Assajos sobre la realitat

Un ascensor en una comunitat de propietaris. Diversos veïns. Els de l’entresol no volen pagar la inversió. És una despesa innecessària vivint al primer pis. La solució és una cabina on cada pis és controlat per una clau diferent. El del primer, només pot anar al primer. Si vol visitar el del segon, ha d’agafar les escales. Qualsevol intent de pensar que això és ficció és incorrecte. Pura realitat en un edifici de la Sagrera.

NIMBY són les sigles de Not in my back yard, que traduït seria ‘no al meu pati de darrere’ i indica aquell fenomen que continua sent una constant a casa nostra: el sentit individualista que impedeix a persones, comunitats o veïns acceptar certs canvis en el seu entorn pròxim. Ja va passar fa uns anys amb les anomenades narcosales i continua sent una constant avui dia en tots aquells equipaments que es volen projectar.

La Maria Ripoll, després d’una ruta per Gràcia que incloïa la visita a un refugi antiaeri de la Guerra Civil, es preguntava una cosa molt senzilla: “A la dècada de les xarxes social, què estem fent amb elles?” Analitzant el sentiment comunitari que tenien molts d’aquests refugis, Ripoll tornava a interrogar-se: “Servirien les nostres xarxes socials per protegir-nos de les bombes?” Crec que és aquesta una pregunta absolutament brillant però sento decepcionar-vos. No tinc la resposta malgrat intueixo alguns indicis.

En Ricard Espelt, d’altra banda, “Prou de participació ciutadana” en un recent post. Sobre la premisa de “participació ciutadana” hi ha dos grans enganys, segons Espelt. Primer, l’engany de fer creure als ciutadans que participen en un procés quan aquest ja està decidit. Jo d’això en diria perdre el temps. Segon, pensar que la participació ciutadana és un procés gratuït com un casting en què t’acaben dient “bé, ja el trucarem…”. Seguim perdent el temps, segueixo dient jo. La participació ciutadana, però, cau en un tercer punt, afegeixo jo: la falsa consideració que la ciutadania és una massa homogènia amb pensament col·lectiu.

El principal error de la majoria d’administracions públiques és no visualitzar uns usuaris plurals i amb diversitat d’interessos i consideracions. De la mateixa forma que la televisió es tematitza i apareixen públics molt diversos, els ciutadans són nodes marcats per interessos diferents. L’exemple de l’ascensor no és puntual, és un fet més en centres de treball, comunitats de veïns o serveis públics.

Seríem capaços trobar persones en el nostre barri que destinessin un temps a construir un refugi quan arribessin les bombes? Les xarxes socials marcarant el punt d’inflexió del Not in my back yard? Podem connectar persones, interessos i necessitats però l’espai físic, el barri o la ciutat serà sempre la presó del nostre egoïsme. Caldrà preparar la pala, les totxanes i el ciment.

~ by assajos on 14 octubre 2009. Tagged: bombes, espelt, gràcia, participació, ripoll, sagrera, xarxes