Memòries històriques personals (I): el Parc Güell
Hi ha una part de la memòria històrica que em sembla apassionant. Aquesta és la part que tracta no d’aquella col·lectiva o oficial sinó de la que es basa en la suma de les petites memòries personals.
En el meu cas, començaré una petita part de recol·lecció de la personal, sempre lligada a Gràcia. Crec que em permetrà afegir records i continguts de reflexió, tant a nivell polític com a nivell sociològic.
Avui començaré pel Parc Güell. Ahir al matí hi vaig treure el cap. Des de l’estiu que no hi anava, tot i que aquell dia em vaig dedicar més a la part boscosa de Coll del Portell i la Font de Sant Salvador.
Feia bon dia, cap a quarts de 10 fresqueta però a poc a poc ha anat sortint el sol, coincidint amb l’arribada de gent.
Hi he arribat pel carrer Marianao. Em volia passar per veure dues o tres coses que va comentar un veí a la darrera Comissió de Manteniment. Un carrer bonic i més tranquil que Larrard, i amb menys pujada que si vas per Coll del Portell-Rambla Mercedes.
Un cop al Parc, he entrat per la banda del Drac, l’entrada principal, evidentment. No estava sol, però possiblement era dels pocs sense càmara, no necessito records digitals, ja els porto amb mi. He pujat a la Sala Hipòstila (segons el Termcat, Sala del temple egipci, amb columnes a la qual només tenen accés el clergat i els fidels "purs", i on el déu prenia els seus vots; res a veure. O sí?) i he arribat al camí de la bugadera. Assegut en un banc he vist passar records del passat: una pujada amb l’escola, el primer acudit verd que escoltava, no sé quina edat tenia, petitó, em penso i he recordat un exercici on havíem de dibuixar les columnes esbiaixades. Mai va ser el meu fort el dibuix, però.
I m’he trobat a la Plaça, la gran plaça del Parc Güell. Mentre gent passejava, jo he recordat dies jugant a fet i amagar, amb l’escola i l’esplai, inflades de globus amb aigua a la font de ferro de dalt el camí, jugar al mocador en ple inici de l’adolescència, instants de treure pit, quin gran National Geographic que es va perdre.
I he anat caminant, creuant-me gent, no tot turistes, fins acabar a la zona dels gronxadors de la part baixa. I allà he recordat, també, aquells exercicis on recol·lectàvem fulles i les posàvem entre fulls de paper de filtre o de diari i les deixàvem assecar. I he tingut, durant una bona estona, silenci, lluny de flaixos i càmares, és possible tenir una estona envoltat de verd ben verd.
La moral (allò que en espanyol en diuen la moraleja, la lliçó) és que crec que amb l’excusa del turista hi ha una part de la gent, sobretot de la Vila, que han deixat d’anar al Parc Güell. I és un error, perquè fora de Montjuïch i possiblement la part més externa de Barcelona (Collserola i Vallvidrera), el Parc Güell continua essent un excel·lent parc urbà. Millor que la Ciutadella.
Per sort, la gent de la Salut continua tenint molt clar els avantatges del Parc, i també per la part del darrera, els veïns i veïnes del Coll també saben com aprofitar-lo. Ara s’ha dut a terme una important tasca de recuperació de la part forestal, la que no és monumental, diguem-ne, i paga la pena aprofitar-ho.
Vaja, crec que els veïns de Gràcia, i quan dic Gràcia parlo de tot el districte som afortunats. Ho sabem aprofitar, però? Quant temps fa, que no hi aneu al Parc Güell? Cal que vingui aquell amic estranger, per anar-hi? Doncs jo crec que no.
PD0: avui fa 66 anys de l'assassinat de Lluís Companys, president de la Generalitat. Enlloc de matar un país, van decidir matar el president. Per Catalunya!
PD1: sí, també tinc el DVD. No l'he vist, però només el títol ja em sembla pervers. Crec que en Madí s'ha passat. Quan diu "quan el preu de la lluita pel poder és un país", està criticant en Mas pel que va fer amb l'Estatut, pactant amb en Zapatero per recuperar el poder?
PD2: l'Autònoma ha arribat al milió de llibres en el seu fons bibliotecari. Pels que som documentalistes és una gran dada, només superat per la Biblioteca Nacional de Catalunya (o Biblioteca de Catalunya) i la UB. Felicitats!
octubre 15th, 2006 at 11:49 am
els records de la infantesa tot passejant i berenant al parc mai s’obliden i és un orgull tenir tant aprop de casa un parc tant apreciat i valorat per tothom peró pels nens de trenta i tants sempre serant moments de joc i convivéncia.
octubre 16th, 2006 at 12:14 pm
Hola, Mònica, estic d’acord, és aquella sensació de viatjar lluny per veure coses i la bellesa quotidiana propera esdevé rutinària fins a cert punt, i això és el que volia trencar.
És com la finca de sant salvador, al Coll, que crec que quan acabi de ser restaurada serà una peça important i d’orgull per part del barri del Coll.