Monòlegs políticofestius

Recomano molt aquest llibre d’en Roger Buch, una persona amb criteri científic, que vaig conèixer a l’època de la campanya Freedom for Catalonia de l’Esbarzer entre d’altres, durant les Olimpíades. 

Ofereix una anàlisi rigorosa de diferents àmbits de l’EI als Països Catalans. Des de la música, l’esport, els Casals, les festes, Internet, el burro català, etc., és un text que desprèn una anàlisi optimista. L’independentisme està pujant i consolidant-se, no només al lligat a Esquerra, sinó també el lligat a l’independentisme revolucionari o extraparlamentari, diguem-ne com vulgueu. 

Evidentment, i això també m’agrada, hi surt en gran mesura i constantment Gràcia, un lloc on la Torna, CPF (o CFP, això ja sembla la vida de Brian), l’AJG, la Barraqueta, i altres llocs del rotllo treballen paral·lelament a les JERC per conscienciejar políticament i treballant per l’independentisme sociològic i polític. 

Crec fermament que cada cop en som més, tots i que no tots s’expressen políticament al voltant de l’únic partit polític parlamentari que defensa sense ambigüitat la independència com a projecte polític. 

Una de les reflexions importants que fa i comparteixo és el fet que el perímetre entre el catalanisme i l’independentisme està tendint a igualar-se, és a dir, que cada cop més el catalanisme pren la força del sobiranisme com a expressió. Per dir-ho d’una manera gràfica, sóc dels que crec que cada cop més, la frontera joventut/independentista-maduresa/nacionalista s’està trencant. 

L’expressió màxima d’aquest fenomen es dóna a Esquerra, partit que està creixent de quadres de mitjana edat, a diferència dels anys 80, i que d’alguna manera la idea jove/ERC i de gran/CiU s’està trencant per la continuïtat a Esquerra de la mitjana edat (el partit té una mitjana de dirigents ja formats en la militància més o menys activa els 80, la generació dels 40 i escaig anys, la que li tocarà dur el partit), i també, cal reconèixer, pel no abandonament del sobiranisme pel pas de JNC i JU als partits mare, CDC i UDC, cosa que pot comportar també canvis a la llarga a CiU.

Dit encara d’una altra manera, l’independentisme està esdevenint una idea central i no només radical en l’expressió política de la societat catalana. I hem de saber valorar el que això implica, i l’avenç continu que té. Afegint a més a més, el sector cada cop més gran de la societat que es planteja un “per què no?” en el procés ideològic del sobiranisme.

Avui he recollit una sèrie de notícies que trobo interessants

–         Sobre Gràcia (I) (Europa Press)

–         Sobre Gràcia (II) (El Punt)

–         Sobre el PSN i el PSOE (La Vanguardia)

–         Sobre el PSC (Avui)

–         Sobre el PNB (La Vanguardia)

Avui he entès un dels motius pels quals el tripartit es va pactar amb rapidesa, per evitar el que ha passat a Nafarroa. 

El PSOE prefereix que hi governi el PP, molt bé, felicitats, tot pels càlculs electoralistes. Casualment, o no, he vist que en Zapatero no hi era a la reunió.

Hi seguiré donant voltes, ara me'n vaig al sopar de vigilies de Festa Major, que s'acosta, s'acosta… 

Enguany no faré massa vacances, però tinc la sensació de no ser l’únic que corre per Gracianet, veig que encara hi sou força de vosaltres, bé, m’agrada. Possiblement, la setmana vinent sigui diferent. 

Sí que estic de vacances dels articles de la tortuga, però veig que entrevisten el portaveu d’Esquerra al Districte. 

Aquest estiu em dedicaré a treballar un tema, la Politica 2.0

Ho escric el dia que sembla que vindrà en Zapatero, que a Nafarroa (Bai!) les coses poden ser diferents, i el dia que els trens continuen sense funcionar bé i el dia que en Puigcercós ha dit les coses clares sobre el defensor del poble (espanyol, pel que es veu i no vull dir el de Montjuïch).

Sí, avui sembla que arriba en Zapatero, tota la setmana que ho sentim. Un dia amb una ressaca de compareixença de polítics, a Catalunya i a Espanya, amb missatges contradictoris. 

Fixeu-vos en els mitjans: 

–         Avui: “Joan Clos, que ha reconegut que hi ha un dèficit d'inversions a Catalunya però que se solucionarà amb l'Estatut”

–         Vilaweb: “Clos diu que, a Catalunya, hi manquen inversions, però que això no va causar l'apagada de Barcelona”. “Antoni Castells, en canvi, diu que l'apagada fou deguda a deficiències de la xarxa, per mal manteniment o per manca d'inversions”

–         El Punt: “Clos es compromet a situar la xarxa elèctrica espanyola entre les millors de la UE d'aquí a dos anys”

–         El Periódico: titular “Clos desmenteix que Catalunya tingui dèficit elèctric”, però ells mateixos en la notícia diuen “En la meva presa de possessió com a alcalde vaig ser el primer que vaig aixecar la veu contra el dèficit d'inversions en infraestructures que patim i que ara té una via de solució amb l'Estatut”. En què quedem?

–         La Vanguardia: “Clos ha admitido una deficiencia en la inversión en Catalunya pero no en el caso de la red eléctrica. El responsable de Industria ha asegurado que la calidad de la red eléctrica de Catalunya está en el promedio del conjunto de España o incluso "un poco por encima".

I avui vindrà el David Copperfield de la política espanyola, en Zapatero, l’il·lusionista desil·lusionant. Ja em veig les seves frases: 

“Pascual, apoyaré la mejora de inversiones eléctricas en Catalunya que decida el Parlament”.

“El año que viene estaremos en una situación mejor que este año”.

Acabarem demanant que preferim estar com estem, gràcies. És el que passa quan algú ja no té crèdit, i en Zapatero ja no en té.

L’any passat ja vaig titular d’aquesta manera els articles d’aquests dies. S’acosta la Festa Major. 

Ahir vam poder assistir a altres dos esdeveniments: la inauguració d’una exposició amb tots els cartells presentats al concurs i el concert de la Banda Municipal de Barcelona, on es feia la presentació de la samarreta d’enguany. 

Recomano veure l'exposició, hi ha molt nivell, amb alguns dibuixos molt reeixits, amb un elefant fent d'anxaneta, on els castellers i elements de foc i surten prou, on hi ha bon rollo tot i alguns dissenys negatius, diguem-na. 

Sembla quelcom intangible quan any rera any es fan els preparatius, però com deia algú, les tradicions es sostenen sobre la feina d’any a any, de manera que allò que pot semblar rutinari en el fons és part de la història i el que acaba donant mèrit al fet en sí. 

M’agrada el disseny del cartell i trobo que el color, groguenc, de la samarreta és molt escaient. Vinga, som-hi, ahir ja es veia la potència gracienca de la federació, dels carrers, de les entitats i, sobretot, traient pit, la cultura popular. 

És un any diferent per molts diversos canvis de persones, a la federació, al districte, però la com deia la copla espanyola, “festa major de gràcia només n’hi ha una, y a ti te encontré en la calle”. 

Em va agradar veure la gent de Rovira, per exemple, que aquesta setmana ho han passat molt malament pel tema de la llum. Ànims!

Sí, el ciclisme i sobretot el Tour ha estat sempre una de les meves debilitats. Poc ciclista com sóc, és curiós com, molt abans de l’era Indurain, el juliol era sinònim de Tour, galibier, alpe d’Huez, Peirasorda, Telegraph, i tants altres noms. 

Recordo les colònies d’estiu dels anys 1985-1988 provant d’escoltar les etapes, sí, en José Maria Garcia, vibrant amb Delgado, Fignon, Lemond, i molts altres noms, com en Laguía. 

I després amb l’època Indurain, Chiapucci, Rominger, Bugno, recordo haver anat a veure etapes a França, al Peirasorda i a Guzet-Neige. Sempre recordaré quan vaig veure en pantani guanyar destacat una etapa on tot i el pendent va passar rapidíssim. 

Per cert, recomano el llibre “Alpe d’Huez” a qui els agradi el ciclisme. Brutal. 

I ara? Enguany estava gaudint, m’agraden les etapes de muntanya, m’agrada quedar-me adormit en una etapa avorrida i llevar-te just abans de l’sprint. M’agradava l’estil d’en Rasmussen i en Contador, atacant allà on calia fer-ho. 

I em sento orfe, però no enganyat. Perquè sé que l’any que ve, com sempre, estaré pendent del Tour. Cal combatre el dopatge, però no l'esport, cal defensar els esportistes justos.

Acabo de venir del carrer Grassot, finalment tenen llum, però no en tenen encara a la Plaça Rovira, encara que tv3 ho hagi donat tot per fet. 

També he estat a la manifestació de la Plaça Joanic a la tarda, veia els meus antics veïns i veïnes sense llum, de Massens (la Polleria, el quiosc, el comulada, etc.). Indignació a dosis de responsabilitat. Molt impactant quan baixant de tallar la travessera de Dalt, en passar davant de la clínica del Remei s’ha fet el silenci de cop, que passaven davant d’un hospital. 

Faig una pregunta un pèl demagògica i metafòrica per obrir el debat, provocadorament. Com a conseller d’urbanisme he tractat algun cas de mobbing, on no es fan inversions en l’immoble, on no s’accepten els pagaments, etc., tot pensat per a que la gent marxi per cansament. 

En aquest país es podria dir que hi ha mobbing nacional?. Els experts diuen que no es fan prou inversions, a rodalies, en infraestructurs, no es permet fer determinades obres o capacitats. Potser les diferències serien dues: 1) no està pensat perquè la nació marxi, ans el contrati. 2) si que s’accepten els pagaments, i tant, no fos cas. 

Bé, ja m’he desfogat, al menys els veïns i veïnes tenen el dret a desfogar-se, pacíficament, però com a catarsi.

Aquestes 36 hores han passat moltes coses, i tots ens hem plantejat certes dependències i conceptes. Certament he tingut sort amb el fet que he tingut llum, però no així els pares, família i amics. Coses que m’he plantejat:

1. Com tot depèn de l’energia, d’allò que podem tenir accés, tot és una màquina que necessita funcionar.
2. A la feina vam tenir sort, a Sant Martí, i hi havia llum, però si no ja podíem agafar i marxar també. Que som virtuals!!
3. És una vergonya el que ha trigat l’Abaceria a tenir un motor. M’hi vaig passar ahir i avui he tornat quan ja tenien llum. Evidentment, diversa gent em preguntava com si estigués al govern del districte, canvis de xip que costen, i jo després d’explicar que ara estic a l’oposició, deia que ja no tenia massa a fer tot i que vaig provar de parlar amb el districte, que també estaven sense ordinadors, tot buit.
4. Considero un mal exercici de gestió dir, com ha dit un conseller de la Generalitat, que perquè no passin coses com aquestes que necessitem la línia de Molt Alta Tensió.
5. Crec que toca pensar les coses amb més previsió, tot sembla tenir un culpable, la manca d’inversions d’un estat. Però en parlaré quan es demostri que és això, no abans.

Per la xarxa he trobat un decàleg fet per en Pablo Aretxabala, d’Esker Batua Berdeak i que passo a traduir perquè m’ha fet gràcia i trobo encertat el que hi diu. Em penso, com diu al seu bloc, que és ell l'autor.

1. Escriu els teus propis articles.
2. Permet el debat en els comentaris i comenta personalment.
3. Escolta i llegeix a altres molt més del que escriguis (que les teves orelles siguin més grans que la teva boca).
4. Participa en els debats d’altres blocs.
5. No facis cas al cap de premsa i escriu el que vulguis.
6. No només donis les teves opinions, pregunta a l’audiència.
7. Expressa les teves opinions, no només les del teu partit.
8. No només escriguis sobre política (és un avorriment).
9. No abandonis el bloc passades les eleccions.
10. En resum, actua abans com a blocaire que com a polític.

Evidentment, m’ha fet pensar en aquell article que vaig escriure, aquell de bloc de polític o de política