Monòlegs políticofestius

Després d'assabentar-me del segrest del "Jueves", només em va al cap tots els tertulians i les seves opinions sobre dos casos, el d'Ali Lmrabet, que aquí fou molt defensat i el tema de les caricatures de Mahoma.

Només vull donar suport als treballadors i la gent del Jueves, fa temps que ja no en sóc lector habitual, però va formar part de la meva vida durant força temps. 

Molt curt i molt tard.

Una reflexió que em sembla important sobre la dimissió d'en Piqué. Ha dimitit com  a president del PPC pel motiu que s'ha sentit desautoritzat pel seu partit per la gestora proposada per l'Acebes.

Però no ha dimitit pas per la política del PP, ni pels atacs a Catalunya, ni per l'Estatut, etc., a diferència del regidor del PP de Berga

Ho dic perquè abans que es vulgui beatificar en Piqué o es digui que era catalanista i tal i qual, cal considerar que és una decisió personal del càrrec orgànic.

Hi seguiré donant voltes. 

Sí, tu, després d’un canvi de feina i tallar-me la cua el darrer canvi vital important ha estat una mudança. A Gràcia mateix, tranquils.

És un període que es viu amb certa convulsió, atès que sembla que tinguis molt temps però a poc a poc se’t va tirant a sobre. 

Hi ha diversos aspectes a comentar, alguns de curiosos i positius i d’altres de negatius. 

Començaré pels positius. Sens dubte, un període de mudances és sempre un procés de reflexió i repàs vital. M’explico. Cada cosa que poses en una caixa, cada cosa que tries si llences o guardes et porta a una part del passat, el moment en què vas adquirir determinat objecte, les circumstàncies que van envoltar la compra d’un llibre, els moments de lectura, les qüestions personals que hi ha rera cada objecte que posseïm. 

D’ençà que vaig tornar d’Anglaterra i em vaig finalment independitzar familiarment han passat ja uns anys. I en aquests he anat acumulant coses. Crec que tinc massa coses de cuina que no empro mai (plats, safates, coberts, tipus de gots, etc.), mentre que sempre en trobo a faltar d’altres.

Crec també que tinc molts llibres, i el procés m’ha servit per endreçar alguns que encara no he pogut llegir i que resten a la lleixa per vacances.

Crec que tinc massa poques fotos del passat, i això em fa pensar que hauré de començar una cacera per casa dels amics.

Crec que entre la Universitat i el Districte tinc una quantitat de documentació brutal, allò que el coneixement no ocupa lloc no s’ho creu ningú, la veritat.

Bé, continuaré donant voltes, aquests dies he desconnectat expressament del bloc per diversos temes, però començo a engreixar la màquina altre vegada.

Llegeixo que entre les darreres entrades que hi ha a la Graciapèdia hi ha joguines Alfaro. El primer que haig de dir és que no ho he entrat jo, però ho penso editar i reescriure. Veig que ha estat en maurici, ho podia haver deduït per l´ús intensiu de l'adjectiu mític, ;-). I ho aprofito per incloure-ho al bloc, perquè així segur que els meus pares i ma germana ho veuran!

Aprofitaré per lligar-ho a un exercici de memòria personal, la botiga va estar en tres generacions de la meva família que jo vaig trencar, i va evolucionar de llegums a plàstics, i hi va incorporar joguines, finalment.

Perquè hi apareix la Vaqueria de Torrijos, d'on encara recordo, i és un dels enllaços cerebrals més potents, l'olor que hi feia quan encara feia temps que no hi havien les vaques.

I sí, suposo que la meva entrada també la refaré, que tampoc he creat jo, tot i que entenc que és una excusa per fer-nos treballar, je je.

Demà, començaré la sèrie d'articles sobre les mudances, ara que ja acabo el procés, incloent empreses de mudances, administradors de finques, propietàries, purga de documents i records, etc. 

Vull dir amb això que tot plegat es fa difícil escriure, tinc més novetats encara però a poc a poc, es mereixen diversos articles.

Així que avui només enllaços.

– L'article a la Tortuga , perquè no sembli que no escric, 🙂

– El discurs de la conferència d'en Carod ahir davant del Cercle d'Economia. No hi vaig poder anar però em van dir que va estar molt bé.

– El discurs de la conferència d'en Puigcercós la setmana passada. Tampoc hi vaig poder anar.

Escric això una tarda de dissabte amb un pensament molt clar. Són dos sentiments trobats.

Ahir vaig anar a l'inici de les festes del Camp d'en Grassot, un clàssic des de que sóc conseller.M'agrada el petit format contraposat al gran format que també m'agrada, són dues realitats diferents i compatibles.

Com sempre d'ençà que hi vaig, haveneres amb Mar i Vent, on hi canta en Pere Rubies, pare d'un company. Cada cop m'agraden més la haveneres, potser m'estic fet gran, potser ara tinc la paciència de deixar-me emportar per la calma d'una nit de brises marineres i valsets, Jordi. Deixaré de banda les anècdotes dels discursos.

He trobat aquesta pàgina d'haveneres, vinga, així les aprendrem per la propera festa, tot i que no són totes havaneres en aquell ritme queden molt bé: Bitxintxo (amb part en euskera), La Bella Lola, Rosó, Lola la Tavernera, El Canó de Palamó, la Santa Espina, El Meu Avi, etc.

Una de les coses que més et toquen són aquelles petites coses inesperades. Recordo una senyora gran que volia sentir tant sí com no els Segadors. I, com cada any, fou emocionant, hi ha un sentiment d'amor (sense pronunciar la r) molt especial rera les lletres de qualsevol havanera, tot i ser de l'època que són i el llenguatge sovint políticament incorrecte des del punt de vista actual.

I ho lligo amb el següent tema de l'article. L'entrevista d'en Monegal a en Miquel Calçada i en Carles Cuní, tots dos persones que fa molt temps que admiro per l'empenta i el desacomplexament que tenen.

I en Monegal els pregunta pel típic conficte amb en Sardà (?!) i després els acusa de ser provincians i carrinclons. El mateix va passar quan hi anà en Joel Joan. Hi ha una dosi molt elevada d'autoodi i complexe, crec, en aquest senyor, que trobo que la clava en moltes coses però, ai las, quan toca el tema nacional, es posa nerviós, pretenent ser també cosmopolita, cerca constantment paraules en espanyol per completar el seu registre. Recordo que comenta que quelcomés una "alhaja" i en miquel li respon, sí, és una perla.

Sí, en Miquel ho ha expressat molts cops, ell és desacomplexadament català i té el seu propi marc de referència audiovisual. Que no es comparteixi no vol dir que es pugui criticar. 

Avui escric des de la satisfacció de la feina feta, independentment del moment polític en el qual ha arribat, és quelcom que sempre sabré que nosaltres i de manera particular en Ricard i els diferents tècnics del districte i la gent de l'AAVV van estar implicats.

Un dels grans eixos del govern d'Entesa, és el que es coneix per la llei de barris, que d'alguna manera capgirava "certa" manca d'inversió de la Generalitat a les ciutats. Amb aquesta llei es destinen una sèrie de diners a diversos barris de les nostres ciutats i pobles, els més degradats urbanísticament, per a poder fer diverses inversions de qüestions estructuralment allargassades en el temps.

Enguany, i no era el primer any, des de Gràcia havíem sol·licitat que es concedís al barri del Coll. Ja el coneixeu, un barri amb el seu encant i amb les seves dificultats, amb pendents costeruts, amb zones per enllestir, amb el que anomenem la peça del 14 per resoldre, etc.

Doncs bé, com ja haureu llegit, ha estat concedit a diversos barris, dos d'ells, com sempre es fa des del primer any (i aquest es el quart), a la Bordeta i el Coll.

Com recull la nota del propi Departament,

"Barri caracteritzat pels forts pendents, una baixa qualitat de les edificacions, una manca considerable d’espais lliures i una difícil accessibilitat i connectivitat. La millora de l’accessibilitat inclou la urbanització dels eixos principals i la construcció d’escales mecàniques als carrers de Móra la Nova i de Jaume Cabrera. També es preveu la compra i expropiació de sòl per a l’esponjament del barri."

Estic content per gent com en Salvador, ahir li ho vaig comunicar i evidentment estaven contents. I en Ricard també (que per cert, ha actualitzat el bloc), com no, allò que tires endavant i te'n surts  "és motiu de fonda satisfacció" (que diria el borbó).

Us poso l'enllaç a la resta de projectes que s'han fet els tres anys anteriors.

Llegeixo als diaris (Avui, El Punt) que en Portabella va preguntar al plenari perquè l'Imma Mayol en qualitat d'alcaldessa accidental va parlar en castellà en un acte amb la presència d'Al Gore.

Realment dóna per pensar certes actituds de cara a la llengua i al país. En nom del cosmopolitisme, tot és vàlid? quan parlem de model de ciutat també són aquestes coses, el missatge és clar, la llengua no és vàlida a l'ecosistema urbà de Barcelona? El canvi climàtic implica un canvi de llengua? Parlem-ne!!

No hi ha festa que més uneixi a tots els ciutadans del Països Catalans que la revetlla de Sant Joan per la seva semblança en la forma de la celebració. 

Jo he tingut la sort de viure-la a Ciutadella i Formentera, i sé que a l’Alguer, Alacant  i Perpinyà també és festa grossa. 

Segurament cada lloc té les seves diferències, com ara els cavalls i la pomada a Ciutadella, però sempre hi ha una foguera a punt i petards. 

Doncs bé, a celebrar-ho de gust.

Breu i curt i clavat.

L'article d'en Partal sobre la carta del cònsol d'Alemanya que deixa clares les coses després de la polèmica que estan provant crear al voltant de la Fira de Frankfurt, que ha convidat la cultura catalana i no la cultura de Catalunya.

Fa certa vergonya i tot que ho hagin de dir des de fora, no?