Masoquisme comercial
Neix el fill d'un company de feina i comences a pensar on pots trobar un regal per aquest nouvingut. No hi ha gaire temps ni tampoc hi ha prou experiència per trobar alguna cosa que agradi. Bé, tant és. Els centres comercials estan fets per eixugar necessitats i crear-ne de noves. Ara bé, l'equació no sempre és perfecte. La ineptitud és una variable més en aquest món de capitalisme extrem. Arribats en aquest punt de reflexió et plantes a una botiga de La Illa Diagonal i et preguntes on està la càmera oculta.
Et trobes amb dependentes que no et volen cercar una talla concreta d'un vestit o d'une sabates, que esbufeguen quan els hi fas dues preguntes consecutives i que mostren menys sang que les orxates de la cafeteria del costat. Fa uns mesos vaig entrevistar el responsable del Colmado Quílez, botiga centenària de la rambla Catalunya (cantonada carrer Aragó) i et quedes meravellat no només per l'excel·lent botiga sinó també per les paraules d'aquest home que va començar darrere d'una caixa registradora i ara és un expert sommelier. Descobreixes l'amor per la feina i l'interès per un negoci on tens dues centes referències de cada cosa: formatges, cerveses, aigües, embotits, etc. Aquest conte bonic té les paraules amargues d'en Faustino, que anuncia que en el negoci falten aprenents.
Realment, surts del Quílez i tastes la realitat a la teva pell. No és només que no hi hagi aprenents, sinó que hi ha dependents/es que els hi importa una merda si compres o no, que esbufeguen si demanes una talla que no està a l'expositor i que tenen la mandra per ànima.
No vull caure en el tòpic de "qualsevol temps passat va ser millor" o en el parany de no cercar a les arrels dels contractes temporals i escombraries la situació de la gent que atèn al públic. Ara bé, tampoc sé si primer ve l'ou o la gallina. Només sé que jo surto de la botiga de La Illa amb la sensació que sóc un imbècil per haver comprat. No vull tampoc que em facin la pilota. Només vull que em tractin com una persona i no un individu que porta un pijama a ratlles.
Per cert, la botiga era Benetton.
Jo he treballat molt temps de dependenta. Ara tinc 2 feines i una d’elles podríem dir que és d’informació i d’atenció al client. A mi em fot veure la manca de ganes i la manera de tractar a la gent de companyes, a la feina d’ara i a la d’abans. Et poden pagar una merda, pots tenir un mal dia, però qui va a comprar o a qui necessita que li resolguis un dubte no té la culpa. Un somriure no costa res i posar-li una mica de ganes tampoc, no?
Aquesta gent que fa així la seva feina tant és que sigui de dependent com de director d’una multinacional…la faran igual de malament.
Mònica said this on 9 setembre 2008 at 00:13
uep,
he respost aqui: http://www.lliurealbir.com/arxius/masoquisme-comercial
Jo estic tot el dia assegut davant d’una pantalla i a vegades penso que m’agradaria estar de cara al public, precisament pel que comenta la monica.
Cada persona es diferent i de ben segur que amb una millor actitut fa que els dos acabin més satisfets. Si a més el negoci es teu , de ben segur que t’anira molt millor. De fet potser es per aixo que a vegades el tracte ja no es el mateix… en fi…
nanit
albir said this on 9 setembre 2008 at 00:58
a mi tb em toca atendre gent tot el dia, encara que majoritàriament per telèfon. No tot el dia pots estar somrient ni totes les preguntes que et fan són lògiques i per tant, més o menys agradables de resoldre. Però cal posar-hi voluntat i recordar que qui pregunta és normalment perquè no sap. I ajudar-los.
Per mii el problema de la mala educació no és a causa dels treballadors sinó dels caps. M’explico: si algú és maleducat amb el client i, per tant, fa malament la seva feina cal trobar-li substitut. Si el cap no li busca substitut és perquè ell no fa bé la seva feina i aleshores, per extensió, ell en resulta el culpable. Si a la Benetton el responsable contracta gent que no sap fer la seva feina aleshores a qui cal carregar la culpa és a ell. Senzillament els que despatxen no estan capacitats per la seva feina.
greips said this on 9 setembre 2008 at 01:14
Jo personalment crec que depèn de la lluna en que vas a comprar, com tot a la via.
Si vas a comprar el regal d’algú que ni et ve ni et va hauriem de tornar a visualitzar el vídeo i aturar-lo en el moment que la teva aura et deia: “no hi entris, dóna la volta, torna cap a casa i no gastis amb tonteries” i que és, al cap i a la fi, l’aura que la dependenta ha percebut de tu.
Si pel contrari, el que vas a comprar és aquell llibre tant esperat i que per fi han publicat, crec que te’n refot que la caixera de l’Abacus tingui halitosi, per dir algo.
Levinás és un bon autor, en parla del jo i de l’altre, del principi de responsabilitat.
Pel que fa a mi, algú és desagradable quan em ve de gust 😉
gifitting said this on 9 setembre 2008 at 01:19
Jo personalment crec que depèn de la lluna en que vas a comprar, com tot a la via.
Si vas a comprar el regal d’algú que ni et ve ni et va hauriem de tornar a visualitzar el vídeo i aturar-lo en el moment que la teva aura et deia: “no hi entris, dóna la volta, torna cap a casa i no gastis amb tonteries” i que és, al cap i a la fi, l’aura que la dependenta ha percebut de tu.
Si pel contrari, el que vas a comprar és aquell llibre tant esperat i que per fi han publicat, crec que te’n refot que la caixera de l’Abacus tingui halitosi, per dir algo.
Levinás és un bon autor, en parla del jo i de l’altre, del principi de responsabilitat.
Pel que fa a mi, algú és desagradable quan em ve de gust 😉
gifitting said this on 9 setembre 2008 at 01:19
Estic d’acord. Quan un dependent no fa be la feina, pot ser un dia negre. Tots l’hem tingut. Però si en te molts, la culpa és del seu cap, que ho tolera, no ho veu, o ja li està bé.
Ultimament, és cert, hi trobes a faltar moltes ganes de resoldret el problema i molta falta de coneixements. Vas a comprar una cosa i, al final, li expliques tu a al dependent/a com funciona, ja que ni tan sols ha tingut curiositat per a saber-ho.
Contractes escombraries, poca formació, mal pagats, etc. Poden ser agravants, però el mal és la desidia, de l’empleat i del seu cap, que pensa “ja està bé”.
Moltes vegades sembla que els hagis destorbat, que et fan un favor, que els estàs emprenyant, en lloc de pensar que hi vas decidit a deixar-hi els teus diners.
cani said this on 9 setembre 2008 at 07:10
Excepte quan vas a comprar ordinador, o altre aparell electrònic. Llavors és com si t’humilies amb paraules que no enténs. I a la mirada de suficiencia, pensant que ja tens alguns o molts cabells blancs i no hi ha res a fer.
És una altre forma de no tractar correctament.
cani said this on 9 setembre 2008 at 07:13