Assajos sobre la realitat

Fa unes setmanes vaig estar dinant amb un amic polític. Entre plat i plat van sorgir algunes reflexions sobre les noves tecnologies i, sobretot, sobre les xarxes socials.

Demanem el menú. De primer, el més fonamental, segons el meu parer, es seguir unes normes bàsiques, establertes per la lògica però també sobre les normes formes de relació. Caldrà respondre en darrer terme una qüestió igualment important: Com es forja la identitat política, què és allò fonamental que un polític ha de complir a la xarxa?

La identitat a la xarxa és un àmbit que en els darrers temps m’està portant a molts moments de reflexió. El personal branding i les paradoxes de la comunicació 2.0 van ser els primers capítols d’aquest recorregut per entregues que he iniciat. Aquest article ve a ser el TERCER CAPÍTOL.

Al segon plat, ha de quedar clar que a la xarxa no s’hi val tot. Fa uns anys es destapava que la presentadora Ana Rosa Quintana publicava llibres amb el seu nom però no els havia escrit ella mateixa. Tot i la polèmica inicial, la personalitat omnipresent d’AR va quedar poc esquitxada en un escàndol editorial que va quedar ocult per una bona campanya de màrqueting personal amb una revista al quiosc inclosa per mantenir-se a la graella de la TV matinal. No obstant, els temps canvien i a la comunicació actual, més participativa i amb l’audiència al mateix nivell que els comunicadors, un cas com aquest hauria fet perillar la carrera de qualsevol.

En poc temps, tota la classe política s’ha pujat al cavall guanyador Obama. No només com a icona de l’exit sinó també en l’ús de les tecnologies 2.0 està clar, però, que no tothom n’entén el funcionament ni tothom sap assessorar-se adequadament.

És el cas de Rosa Díez, que ha hagut de sortir amb la cua entre les cames de Twitter, després de respondre felicitacions pels resultats electorals a la xarxa de microblogging en el mateix instant que l’entrevistaven, coincidint amb dia, hora i minuts, en directe a TVE. La xarxa no perdona.

Jugar a ser Obama té aquests perills. O estàs ben assessorat o tens el perill que el boomerang que llences torni per impactar sobre el teu front. Les TIC eixamplen la veu dels polítics i el seu missatge (no sé si cal diferenciar una cosa de l’altra) però això té un cost i unes normes que considero que són fonamentals i que m’agradaria enumerar:

-La tecnologia no pot subsistir únicament en període electoral. Sembla una qüestió lògica però el país està ple de blocs, microbloggins i canals que moren una vegada han passat les eleccions.

-El paradigme comunicatiu d’emisor i receptor ha canviat. El polític no només és emisor sinó també receptor davant una massa electoral que escolta, que vota però que també opina.

-Els continguts dels missatges del polític de torn no poden ser comunicats de premsa. L’audiència o lectors potencials no són periodistes o especialistes en màrqueting. Cal arribar a la gent amb missatges personals.

-La tecnologia en l’àmbit polític no és un sprint sinó una carrera de fons, m’atreviria a dir, maratoniana. L’exemple de l’estil Usain Bolt de Touriño, l’expresident de la Xunta de Galícia és clar.

-Les eines són personals i intransferibles. El cas de Rosa Díez és clar per intentar no fer el ridícul. En aquest cas, Ernest Benach a la trobada Cava&Twitts sobre polítics 2.0 de Barcelona va deixar clar que ell actualitzava el seus microbloggings, excepte quan es tractava de fotografies en actes que participava en què ell mateix no podia fer les fotos on sortia. Només en aquest cas era gent del seu equip qui penjava el twitt.

En el fons em dóna la sensació que la política a la xarxa encara està en un procés de maduració. Com deia abans, tothom vol ser Obama però no tothom ho és ni sap fer-ho.

Per les postres, una cosa lleugera i per compartir. I és que diàriament comparteixo coneixements amb molta gent d’arreu del món. Escrivint aquest article em vaig proposar aclarir i exposar alguns aspectes sobre la comuniació política 2.0 i conèixer què en pensaven persones relacionades amb el món polític i comunicatiu. A algunes d’aquestes persones els hi vaig fer una pregunta ben clara:

Quina és la principal norma que un polític ha de seguir a la xarxa?

I aquestes són les respostes:

netoraton: La norma son 3: ser el mismo, escuchar y enlazar

ebenach: Ser tu mateix. I en política no és fàcil!

lolacomomola: actitud d’escolta i ser accesible, però és el mateix que diria a qualssevol professional. Molts polítics abans d fer el salt a la xarxa s’haurien de preparar psicològicament.

baimorali: Estar atent al que els ciudatans li diuen, a les seues aportacions. Intentar que hi haja feedback, participació i ser constants.

rafel73: sinceritat i transparència.

trinamilan: Ser ell i que no li facin altres…

sblanco: para mí lo fundamental es que no se olvide de que una “conversación bidireccional”. Si no interacciona con sus lectores/seguidores para mí no es un político 2.0.

miquelquintana: transparència; realitat; claredat; brevetat en el missatge

KRLS: alguns factors que em semblen importants:

Autenticitat. Combat la impostura i procura que la teva personalitat que es percep a la xarxa sigui la mateixa que transmet el teu tracte directe.

Regularitat / constància. Troba el teu ritme de comunicació que et permeti gestionar-lo sense ofecs però sense grans llacunes temporals.

Accessibilitat. Fes servir el suport per ser més accessible a la gent i més directe.

Després d’aquest menú sobre la identitat política i els instruments 2.0 cal una mica de reflexió per part vostra. M’agradaria que tothom digués què en pensa.

~ by assajos on 18 març 2009. Tagged: bolt, cava&twitts, d�ez, identitat, obama, quintana, touri�o, twitter, xunta