Sílvia Tarragona: “Es valora a les persones pel que semblen i no pel que són”
Nascuda fa 40 anys a Barcelona, viu al barri d’Horta. Llicenciada en Dret, es considera “una dona de ràdio”. Ha presentat La nit dels ignorants (Catalunya Ràdio) i Amb molt de gust (Ràdio 4). Actualment, presenta Imaginario (RNE) i col·laboradora de El Club (TV3), explica les seves experiències a T’ha tocat la grossa. Memòries d’una gorda feliç.
-Periodista de vocació però llicenciada en Dret?
-El meu pare era advocat i quan vaig aprovar la Selectivitat la nota per entrar a Periodisme era molta alta i al meu pare li hauria agafat un cobriment de cor si l’hagués triat. Així vaig triar Dret, que em va agradar molt.
-Però la ràdio és la teva passió?
-La meva manera d’entendre la vida és la ràdio. L’advocacia és una manera molt digne d’anar per la vida. Ara potser hi ha persones que estudien Dret perquè és “una carrera amb sortides”, com si fos una autopista, quan en realitat has d’estudiar una cosa per vocació.
-Com va començar aquesta història d’amor amb la ràdio?
-Amb onze anys em vaig passar gairebé dos anys al llit immòbil perquè en un accident se’m va trencar el coll del fèmur. El meu pare em va regalar les obres completes de Shakespeare i una ràdio perquè no m’idiotitzés. Així, a les nits que no podia dormir, escoltava l’Encarna Sánchez i el ‘Loco de la Colina’. El món que la ràdio m’oferia i jo no podia tocar és el que em va fer radiofonista.
-La malaltia que vas patir ha marcat la teva vida, doncs?
-Sí, perquè sóc una persona profundament antisocial. M’agrada estar amb la gent però no suporto la gent. No em veuràs mai en un supermercat ple de gent ni comprant a rebaixes. No és que vulgui dir que em considero tocada pels déus ni que sigui París Hilton sinó perquè m’agrada molt la solitud.
-El teu caràcter defineix el gust pels programes nocturns?
-Suposo que sí però també estic fent programes de nit perquè és el que m’ha ofert. La nit dels ignorants m’ha marcat molt professionalment i ara, fent nits a Ràdio Nacional d’Espanya hem permet posar el meu granet de sorra en la meva lluita d’independentisme perquè sóc profundament catalana i profundament reivindicativa del que és Catalunya.
-En el llibre que acabes de publicar, parteixes d’anècdotes en principi divertides però que no ho són tant…
-Són anècdotes molt dures que encara avui dia en continuen passant. Jo he perdut 33 quilos en tres anys i encara em falten cinc per perdre segons la meva endocrina. Si jo no hagués tingut el caràcter dur, gracies a la meva força de voluntat i a la meva educació, jo ara no estaria aquí perquè és una pressió constant. La pregunta que em fan sovint és “com pots ser tan bona i estar tan poc bona?”. Una persona quan té un físic que no és l’habitual. Les dones que no tenim el físic habitual hem de lluitar el doble.
-Què és el més sorprenent que t’ha passat?
-Explico que després d’entrevistar un famós cantant, al final em em va explicar un acudit de com feien l’amor les grosses! Jo vaig entrar com a la dimensió desconeguda perquè si jo hagués estat coixa o cega no hauria fet un acudit sobre coixes o cegues… Tu no saps la quantitat de correus electrònics de dones de totes les edats i condicions que s’han sentit menyspreades pel seu aspecte físic. Hi ha persones que ho passen molt malament perquè a l’era de la imatge valorem una persona pel que sembla no pel que és.
-Però t’has hagut d’enfrontar a coses més dures.
-Quan al meu pare li van diagnosticar una metàstasi medul·lar i va viure dos anys i mig en una agonia molt dura però ell no es va queixar ni una sola vegada. Arrel d’aquestes situació em va donar per menjar igual que em podria haver donat per les drogues, la prostitució de luxe o el suïcidi.
-Ser grossa és políticament incorrecte?
-Sí, jo sóc políticament incorrecte des de sempre. No tinc un 4×4, no estic casada, no tinc nens ni cap adoptats. Jo visc la meva vida i pretenc que des de la llibertat em deixin viure i respectin la meva vida. A vegades hi trobat més incomprensió pel meu pes en les dones que en els homes. Contínuament es vulnera l’ànima de la dona en una societat molt masclista.
-Dona i grossa, doble discriminació?
-Dona, grassa i lesbiana ja deu ser l’hòstia! Ara bé, en el meu cas, doble discriminació. Jo no veig cap dona grassa que estigui fent televisió.
-Comences la dieta per obligació estètica però?
-No, ho vaig fer per salut perquè tenia obesitat mòrbida i estava en llista d’esperar per operar-me, que és molt delicada. No és com fer una liposucció. Però conec noies que han seguit la mateixa dieta que jo i no es poden aprimar i estan desesperades. Cal molta força de voluntat.
-Quines són les teves reivindicacions?
-La Judith Mascó em diu que sóc l’advocada dels pobres i em Richard Kapucinski deia que el periodisme no és un ofici per a cínics i jo sóc molt crítica amb la professió. En Jesus Quintero em deia també l’altre dia que els mitjans de comunicació han vulgaritzat la societat perquè no es fan programes que creïn consciència social. Ara els mitjans eduquem joves que només volen ser famosos.
Leave a Reply