Déus salvatges
El descobriment al sur de Sibèria de la falange d’un dit del que podria ser un nou espècimen humà, al qual els investigadors han anomenat provisionalment Dona X, rescriurà sense dubte la història de l’èsser humà. Més ben dit, escriurà un altre capítol de nodrida paleotologia moderna que ens aboca a un passat on convivien neardentals, sapiens-sapiens, floresiensis, principalment.
Gairebé igual d’impactant que la falange de la senyoreta X de Sibèria va ser el descobriment d’un equip de la Universitat de Duke: la mort d’un home neardental a mans d’una colla de sapiens, que van usar un projèctil en aquest ‘homicidi’, curiosament a la zona geogràfica de l’actual Iraq. Aquest podria ser un indici sobre la competència entre espècies humanes i el(s) veritable(s) motiu(s) de la desaparació dels neardentals. Pura especulació?
Lluita constant, violència i supervivència fins els nostres dies. Marció al segle II d.C va rebutjar l’Antic Testament com a text sagrat perquè el considerava com a expressió d’un Déu salvatge i bàrbar respecte al Déu revelat per Jesucrist. No va poder eliminar la paraula de Javhè. Aquí segueix.
“Jo crec en un déu salvatge -diu un dels personatges de l’obra homònima de Yasmina Reza que aquests dies podem descobrir al Teatre Goya de Barcelona-. És ell qui ens governa, sense solució de continuïtat, des de la nit dels temps”.
Supervivència, tribu, creences atàviques i lluites territorials formen part d’aquesta història de Reza que es desenvolupa en el saló de qualsevol de les nostres llars. Ni una tatin, ni els llibres d’art ni un bon conyac, símbols de la nostra evolució, poden amagar el nostre instint depredador. Les màscares del ‘políticament correcte’ no poden amagar els conflictes permanents entre cultura i natura i, sobretot, per la inapelable constatació que som propietaris del nostre destí/evolució.
PD: Un article mai és complet. Calen relectures i pensaments que apareixen quan mires per la finestra els estralls en forma de gotes d’una tempesta recent. En aquest cas, mentre reflexionava sobre les recents descobertes antropològiques m’ha vingut al cap un altre element sorprenent a Atapuerca. Arsuaga, Carbonell i companyia van descobrir el crani d’una nena que patia, segons els indicis, craneosinostosi. Aquesta discapacitat i l’edat de la noia apunta clarament que la família d’aquesta jove es va ocupar d’ella fins la seva mort. Una història solidària dels nostres primers avis.
No dubto que, si hem arribat fins aquí, ha estat per l’humanitat de les relacions, la cooperació, el treball en equip, etc. molt més que la raó del més fort. El més fort sempre ha mort a la batalla i els debils son els que han escrit l’historia.
cani said this on 4 abril 2010 at 23:32
Més aviat els forts, les classes dominants (emperadors, reis, nobles, generals, liders religosos, dirigents polítics, etc.) són els que han escrit la història perquè han tingut i tenen temps i mitjans per a fer-ho. Els dèbils, les classes baixes (pagesos, obrers, artesans, soldats de peu, militants de base, etc.) són els que en realitat han fet la història amb el seu treball i esforç diaris, dissortadament no han tingut i no tenen gaire temps ni mitjans per a escriure-la.
Francesc said this on 6 abril 2010 at 19:56