Monòlegs políticofestius

Avui no hi ha monclis, estant dormint.

Veig que no sóc l’únic, però jo també vull dir la meva sobre el futbol.

Ahir em vaig trobar amb diverses coses que em feien pensar en el Mundial: primer, la pressa que certa gent tenia per acabar les comissions. Ahir teníem festival d’actes (l’agenda marca), amb una comissió d’urbanisme i una de mobilitat (algun dia us parlaré de les comissions, també).

Vaig sortir a les 22:00 de l’Ajuntament. Ja havia sentit dues traques de petards: 1 a 1 era el resultat. A les 17 de la tarda ja havia vist a un bar de la plaça tot de gent amb samarretes brasileres i molta gent mirant-s’ho. Deu fer goig seguir un mundial estant tothom esperant que el teu equip guanyi. Estaria bé.

El fet és que he vist pel carrer més samarretes del brasil, l’equador i l’argentina-quilmes que no pas de la selecció espanyola. Però ahir em preguntava al vespre sobre què li havia passat a la selecció d’Espanya. Vaig acabar consolant un amic meu que viu a Toulouse, espanyol, que l’endemà no sabia si anar a la feina, ;-). Jo li vaig dir que a Gràcia es van sentir molts petards, i no ho entenia. Catalonia is different, too!!

La veritat és que tot i haver acabat com sempre, que diu El Punt, la selecció diuen que ha jugat millor (no he vist cap partit, ho reconec, tot just fa tres dies vaig descobrir que agafava la Sexta) i que ha rejovenit. Això és tot? Crec que no, i us ho volia explicar.

Per mi hi ha diversos factors que es van afegir o van crear l’optimisme espanyol. D’una banda, i no vull aixafar el post d’en Maurici, hi ha hagut la guerra mediàtica. Altres cops, la selecció d’Espanya arribava amb divisions, crítiques al seleccionador (Garcia, de la Morena) com a guerra d’audiències. En aquest cas, també per l’audiència hi ha hagut una treva cap a l’Aragonés per tal que hi hagués una efervescència de la confiança, el que vol dir “shares” elevats. Quatro, la Sexta han basat les seves graelles cap al que es porta últimament: la graella monotemàtica. Això ho fa tele5 amb programes del cor o bé amb realities, de manera que tot es retroalimenta per tal de fidelitzar el client, el qui mira la tele. Deu haver-hi molta gent que tot el dia pot mirar la tele, si no, no s’entén, perquè a banda de sèries la resta de programes et fan estar out de la realitat.

Doncs bé, aquest és un factor que va fer créixer un optimisme excessiu (i ja no opino de la cançó…). Després, el fet que el Madrid hagi punxat un altre any crec que també fa que la gent s’hagi interessat més pel Mundial (com allò de la llegenda del barça de bàsquet i de futbol).

I d’altra banda, crec que a algú li ha interessat també exhibir un nacionalisme espanyol desacomplexat i amb “tarannà”. Demostrar que governant el PSOE, tot i l’Estatut (del ribot) i tot i el procés de pau, Espanya existeix, a través de cadenes de televisió que no tenien etiqueta de “patrioteres”.

I ara? El globus ha petat. Però com caldrà continuar tenint audiències, caldrà seguir el Mundial, però sense gent vestida de toreros, sense “a por ellos”, només futbol. I ara, a gaudir del futbol.

This entry was posted on juny 28, 2006 at 12:10 pm and is filed under Reflexions sobre les petites coses. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.