Euskal Herria I
Bé, ara volia començar una sèrie de petits articulets sobre el País Basc, com els que va fer en Winston de Polònia. Ja veig que la tortuga també hi ha estat, i m’he trobat algun tècnic dels districte i … mitja Catalunya hi era. Sí, ho confesso, durant alguns anys de la meva adolescència he tingut basquitis (no apareix al Termcat, però podria definir-ho, sota el meu punt de vista com una exaltació irracional i acomplexada del País Basc respecte els Països Catalans). Estètiques, lluita, compromís. Amb el temps això desapareix perquè te n’adones (eps, la meva reflexió) que aquí també es fa, i el que resta és únicament enveja del que han aconseguit i la defensa interna dels seus (només cal comparar com tractaven a l’Arzalluz davant les crítiques de Madrid a com tractem els catalans en Carod).
Evidentment, la pregunta de la gent quan tornes és: – Ei, com està l’ambient per allà dalt?- I no he sabut què respondre, ja hi havia estat i no he vist massa diferències ni m’hi he endinsat tant. Ni sóc en Michael Palin (amb els seus documentals de la volta al món) ni m’he dedicat a interrogar la gent.
Però alguna diferència? Doncs sí, curiosament, les parets, els pòsters, les pintades. Ja no tenen el to agressiu i combatiu que tenien, crec que tenen un to més optimista (del rollo Ara el Poble, ara la Pau; turista, això és Euskal Herria, en rollo simpàtic), i això fa pensar que alguna cosa sí deu haver canviat. Perquè la gent normal, jo sempre l’he vista tranquil·la i anar fent, fins i tot un cop que cremava un autobús (any 94) i la gent continuava anant de pintxos.
I, fixant-me millor i voltant més pels poblets, despolititzes la llengua, cosa necessària per la seva supervivència futura. És evident que veus joves amb estètica abertzale, herrikotabernes i pancartes de presos al País Basc, tot en euskera, però veus mares parlant als seus fills, avis en conversa animada a les places (també, com Gràcia, he vist molta cultura de places, un altre dia parlaré dels plans de mobilitat que tenen). I abans sonava a radical, i ara és normalitat, ei, pel que jo he vist, no en sóc de sociòleg (tampoc li demanaré a l’Amando de Miguel una anàlisi).
Properament parlaré del turisme polític i com als catalans se’ns coneix d’una hora lluny.
Un lloc: San Juan de Gaztelugatxe
Dues cançons adequades: País Basc, d’en Raimon i l'Itxoiten, de Negu Gorriak
(es nota que estic fent proves amb els enllaços? properament en faré amb les fotos)
PD: Força Barça!
abril 25th, 2006 at 4:35 pm
Bon inici. Aquest AlexLopex es compara amb Sir Winston Churchill. Ell i la tortuga ja son mitja Catalunya. Esta ple de complexos. Exaltació irracional? Atac de banyes es diu. Ells tenen concert economic. Estetiques, lluita, compromís? No hi han prous compromissos amb Catalunya? Només li cal anar amb un mocador palestí per semblar antisemita. M’alegro que finalment s’ha donat.
Resulta que no ha sabut apreciar diferéncies! Ara ja no hi han morts. Poder será que aixó es poc. Com a minim es conscient que no es en Michael Palin.
La gent normal sempre l’ha vist tranquila. Cremen un autobús mentre van de pintxos. Es de lo mes normal. Jo aquest vespre abans d’arribar a casa cremaré un autobús, un vagó de metro i un parell de containers. I si algú m’ho retreu creuaré cinc o sis cotxes al carrer. Tot abans de sopar, aixó sí. Quan hem posi les sabatilles ja no baixó al carrer.
Als pobles despolititzes la llengua. Cap problema. Els españols dels pobles parlen tots euskera. Per mirar de no malmetre la convivéncia a les places (com a Gràcia, cultura de places, terrasses obertes fins a les tres del matí i la gent sense fer ni mica de soroll per no malmetre els espeterrants plans de mobilitat que tenen).
Radical, normalitat? On rau la diferéncia. Només depén d’allá on ens situem a la vida.
Per sort jo no conec Amando de Miguel per demanar-li una anàlisi.
Per quan els comentaris del turisme político-festiu?
Amb aixó té raó. Els catalans s’ens coneix d’una hora lluny. Parlem catalá. Ves per on!
abril 25th, 2006 at 5:38 pm
Eps, company Jack, deixa d’esbudellar-me i llegeix una mica el que dic. M’explicaré millor, perquè em sembla que no m’has entès.
En Winston és un company gracienc que al seu bloc va narrar una part del seu viatge a Polònia.
Apart de la tortuga, estava ple de catalans/es per tot arreu. Com ho sé? doncs sí, parlaven català, tal com dius.
Sí, ja ja, tinc un mocador palestí, però no sóc antisemita, de veritat, potser estic en contra de certs sionismes expansius.
És evident que ara no hi ha morts. El que volia reflexar és que no sé si per fi la gent pot parlar als bars o als dinars familiars de política, crec que encara és d’hora, però a més a més no he estat en cap dinar de cap família i no he preguntat a la gent als bars.
Quan parlo de l’autobús, dic que em va sorprendre que la gent feia vida normal, no que eren els mateixos els qui feien una cosa o l’altra. Vull dir que la “kale borroka” o altres activitats no afectaven a la dinàmica de l’espai públic i la gent passejava i sortia i procurava fer vida normal, no que no afectés a les persones implicades, evidentment.
Amb la llengua el que dic és que, igual que aquí quan la gent parla en euskera no està fent política al carrer, està fent un acte de llibertat normal, com aquí. O estàs fent política pel fet d’escriure en català a un bloc? no, oi? una altra cosa són les polítiques lingüístiques.
Ja veig que m’apresses amb el proper comentari. Bé, espero fer-lo aquest vespre. Voldria continuar el diàleg amb tu, t’he vist escrivint en altres llocs i de vegades coincideixo amb el que dius, espero fer-ho també al meu bloc.
Salut, Jack.
maig 3rd, 2006 at 9:51 am
Hola Alex,
Ara si que t’entés. Només un parell de comentaris.
Per mi escriure en catalá sigui en un bloc o allá on sigui, es fer politica per el meu país. No cal recordar els anys i morts que aquest simple fet ens ha representat a tots el catalans.
Com a conseller d’ERC que veig que dius que ets, ja deus saber de que parlo.
I per darrer gràcies per coincidir amb el que dic encara que només sigui “de vegades”.
Fins la propera.