Cal recuperar Sucre
La comissió de la Memòria Històrica de l’Institut de Cultura de Barcelona aprovava aquest estiu passat la col·locació d’una placa commemorativa a la façana de l’edifici del carrer Sostres, on va viure Ovidi Montllor. La citada comissió faria bé de recordar també que en el cor de Gràcia avui fa 120 anys va nèixer un dels intel·lectuals més importants de Catalunya, Josep Maria de Sucre, un gracienc que va exercir com a tal però que va projectar amb força la cultura catalana de les avantguardes artístiques de la primera meitat del segle XX.
No podem deixar com una anècdota aquesta figura tan important de la cultura catalana. Sabem que parlar de fer justícia és relatiu en una vila com la nostra on encara queden carrers i places amb noms tan inadmissibles com Secretari Coloma o el mateix Rius i Taulet.
Avui, l’historiador local i col·laborador de Transversal Web, Albert Musons, explica àmpliament en un article en aquest diari digital què representa Sucre, per Gràcia, per Barcelona i per Catalunya. Faria molt bé l’Institut de Cultura, amb Ferran Mascarell al capdavant, de donar la justa dimensió a Josep Maria de Sucre. Farem on calgui les pertinents consideracions i demandes per aquest personatge. Avui, en aquest sentit, posem el primer granet de sorra perquè més d’un segle després, tots recuperem una mica la memòria i la nostra història.
Article d’Albert Musons: "Josep Maria de Sucre, un intel·lectual a reivindicar"
Avui 23 de març s’acompleixen 120 anys del naixement, l’any 1886 i a la nostra vila, d’un dels grans intel.lectuals –així amb totes les lletres—graciencs: Josep Maria de Sucre i Grau. Poeta, pintor i crític d’art, el seu pare, Joan de Sucre i Llopis va tenir una notaria al carrer Gran i fou tinent d’alcalde de l’ajuntament de la vila.
Durant la seva primera joventut, Josep Maria de Sucre va conviure amb els modernistes però ben aviat es decantà cap a l’avantguarda. Col.laborà en la fundació d’”Els Quatre Gats”, va escriure a La Campana de Gracia i, des de 1906, va vincular-se a nombroses iniciatives culturals tant de caire literari com artístic, compaginant la poesia amb la crítica d’Art. Com a pintor va exposar per primera vegada l’any 1922 a les Galeries Dalmau del carrer Portaferrissa i després ho va fer a nombrosos països del món. Abans, havia estat vocal, secretari i president (1912-1915) de l’Ateneu Enciclopèdic Popular.
Passada la guerra civil i, en tant que president del Cercle Maillol de l’Institut Francès, va patrocinar joves artistes com Tàpies, Ràfols Casamada, Argimon… Col.laborador habitual de Mai Enrera, la revista del Club Excursionista de Gràcia, l’any 1962 aquesta entitat el nomenà soci d’honor. Josep Ma. de Sucre va escriure moltíssim sobre història, costums i anecdotaris, activitats artístiques, etc.. gracienques. Participà, també, en l’obra col.lectiva “Álbum Histórico y Gráfico de Gracia” editada l’any 1950 i aquell mateix any va escriure un pròleg a l’”Antologia Lírica de Gracia” que incloïa onze poemes seus dedicats a temes, racons i personatges de la vila. L’any 1963 va escriure les seves memòries i el 22 de novembre de 1969 va morir a la seva torreta del carrer Sant Salvador, avui lamentablement desapareguda. Els darrers anys de la seva vida els passà enmig d’una gairebé absoluta misèria econòmica, ajudat només per un reduït però abnegat grup d’amics personals. La figura de Josep Ma. de Sucre encara no ha estat, ni molt menys, reïvindicada ni homenatjada en tota la seva grandària intel.lectual. /Albert Musons
Josep Maria de Sucre és una d’aquelles persones que qualsevol vila de Catalunya voldria que fos fill seu. I l’haguessin revindicat i n’haguessin fet saber a la gent la seva obra. I haguessin posat el seu nom a l’Institut d’ensenyament secundari i potser fins i tot li haguessin posat nom a un carrer o plaça. Em temo que pagarà negativament el fet d’haver nascut home. El Districte ja ens va amenaçar que només es donaria nom de dona a qualsevol espai públic nou. La llei del pèndol. Haurem d’esperar que el pèndol viatgi a l’altra banda.
Potser un dia la direcció i l’AMPA de l’IES Secretari Coloma s’adonin del nom que portin i surti d’ells mateixos la idea de canviar-lo. Segons com estigui el pèndol podria ser que Josep M. de Sucre tingués un reconeixement. Que no passi com ha passat amb Francesc Berenguer i Mestres.
Joan Lafarga said this on 24 març 2006 at 09:02
este hombre hizo ke se publicara el libro la cenicienta moderna en 1997 se llego a publicar, era un libro escrito en catala, pero a los pocos años en tiempos de franco lo intentaron quitar simplemente xke decia la protagonista de el libro que los panollets era l mejor producto de toda cataluña y ke era de envidiar k los españoles no pudieran tener este libro !ver para creer!! Ofereix diàriament una imatge insòlita…..
pau said this on 5 juliol 2006 at 12:30
Sóc la filla d’un dels pintors joves que en Sucre va ajudar a marxar a París a formar-se, Lluís Rey Polo. Jo era molt petita, però recordo perfectamente quan acompanyava el meu pare a can Sucre, a la torreta de Sant Salvador de Gràcia (com ell encapçalava sempre les seves cartes, que escrivia al meu pare), i recordo aquell senyor tan vellet, que vivia amb la seva germana, també molt gran. El meu pare li va estar eternament agraït per seu ajut i, encara que ell no voldria que jo ho digués, perquè se n’avergonyiria molt, com que ell tampoc ja no hi és (va morir el 14 de maig de 2000), jo puc dir-ho: el pare era un dels amics que ajudaven com podien aquell home extraordinari que vivia en la misèria amb la seva germana, i jo l’acompanyava quan el visitava i li duia el que podia. A casa hi ha molts testimoniatges del pas d’en Sucre per la vida del meu pare… i la meva! perquè tinc fins i tot un dibuix sobre paper, molt petit, amb tot un escrit al costat, felicitant els meus pares pel meu naixement.
Tan de bo que s’aconsegueixi recuperar la memòria d’un home que va saber veure el talent dels joves pintors i que, en uns temps molt i molt difícils, va aconseguir enviar-los a “respirar” l’aire de fora les nostres fronteres. Potser sense en Sucre no hi hauria hagut l'”edat d’or” de la pintura catalana dels anys 60 endavant, potser l’informalisme no hagués estat el que va ser…
Si puc fer alguna cosa, compteu amb mi, si us plau
Itziar Rey i Pérez de Pipaon
Itziar Rey i Pérez de Pipaon said this on 9 novembre 2006 at 10:18
Sempre des de fa almenys 30 anys quan vaig descobrir la figura d’aquest extraordinari home e cregut des d’aleshores sempre he cregut què estàvem davant d’un dels homes més mal compresos i oblidats de la cultura catalana.
Encara recordo com a principi dels anys 70 sovint anava a la Galeria Dau al Set ver mirar les figures que pintava Sucre i el documental que des l’Institut Francés es va realitzar.
Anys més tard els anys 80 vaig ja a l’Ateneu Enciclopèdic vaig escriure un petit article sobre la figura de Sucre a la revista “El Vaixell Blanc” aquell home dels “idealistes pràctics” i un dels impulsors de l’Ateneu Enciclopèdic Popular els anys 30 al qual no vaig tindré ocasió de conèixer
però que sempre vaig entendre que alguna cosa ens interrelacionava, cal recuperar la seva figura
Manel Aisa Pàmpols (Ateneu Enciclopèdic)
Manel Aisa Pàmpols said this on 11 setembre 2007 at 11:05