Màrius Serra: “És fonamental ser radical”
Nascut a Barcelona l’any 1963, actualment resideix al barri d’Horta de la capital catalana. Llicenciat en filologia anglesa, músic a l’adolescència, ben aviat va descobrir la seva passió pels jocs de paraules i la literatura. Enigmista i escriptor. Ha presentat un programa al Canal 33 sobre llibres ‘Alexandria’ i la seva darrera novel·la és Farsa
-Llicenciat en filologia anglesa. La teva formació acadèmica té a veure molt amb la música?
-Al set anys ja estudiava piano i solfeig i als 14 vam muntar un grup musical que anys més tard es va dir Foc Gelat. La filologia em va servir més tard per entendre les lletres dels grups anglosaxons que escoltàvem. Ens agradava emular el rock simfònic de grups com Genesis però la realitat és que després ens sortien ‘bolos’ on el que feíem era tocar música patxanga.
-La música va ser un llarg camí a la teva vida?
-La música és un camí estroncat. Va arribar un punt en què vaig haver de triar entre la música o la literatura. En una altra vida, si fos un gat, potser seria músic. Ara encara, si em trobo amb un piano, em marco algun blues.
-I tries la literatura… castellana…
-Tots els meus amics eren castellanoparlants i durant molts anys jo pensava que no vivia a Catalunya. Jo vaig ser dels últims que vam rebre immersió en espanyol i “Formación del espiritu nacional”. Vaig aprendre a escriure en català gràcies a les lletres del grup musical. Llavors vaig escriure una cinquantena de cançons en català fonètic. Anys més tard, al fer filologia vaig aprendre a escriure llegint i fixant-m’hi molt.
-Et defineixes com a enigmista. La gent encara s’espera que treguis un conill d’un barret?
-El terme ha portat a equívocs diverses vegades. Un cop en una local de jazz que feien unes sessions esotèriques em van convidar i la gent quan vaig començar a parlar d’anagrames i jocs de paraules em va mirar estranyada i em va preguntar “i les bruixes? I els ovnis?”. El terme està importat d’Itàlia on l’enigmística és molt popular. A Catalunya el terme el van començar a fer servir en Joan Amades i en Valeri Serra als anys vint. Quan a finals dels vuitanta començo una secció a l’Avui, vaig iniciar la secció amb el títol “Enigmística”.
-Quan te n’adones per aquesta dèria?
-Ben aviat em dono compte que m’agraden els jocs de paraules i el primer joc que em va fascinar va ser llegint un conte d’en Cortázar, on hi trobo un palíndrom [una paraula o frase capicua]: “Átale, demoníaco Caín, o me delata”. Durant un temps, l’únic que vaig fer a la facultat va ser anar al bar a fer la cervessa amb els amics i a la biblioteca investigant anagrames.
-Els jocs de paraules poden resultat, no obstant, un obstacle per a les teves novel·les?
-Al principi pensava que era com el Dr. Jekyll y Mr. Hyde: escriptor i enigmista. A més a més, quan vaig començar a publicar mots encreuats a La Vanguardia hi havia gent que em va encasellar. Al principi pensava que les filigranes amb el llenguatge enfosquirien la meva faceta literària però a l’any 2000 publicant “Verbàlia” vaig superar aquests pensaments. Els jocs de paraules poden ser obsessius i, fins i tot, per fer perdre un bon article o un bon llibre.
-Fins i tot la crítica ha superat aquest suposat encasellament perquè a “Farsa” destaquen més la crítica que fas de la Barcelona actual que no pas les qüestions formals.
-A vegades em trobo amb lectors que em demanen que foti més canya i crítics que em critiquen perquè a Farsa no mossego prou. Aquest llibre, però, és molt crític. Es fonamental la crítica i ser radical en el sentit d’anar a l’arrel de les coses. Barcelona ha evolucionat positivament des d’una perspectiva urbanística però des d’altres qüestions més difícils de mesurar, és una ciutat d’aparador, més feta pel visitant pel qui hi viu. S’acull de forma diferent el turista i l’immigrant. Tothom és molt progre i es creu els magnífics missatges multiculturals però a la vida quotidiana els joves van de puta pena i ens trobarem amb tota una generació que es trobi desenganyada.
-La novel·la doncs és un instrument per desvetllar la societat benestant adormida?
-La novel·la tampoc ha de ser un pamflet. No vull fer tampoc una cançó protesta ni ser un enfant terrible. Simplement volia retratar sense ambigüitats l’ara i l’aquí.
-A Farsa, vas fer una observació participant en un casino. Vas arribar a notar els límits del joc?
-Vaig passar dels límits. El meu pretext cultural era que estava fent una novel·la però certament si hagués tingut pasta me l’hauria apostat tota i l’hauria perdut. El joc és vertiginós perquè un dia notes l’adrenalina com puja al guanyar i al dia següent perceps una gran decepció quan ho perds tot.
-En quin moment creatiu et trobes?
-Estic un llibre entre ficció i realitat, sobre la meva experiència com a pare d’un nen amb paràlisi cerebral. De totes maneres, al setembre treuré un recull dels principals articles a l’Avui i a La Vanguardia, agafant fins i tot les respostes que m’han fet arribar els meus lectors.
-Què significa la malaltia del teu fill Lluís a la teva vida?
-És un daltabaix important però també un procés d’aprenentatge molt notable. És una absència que t’omple de forma molt positiva. M’agradaria que ell estigués sa igual que la meva altra filla però no em sentiràs mai parlant de la ‘no acceptació’ o la decepció perquè amb ell hem tingut molt bones experiències i que m’ha ensenyat moltes coses com per exemple a relativitzar. No ho vivim tampoc des d’un punt de vista heroic perquè he de dir que el dolor existeix però sí que et permet un canvi de punt de vista.
-Costa escriure des de la pròpia experiència?
-Quan m’ha tocat explicar-ho no hi he pogut passar de puntetes. Sé que hi estic abocat i no ho vull esquivar però no vull caure en la pornografia del sentimentalisme, al considerar que la meva història és la més trista. L’experiència del meu fill m’ha fet conèixer moltes coses i moltes persones, dedicades al món de l’assistència, que tenen una vàlua excel·lent.
Leave a Reply