Monòlegs políticofestius

Apa, ja ha tingut per vora 20000 visions.

Penjo la segona part

Avui, 4 de setembre, un dia en el qual encara em sobta la decisió de la Federación Española de Futbo

Avui comença una campanya promoguda per en Xavier Mir (el de “jo també vull un estat propi”) destinada a aconseguir ressò internacional, el món ha de saber-ho, sobre el cas de l’Èric Bertran. 

Consisteix en visionar el documental que es va fer sobre el tema. Està penjat a youtube, trossejada en cinc fragments. Cada dia penjaré una part. 

En Chomsky ja se n’ha fet ressò i diversos mitjans ja en parlen. El poder de les tecnologies i la pròpia organització.

I tot el que explicava només havia succeït en 48 hores, el canvi a descans era molt bo, necessari. 

A l’endemà vaig anar altre cop cap a la Cala Pedrosa però de camí cap a la Torre de Sant Sebastià. Feia mal temps, així que aquest cop, veient les cares dels qui gosaven banyar-se vaig preferir prendre alguna cosa al bar que hi ha a la Cala, on una família hi treballa tenint en compte que no s’hi arriba en cotxe. Una parella de gent gran brutals, dels qui s’entaulen amb tu i et pregunten com va tot i cap on vas. Els vaig parlar de Sant Sebastià i em va donar consells i un parell d’historietes. Quina pau que transmetien, també. 

Vaig enfilar-me, doncs, cap a Sant Sebastià, pel camí vaig avançar el senyor del bar que pujava pel corriol amb el carro i un cabàs, dels de sempre, a buscar menjar. Com aquell que surt a donar un volt.

El camí pagava la pena, tant la part per l’interior, com, sobretot la part del viarany que volta les costes, verd, molt verd i petits penya-segats. Arribada a Sant Sebastià, visita a la Torre (amb plafons explicatius molt interessants sobre els orígens de les torres de guaita i els pirates), l’ermita i el Far, cafè amb gel i de baixada altre cop. Dinar a la Cala Pedrosa, tot i que el temps no millorava. 

I així, a estones de sol i estones d’ombres, passà un altre dia. 

L’endemà, cap a l’altra banda. Begur. Un poblet costerut ben bonic. Un Castell amb un mapa d’aquells per veure tot el que et mostra l’horitzó. De tornada cap a tamariu, un fet especial.

Comença a ploure i m’aturo una estona en un banc de les afores del poble. 4-5 minuts. En girar tres o quatre revolts (el GR coincideix una estona amb la carretera, una cosa que no m’agrada) veig un accident. Un cotxe havia agafat la corba per dins massa forta i havia baixat en una corba massa peraltada cap endins. Molts cotxes aturats. Per sort, la policia local hi estava arribant, el cotxe ni es veia. Inevitable, tot i estúpid, incert i victimista, pensar que si no m’hagués aturat… Quan sento que arriba ja l’ambulància, i amb aquella sensació de fer nosa, continuo camí. 
 

 Anècdotes finals:

–         el cambrer-xef(?) de l’hotel, un personatge sortit de la sèrie de l’hotel del Tricicle. Saludava francesos “Bon jour”, anglesos “Good Morning”, bon domini d’idiomes, tot i que jo només li vaig poder treure un “Buenos días”. Que bo és saber idiomes! Curiosament, les parelles de 50-60 anys canviaven d’idioma i les parelles de 30-40 no. Generacions diferents. 

       –         A la platja es van ajuntar unes famílies que, per atzar o no, tenien totes un dels fills adoptats. Curiosa barreja, nens d’origen xinés, africà, tots jugant en català, a fer castells sobre els pares. 

–         Una pizzeria molt recomanable a Tamariu mateix.

Després de la Festa Major de la Vila i el seu brogit, convenia un petit descans. Aquest ha estat a Tamariu, i ho he fet acompanyat pel Quadern Gris. Una bona experiència anar a un lloc amb un llibre, no la típica guia turística que te’n parla,  o com diria en Pla, te la descriu. Quedi ben clar que estic totalment en desacord amb la part política d’en Pla (paral·lel a en Cambó), però en el quadern gris (al menys la part que he llegit, que és un bon totxo) encara no parla de política clarament, sinó que descriu, en les 300 primeres pàgines la vida a l’Empordà Petit, com ell l’anomena: Palafrugell, Calella, Llafranc, Palamós i … Tamariu.

Realment m’ha agradat llegir en Pla mentre feia la petita estada. Té una bona capacitat per fes-se explicar (en aquell moment tenia 18-20 anys) i et pots fer una idea no només de la vida d’una família burgesa a Palafrugell (i no Palella de Calafrugell) sinó també de la gent més pobra durant els anys de la Primera Guerra Mundial, on a Catalunya, pel fet de ser neutral es van fer bons negocis. 

Crec que Pla avui dia tindria un bloc, sens dubte, podríem dir que era el primer blocaire descriptor de la literatura catalana. Ric d’adjectius, olors i plats (feia de mal llegir en els moments previs als àpats), et fa veure com eren els empordanesos de la zona, com eren els catalans (en contraposició als castellans, en les seves paraules) i com aquells anys eren convulsos políticament, una època que tothom percebia que estaven passant coses, hi havia germanòfils i francòfils, hi havia republicans i carlins, tot a través dels seus ulls, un home de la seva terra. Un altre que va provar de ser federalista i Espanya el va passar per sobre, conservador però intel·lectualment molt potent. Algun dia posaré alguns fragments que he marcat de les seves pàgines pel que diuen, sovint sembla que no hagi pas canviat res. 

De fet, escriure un diari de la manera clàssica tan sols planteja una diferència. Crec que en Pla volia que algú ho llegís, però no en aquell moment. És a dir, totes les seves descripcions adjectivades, i més en un poble, hi hagués hagut molt d'enrenou per allò que diu i per allò que deixa veure.

Potser, a la vegada, els blocaires també emprem part d'aquelles eines, tot i que molt més, diguem, amb opinió, i menys amb descripció, tot i que hi ha blocs amb excepcions. Hi continuaré donant voltes, segur. 

Bé, estàvem a Tamariu. Per consell de la Dolors, vaig anar a voltar pels camins del GR92 que van, primer de Tamariu a Llafranc (passant per Sant Sebastià) i després de Tamariu a Begur. Molt millor el primer que, com es pot veure en aquesta foto, passa per zones de pi a tocar de mar, molt més maco que el de Begur, que acabes passant per urbanitzacions, tot i que hi ha una estoneta de bosc, amb alzines, pins i xiprers. 

Tamariu és un bon lloc per trobar tranquil·litat. De turisme familiar i català (bé, alguns francesos i anglesos, però no vaig pas sentir espanyol a la platja), semblava que mig Vallès fos allà, famílies de Terrassa, Granollers i Sabadell, sobretot, per com parlaven i pel que deien. 

Un dels dies vaig anar a voltar cap a Sant Sebastià, segons el GR92 1 horeta i mitjà, bé, deu ser això quan vas amb motxilla grossa, perquè tinc la sensació (no duia rellotge) que fou menys. A mig camí, la gran descoberta de l’estiu (després dels alsacians, és clar), Cala Pedrosa.

Impressionant. Vaig arribar allà a les 9:30 del matí, està a mitja horeta de Llafranc en el camí cap a Sant Sebastià i vas veient una petita caleta que sobresurt reclosa, com tímida, i només hi havia una família. Encara feia bon dia, no bufava gaire vent (com em va dir el senyor del bar, allà restava amagada de mestral) i l’aigua era ben blava i ben plana, com aturada en el temps. 

Com no, es mereixia una capbussada. Platja de pedra grossa (tipus Sa Tuna), de les que posen a prova els peus tendres. Evidentment, no duia pas cap xancleta, així que semblava que entressis fent una coreografia de dansa contemporània per arribar a l’aigua. Però pagava ben bé la pena. Un cop dins, tot i que les pedres estaven embolicades d’algues i les cames lliscaven divertides, et senties com un nàufrag volgut, silenci (de vegades les platges m’atabalen pel brogit que hi corre) i una quietud que donava forces. Com envaït per la síndrome d’Estendhal i vaig ser prop de tres hores, no sempre dins l’aigua, tot i que les maniobres complexes d’entrada i sortida feia que quan entressis t’hi quedessis una bona estona. Només he sentit quelcom semblant a Stonehenge.

A poc a poc notaves que la pau t’envoltava i que anaven marxant les emprenyades gracienques i nacionals (hi havia més banderes catalanes a les cases del voltant que a l’Ajuntament de Gràcia per festes). Contraposat al soroll de festa major (entrada de Verdi, creuar Joan Blanques, la Plaça de la Vila), no semblava que haguessin passat tan sols 48 hores. Pau. Descans. Vacances. 

Bé, continuaré descrivint aquests dies, es mereix una segona o fins i tot tercera part. No per res, però així sembla també que m’estalviï de donar moltes explicacions, je je. 

Per cert, encara hi ha la part política. Molt bé, Carod, el cronòmetre comença a córrer, set anys de feina. Podem, si volem, per fi un horitzó lluny del joc de partits, sinó de país.

Bé, enguany amb poc temps per escriure al bloc, però. Reconec que aquest petit diari de festa major és molt personal, atès que em serveix a mi, sobretot, per fer una mica de repàs de tot allò que, més o menys, he pogut fer.

Per manca de temps no afegiré algunes de les excel·lents fotos de l’Eduard Marrón, que ha penjat per a Transversal i que m’havia donat permís per reproduir. Podeu veure-les totes aquí.

Tot i tenir les meves preferències i punts de vista diferents sobre els premis, no entraré a valorar els resultats, per mi és el de menys. 

Dijous 16 

El dia 16 arrenca amb el pilar de Sant Roc, la presentació del gegantó de l’Albert Torres i un bon esmorzar, ja sota la pluja que amenaçava. Lliurament d’obsequis, on vaig conèixer en Josep Maria Civis. Més tard va venir en Joan Puigcercós i vam voltar pels carrers. No el coneixia gaire en persona i va ser una passejada molt distreta. Destacaré el tastet de botifarra negra d’Almacelles a la Placeta Sant Miquel, i la trobada amb el taller de Mossos a la Plaça Raspall d’on va sortir la foto de l’Avui, molt simpàtica. En Puigcercós, en Ricard i gent del partit es van quedar a tastar la fideuà de la Pilar a Joan Blanques, mentre jo vaig anar al sopar de l’Independent, un clàssic de festa major, on vaig conèixer millor en JR, una persona transversal. 

Ara me n’adono que confonc ja els dies i els concerts, però després de voltar una mica vaig acabar veient els The Healers, a la Plaça Rovira, que feien versions d’en Van Morrison, on hi toca, i molt bé, gent de la Plaça que conec de fa anys. 

Divendres 17 

El dia 17 el dia oficial arrenca ja a la tarda amb el lliurament de premis. Abans, un dinaret japonès de festa major, amb en Raimon, la Lua, en Sasha, l’Arnau, la Lisa i jo finalment tots junts a Gràcia. Costa de trobar-nos (bé, encara faltava en Xavi, per Cuba) i vam una passejadeta pels carrers. Bon viatge, Arnau i Lisa, per Sudamèrica. Ens veiem per Nadal! 

El lliurament, per primer cop amb els consellers de districte donant els premis. Molt bé, tot i que vaig trobar a faltar, si volen que es coneguin bé, una presentació, no per ego, sinó per poder fer que la gent sàpiga qui som. Moments especials. 

En acabat, va poder arribar el president de la Generalitat en funcions, en Carod, i vam pujar un moment a l’Ajuntament. Molt trist que vingui el president de la Generalitat i no hi hagi la bandera del país. Decebedor. 

Després de sopar a la Placeta Sant Miquel, vam anar a la Lluna a prendre alguna cosa i encara vam poder veure els Ignasi Terrassa a Joan Blanques. 

Dissabte 18

Al migdia vam estar a la Plaça Rovira fent el vermut veient en Pau Riba, en Jordi Casasses i diversos artistes més fent poesia-prosa divertida sobre el vermut, molt entretingut, d’aquelles coses que estàs content de no haver-te perdut. 

Ja de tarda, vam anar a veure la baixada del Pilar caminant. Llàstima, va anar d’un pèl però va caure en el darrer revolt. Com no, en Winston ha penjat un vídeo del pilar.

Després, cap a l’Aplec del Cargol on vam poder sopar cargols, mmm, què bons. 

Havent sopat, cap a Diamant a veure una mica de jazz swing, una estona amb els Hot Carajillo’s Happy Band i cap a casona, que els dies comencen a notar-se. 

Diumenge 19 

Comença el dia amb la XIII Trobada Castellera. En Winston ha penjat un vídeo de tv3 del 3 de 9 de la Vella de Valls i el 5 de 7 que no es va poder descarregar, amb conseller fent de pinya, demostrant que té el cap ben dur. Llàstima. 

 Ja no recordo ni que vaig fer al migdia de diumenge. 

A la tarda, després de donar un volt per diversos carrers, sopar de la Tortuga, on estàvem pendent de l’arribada del correfoc i els versots, que també, com no, podeu veure al bloc d’en Martí. 

Després, un dels moments més divertits, vam veure els Kumbes del Mambo (sí, em reconec el passat kumba), on quedarà el record del “Que tinguem sort” amb la Dolors i la Mar, ja ja. Dos vídeos (sí, l’he trobat, com no) d’altres concerts mostren l’”ambientillo” que hi havia.

 
Dilluns 20 

Vam quedar per veure el taller de circ que patrocinava Esquerra al Passeig de Sant Joan, vam passar pel taller de l’Acaps Gràcia, amb diversos dels nanos saharauis. Soparet amb veïns amb un tros de la pel·lícula Grease (quins records, Mònica, ja ja), veure Kabum i una mica de l’Estanislau Verdet a la Plaça de la Vila i encara veure una estona d’en Lucky Guri.

 
Dimarts 21 

Roda de premsa al matí, això ja s’acaba. Soparet al Kebap de Travessera (heu vingut mai aquí? Fan uns kebaps molt bons, i finalment hi vam anar), petita ronda de comiat amb els amics que hem compartit per festa major, rom i coca i cap a la Plaça de la Vila a veure el castell de focs, brindis col·lectiu de final de festa, regals merescuts a la Montserrat Filomeno i això que ja s’ha acabat. L’Elsa ens veu fer el darrer comiat. 

Dimecres 22 

Començo vacances, una setmana que es posarà molt bé. Esmorzar veient la pluja amb dos donuts (gràcies!!!), fent la motxilla i escrivint aquest article abans de marxar. Sí, descansem després d’un any dur per agafar forces. La lluita política per Gràcia i el país no admet gaire descans. Seguirem.

Finalment, alguns records i comentaris, en una festa major on s’ha trobat a faltar en Miquel, on sabem que hi ha gent que deixarà de fumar en un balneari, que avui és l’aniversari de la Dolors (felicitats!!!), que a travessera fans uns bons kebaps, que quan demanen un Red Bull alguna cosa vol dir, que a Alsàcia toquen de molt bon rollo i que… com no, la Festa Major és especial. Gràcies a tothom per fer-la possible i farcir-nos la motxilla vital de records!!

Buff, com ja suposava no dóna massa temps per escriure, així que aprofitaré per fer una mica de resum d’aquests dies de festa major. Per parlar de qüestions polítiques esperaré el dia 22, però hi ha coses a dir, i tant. 

Aquesta setmana ja no saps massa quin dia de la setmana és, tan sols que avui és 17, i em diu l’ordinador que és divendres. 

Com sempre, el 14 comença tot. Hi ha hagut el pregó alternatiu i l’oficial, amb el secretari general de l’UGT. He conegut, i no sé com qualificar el fet, l’Alberto Fernández Diaz, amb qui he coincidit a la ràdio. Bé, al menys hem coincidit en una cosa, el fet que la Festa Major vagi bé. Per cert, a la Plaça de la Vila es donava la benvinguda a la Plaça de la Vila, evidentment.

Ha vingut en Jordi Portabella i hem anat a donar un volt per alguns carrers. Després he anat al sopar amb el pregoner, l’alcalde Hereu. Assegut amb en Farriol, en Musons, i l’Agustí ha estat un sopar distret. Després, anar a veure alguns carrers més com es guarnien i cap a casa. Em costa parlar dels carrers, des del punt de vista de gust, però ja hi faré referència un altre dia. 

En aquesta pàgina trobareu una gran quantitat de fotografies, molt ben fetes, de l’Eduard Marrón. 

A l’endemà, el dia 15, he anat a l’esmorzar de les CCG, però sense gana encara, seguici d’autoritats, Ballet de Déu i primera actuació de les colles de Gràcia, al balcó. Molt de sol, hem acabat tots vermellets. 

Dinar de Festa Major, molt bo, i anem cap al Cercavila. Primera descoberta d’una de les bones sorpreses de la Festa Major, els Lustige Klique d’Alsàcia. Hi haurà gent que passarà per la festa i no els haurà vist. Paga la pena veure’ls. En Winston ha penjat un vídeo on ens ha enganxat a tots movent-nos, ja ja. 

El Cercavila, amb més de 30 colles, de Gràcia, dels Països Catalans, la gent de Sa Pobla, el canó de Santa Coloma tirant caramels, els trabucaries del Renaixement de Calella, la Papallona de Sant Pere de Terrassa (que tira aigua), etc. Molt bé! 

Bé, seguiré quan torni a tenir temps, us deixo una pàgina de l’Avui amb el nostre secretari general i Conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya, en Joan Puigcercós, acompanyat per en Ricard i una bona colla de gent del Casal de Gràcia, en Carles, en Roger, la Dolors (que no es veu) i el portaveu, ehem.

Hi ha hagut diversos articles aquest cap de setmana que m’han semblat molt interessants aquests dies. Els reprodueixo.

1. Entrevista a l’Anna Simó, al Punt del dissabte
2. Interessant editorial al Periódico, que pot dir més del que diu, diguem. També prou interessant l'entrevista del Punt a un alcalde del PSN que ja fou expedientat. De fet s'ha donat ja de baixa.
   
3. En Maragall actualment es permet des de dins dir que l’Emperador Zapatero va ben nu.
   
4. Una vergonya el que ha succeït a Mèxic amb el grup de quatre catalans de suport a Chiapas. A Mèxic el sistema democràtic grinyola tot i que es vulgui fer creure qui sap què. Ànims!
5. L’editorial d’avui dilluns del diari Avui sobre la presència del Sec. d’estat d’Infrastructures a Catalunya. Als països normals el reconeixement d’errors hauria d’anar acompanyat de dimissions, ara veig que aquí el castiguen a anar a Catalunya a viure. Espero que qualsevol decisió de futur que prenguin demanin el parer de Catalunya, atès que a la llarga ho gestionaran. O la seva calendarització arribarà només fins a les eleccions de l’any que ve? Hmmm….
6. A Gràcia, el 21,7% de la població té més de 65 anys. És aquella població silent i sovint amagada, que no va sortir al carrer a fer cassolades, que surten, si poden, al carrer, a les hores que els que treballen de vegades no poden veure. Qualsevol política ho ha de tenir en compte. Per això temes com el de la Cibeles eren encertats.
   
7. Article d'en Jordi Sánchez sobre en Xirinacs.

Diversos

– Impressionant des del meu nou pis poder veure la tempesta del vespre, amb constants llamps que espetegaven darrera del turó del Carmel.

– Ahir vaig anar a veure Ratatouille. Molt recomanable, molt real, molt ben feta, no us perdeu els efectes de l’aigua. Molt bé.

– I, finalment, i com no perquè serà un dels temes estrella els propers dies si tinc temps d’escriure. Demà comença la Festa Major amb el pregó. Aquests dies l’activitat als carrers que he anat veient és frenètica!!

L’altra dia el president Benach encertava en qualificar en Casaus com a patriota. Ahir vam saber que s’ha mort un altre, en Xirinacs. El punt el defineix també com una icona de l’independentisme. 

Tots els independentistes hem sentit admiració per aquest personatge i per això ens ha sobtat aquest darrer acte de sobirania. I les seves darreres paraules no et deixen indiferent, certament, i fan pensar. Que el seu llegat ens serveixi a tots. Ell s’ha plantat definitivament, i és feina de tots continuar les seves idees. Descansi en pau i recollim la torxa entre tots.

Reprodueixo el darrer text que ha deixat i que reprodueix Vilaweb

"En ple ús de les meves facultats

marxo
perquè vull acabar els meus dies
en la soledat i el silenci.
Si em voleu fer feliç
no em busqueu.
Si algú em troba
li prego que,
estigui jo com estigui,
no vulgui ell pertorbar
la meva soledat
i el meu silenci.
Gràcies!

ACTE DE SOBIRANIA

He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007"

–         Com a tots els culés, la mort d’en Casaus no ens ha deixat indiferents. Ahir vaig poder veure un fragment d’un programa sobre ell i una mica toca. És d’aquells personatges que formen part de la teva fase de creixement. Em sap greu per ell i els seus. M’agrada l’article de l’Alfred Bosch. Després, el mateix programa amb imatges del passat em va posar en un punt de pensar en aniversaris. Fa 20 anys del motí de l’hespèria! Això vol dir que ja hi ha coses que compto amb consciència amb 20 i escaigs anys, Déu n’hi do!

–         No ho havia recordat al bloc, però sembla que canal 8 ha pensat en mi, i com feia TVE-2 fa anys, als vespres podem veure Doctor en Alaska. Com m’agrada aquesta sèrie!!

–         Ahir, i és notícia, no hi va haver cap problema important a Rodalies!!

–         Fora del país, però crec que tot afecta, l’executiva de les Joventuts Socialistes de Navarra han dimitit en bloc. Farien alguna cosa semblant les de Catalunya? Què callats que estan!

–         Falten 4 dies perquè comencin la Festa Major, bé, el pregó, però això ja hi és!

–         Com diu l’Avui, sembla que en Guerra recupera el ribot. Anem bé.

–         Llegeixo que potser hi ha un moviment important a l’Avui i Catalunya Ràdio. Espero personalment que no es confirmi.

–     Llegeixo a Vilaweb que han penjat gratuïtament a la xarxa la pel·lícula Fahrenheit 451. A banda de recordar la part documental no comprovada que és la temperatura a la qual el paper combustiona espontàniament, m'ha fet pensar en els dissabtes al matí, aquelles pel·lícules de ciència ficció que feien. Aquesta recordo haver-la vist, com també recordo molt una d'un robot que s'estava en una família.

–     Dins d'aquest apartat de revival, m'ha agradat llegir l'entrevista, dins la secció On eren/On són del Punt, d'en Carles Cuní, el germà, el de la Nit dels Ignorants. També em va agradar recordar en Pep Parés, l'Oliana Molls.

No us perdeu aquesta notícia

Des d'Occident pot semblar quelcom curiós, fins i tot divertit, però el que és cert és el fet que mostra una qüestió política lligat a quelcom cultural i religiós.

Sí, és fort comprovar un altre signe d'opressió, pel que implica, pel sotmetiment que té, i té una jugada política que aquí es pot visualitzar com a anècdota fins i tot divertida però que pel poble tibetà és quelcom més, és una volta més en l'engranatge del dominador.