Àngels i dimonis literaris
El meu amic Carles arrufa el nas cada cop que em veu arribar amb algun best-seller a sota el braç. M’amenaça fins i tot en retirar-me la paraula si em torna a veure amb el Codi da Vinci o Àngels i Dimonis. En Carles no és que tingui una especial adversió per l’escriptor nordamericà Dan Brown, sinó que, és dels que entén la literatura com un art màxim en què l’expressió no es pot vanalitzar per la cultura de masses.
Certament, no entrarem en analitzar els gustos del meu amic ni en consideracions sobre l’estil i la gramàtica del Codi da Vinci però sí en el paper que ha de tenir la literatura en la nostra societat. La divisió entre la literatura culta i la mediàtica és per a molts ben clara. Però modestament, cal veure on estan els límits que, en tot cas, són molt difusos. Posem com exemple la novel·la negra que, actualment està elevada a un status gairebé clàssic, va nèixer a principis dels anys vint a Estats Units del bracet del jazz o l’esport de masses. Les novel·les urbanes de Dashiell Hammett, autor d’El falcó maltés, són avui dia icones igual que ho poden ser Joe di Maggio o Humphrey Bogart.
Però el que acaben sent un clàssic també són les discussions i debats per Sant Jordi. Els anomenats autors mediàtics encapçalen les llistes de vendes mentre que els escriptors de tota la vida exigeixen que aquests llibres no siguin considerats literatura. Per a molts escriptors, la literatura ha de ser un negoci elitista reservat als més cultes, oblidant que la paraula és allò que ha fet evolucionar l’ésser humà, sense disticions de cap mena.
D’altra banda, hem de tenir en compte que són les pròpies editorials qui potencien els llibres dels mal anomenats mediàtics. No podem deixar de dir tampoc que els propis mal anomenats clàssics també s’aprofiten dels fenòmens literaris. Entreu a qualsevol llibreria i compteu quants llibres s’editen, posem per cas, sobre Leonardo da Vinci o el Vaticà. Podríem dir que, posem per cas, Luis Racionero és un autor mediàtic perquè ha escrit una obra recentment sobre l’artista florentí? Cal tenir en compte que en la majoria de casos les editorials quadren els seus pressupostosi sobreviuen editant llibres d’autors clàssics i best-sellers.
Aquest 2005, Any del llibre i la lectura, hauríem d’evitar debats estèrils i centrar-nos en promocionar la lectura. Diuen els experts que l’empenta literària de la infantesa es perd arribada l’adolescència o la maduresa. És temerari doncs demonitzar els lectors de best-sellers i altres productes mediàtics perquè en molts casos aquestes obres menors són la clau per tal que molta gent s’interessi per autors tan imperdibles com Dante, Goethe o Hesse.
A l’actualitat poques coses escapen a les etiquetes. Etiquetar és la forma més fàcil, no obstant, de confondre la realitat entre àngels i dimonis. Res escapa a l’actualitat al mercat cultural dels mitjans de comunicació i promoció. Jerarquitzar, doncs, a partir de criteris mediàtics no ens diferenciarà gaire d’aquells que durant segles han apilat llibres per cremar-los fins convertir-los posteriorment en cendres.
Leave a Reply