Ferran Soriano: “La nostra croada és dotar Barcelona de millors connexions internacionals”
Nascut al Poblenou de Barcelona fa 42 anys, llicenciat en ciències empresarials i MBA per ESADE, Ferran Soriano és, des del març de l’any passat, el president d’Spanair, la companyia que vol convertir la terminal 1 de l’aeroport de Barcelona en el hub -punt de connexions internacionals- del Sud d’Europa. Soriano porta el Barça a la sang, ja que va ser sotspresident del club del 2003 al 2008. El seu pare li recorda que quan era petit deia que no volia ser jugador de futbol, sinó president del Barça.
Després d’uns quants mesos, s’imaginava que Spanair seria així? Sí, tots érem conscients que el repte era molt gran… colossal. És així perquè la missió, la nostra croada, és molt gran: dotar Barcelona de connexions internacionals millors. Però d’altra banda, sabíem que l’empresa tenia dificultats serioses. Per tant, ajuntem un repte amb unes dificultats en el pitjor moment del cicle econòmic.
La contenció econòmica i el control de la despesa són fonamentals en aquest moment concret?
Sí, ho són i ho seran tota la vida, perquè el transport aeri és una indústria difícil i la demanda depèn del cicle econòmic, mentre que les despeses són molt fixes. Les línies aèries estan en una carrera contínua de millora d’eficiència per abaixar despeses. Avui volar en avió és més barat que fa cincs anys i aquesta tendència creixerà.
En quin moment està Spanair?
La nostra prioritat és passar d’una companyia que l’any 2008 va perdre gairebé 200 milions d’euros a una companyia que no tingui pèrdues. Ara som gairebé al final de la fase d’estabilització de l’empresa. La segona fase serà, a partir d’aquesta companyia més sòlida, créixer, tant en destinacions internacionals que configurin Barcelona com a hub, és a dir, no només que la gent arribi a Barcelona, sinó que hi arribi i connecti cap una altra destinació. La fase tres seran els vols intercontinentals.
Pel que fa a la seguretat aèria, s’imposa una nova polèmica amb els escàners corporals?
A l’aviació hi ha una mena de llei que està per sobre de la resta, que és maximitzar la seguretat i, per tant, no és gaire discutible. Entenc que com a passatger hi ha coses que incomoden, però si hi ha alguna cosa que incrementa la inseguretat s’ha d’aturar. No ens queda més remei que confiar en qui més en sap i, per tant, si les autoritats ens demanen que passem per un escàner, caldrà fer-ho perquè potser és una incomoditat, però és infinitament millor que un problema dins d’un avió.
Per què la T1 de Barcelona s’ha de convertir en un hub?
És molt simple. Fa falta perquè si Barcelona vol tenir centres de decisió com ara multinacionals i grans organismes necessita que hi hagi vols entre Barcelona i les principals ciutats del món. Per tant, calen tres coses: demanda local suficient, un aeroport amb prou infraestructura i una companyia que vulgui connectar tot el món.
Aquest aeroport necessari és la T1?
Sí, la T1 és una terminal que té 30 milions de passatgers, però que està pensada per ser un hub, no només per qüestions estètiques, sinó també funcionals. L’oportunitat és única, no solament perquè no hi és Iberia, sinó perquè tenim els nostres socis d’Star Alliance, que ens permeten connectar amb tot el món.
Quines ciutats del món seran prioritat?
La primera prioritat són les ciutats que tenen tràfic, punt a punt, com ara Buenos Aires, Nova York i Tòquio. Després, amb la lògica d’Star Alliance, nosaltres ens hem de convertir en el hub del sud d’Europa i lògicament serà un punt per servir vols cap a Amèrica Llatina. El hub de Barcelona serveix per connectar el nord d’Europa amb l’Amèrica Llatina i també l’est d’Europa amb l’oest.
Parlant de Tòquio, el seu llibre La pilota no entra per atzar està tenint molt èxit al país del sol naixent…
Estic venent més llibres allà que aquí. Al final aquest llibre té a veure amb la gestió, però agafant exemples de futbol. El Japó és al primer lloc en allò que en diuen business books i ja va per la quarta edició. En canvi, aquí s’ha interpretat més com un llibre culer. Ha agradat als barcelonistes, però no ha passat als prestatges dels llibres de negocis, tot i que ara està arribant a àmbits més tècnics.
Què significa el període 2003-2008 per a vostè?
Una experiència fabulosa, una experiència irrepetible, amb molts patiments i molt d’esforç, però què hi ha millor que treballar en allò que estimes? Ens vam trobar el club en una situació i el vam deixar en un punt totalment diferent. Me’n sento orgullós i ho tornaria a fer, tot i els alts i baixos i els patiments.
Què n’ha après, d’aquell període?
Moltes coses, però una cosa que m’ha servit a Spanair des del primer dia és que quan et trobes en una situació o una empresa complicada, s’han de fer tots els canvis junts i molt ràpidament perquè al principi la gent espera que actuïs i està disposada a ajudar pel bé comú. Al cap d’un any els canvis són més complicats. El 80% dels canvis que vam fer al Barça els vam fer el primer any i després tot va ser més difícil, quan ja no perdíem diners i guanyàvem partits.
Parlant de canvis ràpids, implica que el procés electoral al FC Barcelona ha de ser ràpid i a curt termini?
No, crec que això ho han de decidir els qui gestionen el club i òbviament ho han de decidir tenint en compte l’interès del club i, per tant, ara el que preval és l’interès esportiu del club. Es diu sovint que el vestidor i el club no tenen res a veure. No és veritat, perquè al final, quan hi ha soroll, arriba a tot arreu. Jo els demano que decideixen amb criteri per no perjudicar l’equip i per ajudar-lo.
Què és allò que menys perjudica l’equip?
No ho sabria dir. Qui té més veu són els tècnics i depèn de com vagin els campionats. Hi haurà qui dirà que s’ha d’esperar fins que acabin les competicions i hi haurà qui digui que es facin aviat, perquè el soroll mediàtic, que ja n’hi ha molt, serà insuportable per a l’equip.
Un diari esportiu deia que, ara mateix, a la precampanya del Barça “només hi falta Soriano”…
Jo amb el Barça em sento satisfet. Com deia abans, l’aportació que he fet durant cinc anys ha estat entusiasta i honesta i crec honradament que ens en vam sortir prou bé i vam fer coses que van estar bé. Per tant, la meva contribució del Barça ja l’he fet i no tinc ni l’angoixa ni la inquietud de ser president del Barça. Ara bé, no descarto tornar-hi perquè el Barça me l’estimo molt i l’estimem molt tots, però segons com siguin les circumstàncies i com arribin no descarto res. Ara bé, com dic, no és una cosa que em preocupi.
Barcelona s’ha marcat un nou repte que es diu Jocs Olímpics d’Hivern del 2022. Què en pensa, d’aquesta idea?
En sóc un entusiasta. Quan hi ha idees, hi ha gent a favor i en contra, però no hi ha res pitjor que no fer res. Que la ciutat es marqui una altra fita crec que és molt positiu i és una fita possible i que des del punt de vista d’Spanair és fabulós, perquè significa més oportunitats que vingui gent, i ens dedicarem a ajudar en tot allò que puguem.
Leave a Reply