Assajos sobre la realitat

M’interessa la comunicació com a professional però també com a procés humà vinculat als múltiples canals que ens ofereix la tecnologia. No sé si puc qualificar aquest post d’assaig periodístic, antropològic, sociològic o psicològic. Recordo que fa uns anys va haver dos llibres que em van marcar profundament. D’una banda, ‘L’Eros electrónico’ d’en Román Gubern i, d’altra banda, ‘La Psicología de Internet’ de Patricia Wallace. Aquestes primerenques obres segurament han quedat en molts aspectes desfasades però aporten unes primeres traces de la personalitat a Internet. En el fons, parlar d’identitat personal a la xarxa és explicar de quina forma ens atensem a les TIC. Fem una ullada?

La identitat a Internet està plena de paradoxes. La primera és que hem passat d’una situació on la privacitat en el nivell més bàsic -nom, sexe o lloc- era primordial a un context on la nostra vida és un aparador on qualsevol acte quotidià es converteix en primordial

Ens continua preocupant la seguretat perquè la sensació és que la xarxa pot vessar sense cap tipus de límit les nostres dades econòmiques, les que ens toquen directament la butxaca, però deixem enrere la vergonya per mostrar les nostres pulsions.

Ja xarxa té molts nivells d’implicació i no podem oblidar el més bàsic que no deixa de ser com a font d’informació (tot i que els trobadors urbans expliquin les llegendes urbans de la desinformació) però en els darrers temps em dóna la sensació que els usuaris més enllà de cercar coses, hi vivim. Recentment una estadística ens descobreix que la xarxa social Facebook té més de 150 milions d’usuaris. Si fos un país seria el sisè país del món. No és pura estadística, és un sentiment de pertinença.

“El Twitter és compartir. El Facebook, pur vouyerisme”

Quan vaig escriure aquesta frase en el meu twitter no sabia que al dia següent apareixeria en el diari Publico. El periodista i investigador comunicatiu Juan Varela va utilitzar un experiment de discurs fragmentat en una columna d’opinió en aquest diari. Aquest exercici brillant servia per explicar en què consistien algunes xarxes socials.

Particularment treballo i sóc ociós a Twitter i Facebook però com ja he deixat clar veig sensibles diferències entre un i altre malgrat que em fa molt pensar en les paradoxes comunicatives en ambdós casos.

El ‘jo real’ i el ‘jo inventat’

Fa un temps no gaire pretèrit la gent es divertia en els xats, per oci, per avorriment, cercant sexe, etc. les sales es convertien en llocs ideals per milions de persones. En aquells moments, com explicava abans, la identitat real no era el més important. Nicks -sobrenoms- falsos, ciutats on no es vivia i fins i tot gèneres que no eren els que pertocaven.

Sortir de l’armari

Hi pot haver molts factors però penso que amagar dades era una forma de diversió, per una banda, però també per la vergonya de molta gent d’admetre que xatejava i, per tant, en molts casos coneixia gent per Internet.

Ara mateix el paradigma comunicatiu és un altre. Així com els mitjans de comunicació, amb més o menys fortuna, s’han d’anar acostumant a comptar i fer pública l’opinió dels seus lectors, la participació exigeix veracitat. Els usuaris hem hagut de fer un esforç per sortir de l’armari i el sacrifici ens ha permès ser algú amb cara i ulls a la xarxa.

Arribats en aquest punt podem plantejar-nos moltes crítiques. De fet, n’espero per conèixer la vostra opinió. Ens hem de plantejar la profunditat dels canvis, la seva necessitat i els seus perquè. La xarxa és fràgil, plena d’incoherències, manipulacions i engany. Però així és el món. No podem pretendre que Internet sigui un mirall de les nostres virtuts.

El títol d’aquest article està delimitat per una ‘part I’. La voluntat és seguir donant voltes sobre aquesta qüestió. M’interessa composar com a mínim dos capítols més qüestions relacionades amb el branding i els trolls.

~ by assajos on 19 febrer 2009. Tagged: branding, eros, facebook, gubern, identitat, internet, nick, trolls, twitter, wallace