de la transició. 

És, doncs, la Constitució una eina inútil?No, no ens enganyem. És molt útil. Però no per a l’exercici democràtic, sinó útil per a preservar la unitat d’Espanya. Com sempre, mentre es juga a futbol, apareix algú i diu “la pilota és meva i això és penal”. 

O dit en paraules de la vicepresidenta espanyola, “Constitució, constitució, constitució”. Hagués preferit, i aquesta és la resposta òbvia, que hagués dit “democràcia, democràcia, democràcia”. Però l’important no deu ser, ara, la democràcia sinó l’statu quo. 

Des d’un punt de vista polític i intel·lectual, carregar-se una proposta de consulta popular o referèndum és quelcom que diu “molt” de la salut democràtica d’un Estat. Allò que en diem la prova del cotó. Mentre tot el tema de la Corona actualment no es mostra sinó com un signe de feblesa real (en tots els sentits del terme), el tema del referèndum va en la mateixa línia. 

Tot es pot defensar democràticament, diuen. Doncs vinga, som-hi, aquestes són les regles de joc. Deixin fer el referèndum. Com era allò que deia Mocedades, “habla pueblo, habla!”? doncs apa, som-hi. 

Perquè, és clar, no ens enganyem, sigui vàlid, vinculant, legal, consulta o referèndum, el resultat és molt important. I no es pot menysprear ni menystenir. Té un valor. Com el tingué a Gibraltar, com el tingué per la constitució europea. Obviar un resultat d’una consulta popular és molt difícil. 

Per això, doncs, el que es provarà és que no es celebri, perquè Espanya té por de perdre. I tots sabem, com en els mundials de futbol i bàsquet o de Fórmula 1, que té mal perdre. 

O sortiran, com els de Ciutadans, els defensors del seu dret constitucional, que demanaran que la consulta l’ha de fer tot l’Estat. Sí, allò tan gastat que la sobirania resideix a tot l’Estat. Sí, que voti també tota la Unió Europea, si cal. Seria el primer exercici d’autodeterminació que es converteix en interdeterminació. 

En tot cas, en seguirem parlant, perquè hi ha quelcom molt interessant en tot plegat. Com es diria essent políticament subjectiu, “quan vegis les urnes dels bascos muntar, posa les teves a remullar”. Quan? el 2014, per exemple.