Don Carlos, entre l’humanisme i l’Espanya negra
Duels dramàtics entre un rei d’Espanya i un príncep d’Astúries, entre una princesa i una reina, entre un inquisidor, un duc i la consciència de Calixto Bieito, un director de teatre que no et permet restar indiferent en cap moment. El darrer pessic per a les nostres neurones la seva adaptació de ‘Don Carlos’ de Friedrich von Schiller, que aquest cap de setmana ha tancat el Festival Barcelona Grec 2009.
Dues hores de simbolismes, constants referències postmodernes a l’Espanya de Felip II, aquest és el quadre d’una obra que conmou, transgredeix i ens situa en un país podrit i ofegat per una Inquisició extrema i una guerra, la de Flandes, que ofega la pàtria on mai es pon el Sol.
Don Carlos és un príncep enamorat de la seva mare, amb un pare que ratlla l’autisme i ofegat per companys de viatge tan qüestionables com el Gran Inquisidor -fantàstic Mingo Ràfols– i el Duc d’Alba. L’escenografia emmarcada en un hivernacle que ens recorda El Jardí de les Delícies d’El Bosco, tan ple de vida però al mateix temps escenari de morts i crims a dojo on les intervencions del Duc de Poza són un petit suro en el naufragi d’una època i d’un país.
S’ha qualificat aquesta producció de la Companyia del Teatre Romea com un “esclat de llibertat”, una “proposta incisiva” i molts altres qualificatius que en general li donen una elevada nota. Sense voler caure en la simple crítica teatral, apunto com a molt recomanable aquesta adaptació de l’obra de Von Schiller. No espereu trobar idealització per la monarquia, ni pels nobles o l’Església, ni tan sols pel passat militar d’una Espanya que ens recorda massa a l’actual i que ens deixa amb certa intranquilitat no pels excessos sexuals del jove príncep sinó per la violència constant d’una Cort emmerdada per l’integrisme, els assumptes de faldilles i els deliris de grandesa. ‘Don Carlos’, una obra imperdible.
Leave a Reply