Aquell home amb barnús i sabatilles
Fa uns deu anys aproximadament qui us escriu començava en el món del periodisme, a redactar lids i fer petits reportatges. La primera entrevista que vaig realitzar va ser ni més ni menys a Maria Antònia Oliver. Vaig trucar-la i vam quedar que passaria un matí a fer-li l’entrevista. A corre-cuita vaig repassar la seva biografia, alguna de les seves obres i què havia escrit fins llavors.
Quan vaig arribar i vaig trucar a la porta, va obrir un home d’uns quaranta llargs, pèls anàrquics, en barnús i sabatilles, al costat d’un petit gos negre que voltejava pels seus peus. Aquell home atén que ens va fer passar a casa seva era el mateix que aquest diumenge té el seu nom en la nova Biblioteca de Gràcia, en Jaume Fuster, un prolífic escriptor de novel·la negra i parella d’Oliver.
D’amabilitat exquisida, tots dos vam fer-me sentir a casa seva, no pas com un simple estudiant de Periodisme sinó com algú més amb qui compartir els seus llibres. La Literatura ha de ser una conversa, uns mots creuats, una tertúlia, històries senzilles que et permetin entendre el teu país, la teva ciutat, els teus veïns o la teva gent.
No hi ha contrast, però, entre la magnífica biblioteca de Lesseps i la persona que ha deixat el seu nom en aquest laberint de llibres, tan planer i senzill com compromés amb el país i amb la realitat que li va tocar viure.
Molt encertada la teva reflexió. Després de les darreres polèmiques arran del Premi Planeta, es troben a faltar escriptors que no facin de la literatura un circ.
Iu said this on 14 novembre 2005 at 16:41
plas plas plas plas…
Quim said this on 15 novembre 2005 at 08:45