Odies Barcelona?
Ara fa unes setmanes em va caure a les mans un llibre amb un títol prou explícit: ‘Odio Barcelona’. La portada encara és més impactant ja que trobem uns bombarders tirant bombes per sobre de la zona del port de la ciutat. Es tracta d’un experiment assajístic de dotze autors que si fa no fa són de la meva generació (en el cas de Llúcia Ramis, no només compartim anys sinó també hem compartit classe o bar de la facultat) en el qual es va desgranant motius i justificacions per discrepar del que es considera “pensament unidireccional”, és a dir, la versió oficialista de Barcelona. Benviguda sigui qualsevol reflexió que vagi més enllà de tot allò que ens porti al debat. Ara bé, quan acabo el llibre. Em faig la pregunta: Odio Barcelona?
No m’ho penso gaire. No, no odio Barcelona si per Barcelona s’entén la ciutat. No m’agraden els pensaments únics però no puc odiar la meva ciutat, tan plena de vida, de tradicions (totes relatives i arbitràries, ja ho sé), de petites coses i petits moments que m’han fet persona i em fan viure.
No m’agrada la cultura del turista aborregat, ni la ciutat de l’excés especulatiu ni de les obres perpètues. Ja sé que el meu carrer és un dels més sorollosos de l’Eixample i que quan es parla de qualitat de vida les micropartícules de pol·lució ho espatllen tot.
Homogenitzant
De les crítiques d”Odio Barcelona’ s’entén que cadascú té una Barcelona al seu cap, que ningú comparteix la mateixa, que tots busquem fer-la millor, que de l’odi a l’amor hi ha un pas i que tots vivim una mica d’aquesta ciutat. De totes les reflexions em quedo amb la de Javier Calvo, recorrent la ciutat des de temps prehistòrics, diferenciant les diverses parts d’un mateix cos que no és un únic cos sinó la barreja de moltes extensions.
Els autors entenen que Barcelona s’ha fet marca. És criticable segurament però jugar amb la mateixa marca sense diferenciar les parts, els barris i els territoris també significa fer consideracions massa homogènies.
Records
Recordo que les imatges que tinc de la meva ciutat quan encara anava agafat de la mà dels meus pares són les d’una ciutat inacabada, grisa i d’esquenes al mar. Amb els JJOO es va anar fent gran a mida que jo també em feia gran i havien molts racons nous per descobrir, en plena adolescència. Poc a poc, et vas fent teus alguns carrers: el del primer petó, el de la primera baralla, el de la primera manifestació que segueixes o el del teu primer pis.
No odio Barcelona perquè Barcelona no només és una marca també és un lloc físic, ple d’herois, persones que mai demanaran un cèntim al consistori però que s’estimen la ciutat sense condicions, persones que fan millor la meva ciutat i la vida de les persones que hi viuen.
Ara el Diari de Barcelona, ha començat a buscar els Herois de la ciutat. Deixeu que pensi però ja us dic ara que me’n surten uns quants. De preguntes també me’n surten algunes. Però la principal que m’agradaria conèixer, de tot aquell que llegeixi aquest article és: Odies Barcelona?
PD: Afegeixo un parell de referències que m’han passat @rafel73 i @guell, respectivament. Em sembla molt interessant destacar-les
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/nosaltres_s_que_odiem_barcelona_27755.php
http://www.tendencias.tv/culture/culture_Odio_Barcelona.html
Coincideixo amb tu, Miquel. La Barcelona dels 80 era diferent a la d’ara, però s’oblida els problemes de droga, delinquència, inseguretat… però si pujar cap a la plaça de Llucmajor era una aventura! Ara s’hi pot pujar tranquilament. D’acord que hi ha coses que a mi tampoc m’agraden, però m’agrada més com és ara.
Al singular hi ha un bon article del bon amic Francesc Canosa sobre aquest llibre que convida a la reflexió
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/nosaltres_s_que_odiem_barcelona_27755.php
rafel said this on 3 desembre 2008 at 11:38
És una llàstima que determinades reflexions interessants acabin provenint de sectors que rematen la tesi afirmant que part del problema ha estat el “catalanismo”. Un cop més, Barcelona ha d’acomplir un requisit que ni la més cosmopolita de les capitals assoleix: ha de ser un lloc tan lliure, obert, eclèctic, multicultural i multiracial que finalment cal que esdevingui un “no-lloc”. Tot allò que un viatger pot trobar interessant en aterrar en qualsevol punt del món –també a Nova York o a Londres–, com és la identitat intrínseca de l’indret en qüestió, aquí és un símptoma de “provincianismo”, una rèmora que ofega el que hauria de ser la veritable finalitat d’una metròpoli contemporània: no-ser, per aconseguir ser-ho tot (i res alhora, irremediablement).
En qualsevol cas, com deia, lamento que anàlisis d’aquest tipus –poder dir que “odio” la ciutat, amb una intenció de polemitzar que sempre és higiènica– no puguin provenir avui de sectors no refractaris amb la idea que la ciutat ofereixi, també, la seva personalitat pròpia, de capital d’un país petit (sense estat) de la Mediterrània. Sempre i sense complexos.
Sovint, fa la sensació que el pensament catalanista ha quedat narcotitzat per les subvencions; i suposo que aquesta reflexió obriria una nova polèmica.
Les reflexions fresques i alternatives ho són, en qualsevol país, perquè no porten anys i panys sent aplaudides per l’administració de torn, i vivint de la mamella. Potser reconèixer-ho suposaria donar un bon pas endavant en la tascar per renovar en profunditat el discurs catalanista en ple segle XXI.
Cuida’t!
Xevi said this on 3 desembre 2008 at 12:06
Hola: Jo no odio Barcelona tot al contrari, podem estar orgullosos com a ciutat, per lo maca que es,cada dia pots descobrir coses noves,evoluciona constantment.
El que si odio es el in civisme que hi ha, les pintades la brutícia el fe malbé els parcs, en definitiva la mala educació que s’ha apoderat de la ciutat
També odio els especuladors.
Cristina said this on 3 desembre 2008 at 14:14
No odio Barcelona, estimo la meva ciutat. Visc(a) Barcelona, malgrat les obres, el soroll, els veïns, l’incivisme, la brutícia, l’alt cost de la vida, els arbres de Nadal sostenibles, etc, etc.
Francesc said this on 3 desembre 2008 at 17:57
vaig estar fullejant el llibre i em va semblar un “tostón” considerable, admiro que l’hagis llegit sencer.
I jo odiar no odio barcelona ja que requereix molta constància i esforç (això d’odiar), però si que em reafirmo que cada cop m’agrada menys i cada cop m’hi sento menys lligat. Què hi farem, suposo que és això el que volen els barcelonesos i barceloneses veient que any rera any donen el seu suport als mateixos.
greips said this on 3 desembre 2008 at 19:32
Tostón? Potser falta dir que el llibre és un pèl irregular. Té articles bons, regulars i algun dolent.
Miquel said this on 3 desembre 2008 at 20:40
Molt bo Xavi! No exactament però m’hi acosto….:D
cani said this on 3 desembre 2008 at 22:50