La política com a capacitat d’il•lusionar
Ahir vaig veure el debat del 33 amb els, si no m’equivoco, els cinc segons llocs de les llistes.
Evidentment, el qui em va agradar més va ser en Joan Puigcercós. M’explicaré.
El motiu fou que després del debat, a voltes amb el coixí i després d’un suport molt important, em va fer reflexionar sobre una qüestió: si jo fos un votant indecís i pensés que tots diuen el mateix (certament de vegades costava de distingir els partits perquè alguns de dretes feien discursos neutres o mig socials), em fixaria amb com diuen, i no el que diuen (i no vull jugar a ser Sebastià Serrano). Miraves els ulls, com vivien allò que estaven dient, i per mi (i potser no sóc prou objectiu) en Puigcercós era el qui li lluïen més el ulls. Segurament també és el millor dels candidats que ahir estaven allà. En Castells semblava més un home de despatx que no està còmode en el joc polític, en Puig confia massa en tres o quatre frases que ell creu afortunades, la Nebrera no sap on s’ha ficat i a la Dolors Camats encara li falta recorregut.
Hi ha una part de la política que es mou pels sentiments, tant pels qui es dediquen una mica des de dins i els de qui s’ho miren des de fora a l’hora d’escollir el vot. I hi ha una part de sinèrgia que s’ha d’encomanar.
Respecte als caps de files, hi ha dos candidats que me’ls veig més donant resultats en una junta d’accionistes d’una gran empresa que donant empenta a un poble (Mas i Piqué). Hi ha un candidat que no me’l veig transmetent en públic encara que pugui ser molt intel·ligent (Montilla) i n’hi ha un altre que no em transmet (ho sento, vives). En canvi, en Carod, igual que he dit amb en Puigcercós el veig que es creu allò que es diu i que té empatia amb la gent.
Crec que és una qualitat la qual no es pot estudiar en una escola de negocis, ni a l’Institut del Teatre, ni que cap guionista et pot cobrir. Es té o no es té (com allò de “és qüestió de knack”). Tampoc es pot aprendre llegint en Dale Carnegie.
La gent no només vota pel que es diu, sinó per com es diu. Com demostren externament que ho tenen interioritzat, que a la política hi ha una part d’estómac, que hi ha una part de tu que pot estar removent-se quan expliques el que vols fer, aquell pessigolleig insconcient que et mou a fer les coses que sents. I és possible que els partits més utòpics i idealistes tinguin aquesta part més desenvolupada.
Com transmetem, doncs, aquesta passió? No crec que sigui quelcom només dins de la política. En tota feina hi ha un punt de passió, un punt de seducció, no personal, no és allò que et faci vendre’t a tu, sinó que fa interessant allò que expliques. Un professor anglès i jo vam coincidir, per exemple, que ser professor era una barreja de tres potes: coneixement, seducció per la matèria i un punt d’actuació (o comunicació no verbal, diguem-ne com volgueu). I hi estic d’acord. Tots hem tingut professors que en algun moment o altre ens han fet interessar per una matèria que en principi no era la nostra. Per què? per la passió que transmetia, allò de “ser un bon professor”. I tots hem tingut allò de “Gutiérrez que le veo”.
Doncs crec que en la política aquest punt també hi és, de manera important. No sé, potser no sóc objectiu, què en penseu?
octubre 18th, 2006 at 11:53 am
Pues que lo raro habría sido que te hubiese gustado otro que no fuese Puigcercós. Más que una valoración del debate, esto parece un panegírico de la figura (a mi juicio respetable) del ínclito politico de Ripoll. Mal vamos si para valorar lo que dicen unos y otros tenemos que fijarnos en no se que extraño brillo ocular que unos tienen y otros no.
octubre 18th, 2006 at 12:02 pm
No t’equivoquis, luisan, si no ho pensés possiblement no hauria fet el post, però ho dic com ho crec. Ja he dit que potser no sóc objectiu, però tampoc sóc mitòman ni messiànic.
Per mi l’important sempre és el partit, el seu projecte de país i el que vol, no pas si el president o secretari general són més o menys simpàtics, però ahir vaig acabar animat el debat, amb un sí, senyor, tot pensant que la gent ho veuria així. Per això ho he escrit.
Jo crec que la política és gestió però crec que també hi ha una part de sinèrgia col·lectiva que es pot encomanar de moltes maneres. La gent et pot votar o no, més o menys convençuda, però igualment important és que el qui no et vota reconegui que ets bo, que vius el que expliques, i aquesta part penso que ahir va quedar demostrada.
octubre 18th, 2006 at 12:17 pm
tot plegat m’ha saturat tant tant, que quan veig un polític a la petita pantalla (a la gran de moment no hi surten, temps al temps, i sigui del partit que sigui ja que en això crec en la igualtat entre sers humans jijiji) se’m dispara la mà dreta i abans que me n’adoni ja he canviat de canal 😉
O sigui que aquest any no veuré cap debat i així no sabré què m’han promès e incomplert 😀
octubre 18th, 2006 at 12:25 pm
Puc entendre’t Greips, portem massa temps de campanya, però crec que en el fons és millor jutjar als debats a cinc que no pas el seguiment dels mitjans, prou esbiaixats. La gent, a pèl, com ha de ser.
Portem tres- quatre anys que tenim eleccions o referèndums cada 6 mesos i això no crec que sigui gaire bo, tampoc
octubre 18th, 2006 at 12:33 pm
atura aquesta mà dreta amb autonomia (és una manera de parlar, ho dic pq. aquí tot ´té una interpretació metapolítica:-)) q encara pendràs mal!!:-)
Que li brillin els ulls no és cap parida. Bromes a banda del tipus: està refredat, li molesten el flash, no dorm, imita la imatge cataratosa del pujol, es fot àcid quan surt de míting, les “lentilles” li piquen…(hi ha mil xorrades a dir); és un signe a destacar.
Cal comunicar i transmetre. Emocionar és una de les millors vies per a sensibilitzar, uns ulls humits i brillants tenen més efecte que el millor dels discursos.
octubre 18th, 2006 at 12:38 pm
Carai Àlex, amb lo de com li brillaven els ulls qualsevol diria que estàs enamorat del Puigcercós…jeje
Bromes a part, crec que la base d’una campanya han de ser les teves propostes i quan més allunyades dels sentiments millors, d’aquesta manera convences amb els fets i no amb el maquillatge. Entenc que la passió mou moltes coses entre d’altres els vots, però aquest són vots dels ja fidelitzats i no dels indecisos.
Jo crec que tots s’hauríen a dedicar a fer propostes i no a dir que l’altre ho farà pitjor. Així va la política i en conseqüencia l’interès de la població per ella.
En quant als debats, tens molta raó és millor escollir podent sentir les cinc versions i les seves rèpliques que no pas sentint una sola veu.
octubre 18th, 2006 at 12:42 pm
Esic d’acord, Dolors, és com estar a classe, el que expliques ha de ser allò més important del món, perquè ho creus i així ho vols transmetre, perquè els ulls delaten.
A les comissions costa més perquè això és més fàcil estant de peu, però.
octubre 18th, 2006 at 12:51 pm
Ja, ja,
perdona otch, seria així si jo hagués dit que em brillaven els ulls mirant-lo, 😉
De fet, acabes donant-me la raó, sí, sentir-ho és estar enamorat del que expliques, del que et creus, d’allò que et fa moure.
Crec que per algú que s’hi dedica s’ha de demostrar que, en part, estàs enamorat del teu país.
Els projectes poden ser semblants en alguns casos però les ganes de tirar-ho endavant i la il·lusió no, i això crec que també compte perquè mou voluntats i suma esforços.
octubre 18th, 2006 at 1:08 pm
Jo no diria tant com que et dóno la raó… ;P
La “obligació” o el mínim que s’espera d’un polític és que es cregui el que està dient, i no et nego que ERC és un dels partits que més ho fa, tot i que també és el que li passa més factura a les eleccions…..
Però un votant no és pot refiar només de com diu les coses sinó del QUE és diu. Si això fós així, potser ens haguéssim estalviat les pitjors èpoques de Gonzalez, Aznar i Pujol. Quan es van mantenir al poder perquè l’elector va valorar molt més el suposat carisma que no pas les moltes irregularitats i mentides dels seur nefastos governs.
octubre 18th, 2006 at 1:13 pm
Sí, otch, potser no m’he explicat bé.
Ahir en un moment, tots parlaven d’habitatge, i tots semblaven estar d’acord amb l’anàlisi i la percepció de la gent. Només faltaria.
Però les propostes que deia en Puigcercós eren concretes i reals (va repartir estopa a bancs i caixes, per exemple), és a dir, tenim solucions no només bones intencions. I a més a més, ho deia amb cara de convenciment, no perquè tocava parlar de quatre estadístiques. No dic que algun altre partit no donés bones solucions, però a ell me’l creia més em l’empenta que donava al que deia. Només volia manifestar això, perquè es té o no es té
octubre 18th, 2006 at 1:23 pm
Todos lo dicen igual de convencidos y a los electores nos parecen más o menos creíbles dependiendo de nuestra ideología personal. Yo, personalmente, no le encuentro otra explicación a algo en principio tan extraño como que a mi Piqué me parezca un tipo cualquier cosa menos fiable y otros digan que es el más honrado de todos…. Que a ti, Àlex, Puigcercós te parezca el tipo más sensato y honrado del mundo entra dentro de lo normal.
octubre 18th, 2006 at 1:24 pm
Que si home si, que ja saps que sóc un primmirat. t’entenc perfectament!!!
Aquesta part és precisament la que més valoro per par d’ERC davant d’unes eleccions, sobretot quan les alternatives mai no parlen de solucions.
Les coses s’han de fer amb ganes sinó més val no fer-les. nocreus?
octubre 18th, 2006 at 5:18 pm
Luisan, home no insultaria la teva intel·ligència fent una hagiografia. Era una manera de dir que ahir vaig estar molt content d’estar al partit on estic, perquè hi ha una part de la política que jo percebo de servei i de transmissió d’il·lusió que en puigcercós va saber transmetre. No he parlat d’altres qualitats. Si vols ho faig algun dia, però volia que es reflexionés sobre aquesta altra part que de vegades no es valora prou.
Otch, vale, però si vols ho torno a explicar d’una altra manera, ja ja :-). Estic d’acord amb tu, les coses les has de creure, què pots transmetre si no ho sents? buidor i allunyament de la política.
octubre 19th, 2006 at 11:13 am
En canvi, en Carod, igual que he dit amb en Puigcercós el veig que es creu allò que es diu i que té empatia amb la gent.
Tio… mira que llegas a ser. Mira que creerte a un politico. No niego que no sean capaces de capturar empaticamente a la gente… pero pensar que “ellos” se creen lo que dicen… aleeeeeeeee!
octubre 19th, 2006 at 11:43 am
Ei, papa oso, quant de temps.
Ho sento, però crec el que dic i penso el que crec. Tu i jo hem parlat d’en Dale Carnegie (recordo que em vas recomanar un llibre i tot) però el que vinc a dir que a més a més del joc polític un ha de creure en allò que explica i promou, perquè si no és molt difícil ser creïble durant tant de temps.
octubre 19th, 2006 at 1:18 pm
Doncs jo estic força d’acord amb tu. Jo al Saura també me’l crec, però sobretot pel què diu, no tant per com ho diu.
De fet, del que estàs parlant és del carisma, i en Puigcercós en té, per a mi, més que en Carod. En Maragall en tenia a patades, i també en Pujol i en Felipe González. Avui dia, aquesta virtut escasseja i d’entre els cinc candidats a president… buf! Em sembla que la virulència de la campanya és inversament proporcional a l’escassa txitxa dels personatges…
I quina és la importància del carisma? Per a mi molta, sobretot en un polític de primera fila. Ho he dit en altres llocs i se m’han tirat a sobre però un polític ha de ser, abans que tot, un bon comunicador.
El carisma serveix per a guanyar eleccions, però també, una vegada al govern, per a convèncer propis i estranys de que duràs endavant les teves idees, i això és condició indispensable per a l’èxit de les mateixes. Una bona idea en mans d’un pusil·lànime no arribarà mai enlloc. Ara bé, una mala idea en mans d’un líder carismàtic pot provocar la II Guerra Mundial…
octubre 19th, 2006 at 5:33 pm
Mira Alex, quan un banc et financia una campanya electoral i li deus miles d’euros… t’aseguro que allò que diguis ho has d’haver consensuat previament amb el banc (o “La Caixa”) de torn.
Com diuen a altres llocs de la peninsual: “quien paga manda”. ERC, i la resta de partits amb campanya electoral mediatica… han de passar pel tubo dels banquers.
No em crec que un partit anomenat “d’esquerres” sigui autenticament “d’esquerres” un cop ha demanat mil·lions d’euros a un banc. Ho sento. Cap banquer dona mil·lions a niingu, per molt politic que sigui, si abans no esta segur de que no corre riscos.
Si et creus a uns politics d’esquerres que demanen mil·lions d’euros a un banc es que no han comprés com funciona la societat capitalista. T’ho dic sense cap acritud.
Justament en Dale Carnagie explica com fer que la gent que t’escolta no tingui en el cap “que es el que et mou”… el que explica en Dale Carnagie es basura moral. Ja se que jo mateix t’ho vaig recomanar en el seu moment…però ja saps el que sempre dic: “los unicos que nunca cambian son los tontos y los muertos”.
octubre 19th, 2006 at 5:48 pm
Ah!… un apunte cultural.
La masoneria, y en ERC creo que hay mas de uno, tiene un componente MUY importante de liturgia.
Parte de esas liturgias implican la representacion de “pequeños fragmentos” de lo que para un profano serian “obras de teatro de la grecia clasica”.
Bien… lo que se busca con estas “liturgias teatrales” es ser capaz de comportarte al 100% (en cuerpo y mente) de un modo que no te es propio.
Yo, si aceptas mi consejo, me pensaria dos veces si me creo lo que un mason me dice, y mucha mas desconfianza sentiria si siento una conexion empatica con él. Ojo!… la conexion empatica falsa es parte de las enseñanzas de la masoneria de alto grado.
Ah!… sabes que tengo respeto hacia los movimientos iniciaticos, este comentario no es para criticar a la masoneria, pues comprendo sus actos, sino para advertirte. Sucede que al conocerlos, y conocer sus ritos, sus moviles y sus herramientas de trabajo, conoces como actuan.
Te puedo asegurar que muchas escuelas iniciaticas trabajan de forma sistematica el “teatro” y en particular la “falsa empatia”. Parte de su trabajo es conseguir hacerse pasar por alguien sin ser ese “alguien”…
Cuidadin!!
😉
octubre 19th, 2006 at 6:04 pm
Doncs jo no sé qui és Dale Carnegie i potser per això no sé que hi pinta la masoneria en tot això.
Que en la política hi ha representació és evident. De fet, es podria dir que la política és sobretot representació. Però és que pràcticament es podria afirmar que tota la vida és representació, i que tots nosaltres desenvolupem la nostra capacitat d'”actuar” per aconseguir els nostres objectius: per aconseguir una feina, seduir un/a noi/a, convèncer els pares que ha sigut sense voler… Les apel·lacions a la Realitat, la Veritat, la Objectivitat o aquella tan manida frase de “lo que en realidad afecta a los ciudadanos…” a mi em provoca un descollone important…
octubre 19th, 2006 at 6:31 pm
Blauer en Carnagie es l’autor entre d’altres meravelles de “¿Como hacer amigos e influir en las personas?”, el tipus es va especialitzar en crear eines per convencer a la gent o per automotivar-se.
Respecte del tema de la masoneria doncs t’explico que te a veure amb tot això. Saps quina significació te el triangle que hi ha al logo de ERC?… si ho busques probablement et sorprendras. Segons una entrevista a un membre de ERC, anomenat Puigcercos, el triangle d’ERC respon a un signe masonic.
Home Blaue… doncs discrepo amb el teu punt de vista. Si per aconseguir una feina, lligar o parlar amb els pares has de fingir,Blauer no t’auguro bones relacions amb la gent. El secret de la felicitat es, precisament, ser un mateix sempre.
I si ja parts de la hipotesi de que la gent menteix continuament… no se que coi fas votant a ningu. Fes com jo i vota nul, no llençis el teu vot amb una persona que sospites que t’engnya per aconseguir els seus proposits. Això no diu res bo de tu… i es que a la politica no hi ha sobretot “representació”… a la politica TOT es representacio. PEro hi ha representacions i representacións, hi ha actors mes bons i mes dolents… hi ha alguns actors de la politica que conneixen tecniques molt mes potents que una simple actuacio, son eines que van mes enlla i que son prou fortes com per a crear una unio empatica estable totalment falsa.
octubre 19th, 2006 at 7:29 pm
El que jo volia dir és que a la política tot és representació com tu dius, i que em sembla ben normal que els polítics cuidin les tècniques de comunicació, no pas que trobo normal que m’enganyin i em menteixin “adrede”, faltaria més.
I em perdonaràs, però lo de crear empaties falses i tal em sona a Uri Geller o Anthony Blake… No sé, és com allò del club Bilderberg, les teories de la conspiració i tot això… Vaja, que no hi crec gaire. Si en Puigcercós pogués hipnotitzar-nos amb els seus poders, com és que no tenen majoria absoluta? No sé, potser sóc massa ignorant…
Nota: Si jo fos jo mateix tota l’estona hi ha dies que no aniria a treballar, o li diria al meu “jefe” que no en té ni idea, no li dirigiria la paraula a qui no em cau bé i no faria cap esforç per a què la meva parella estigués a gust amb mí. En canvi, intento adaptar-me a les circumstàncies en les que em trobo i em sembla que les meves relacions amb les persones són excel·lents. Gràcies pel teu interès per la meva vida social, però…
octubre 20th, 2006 at 11:22 am
Vaja, desapareixo una tarda per feina i ja me l’heu liada.
De masons només conec un militant que se’n diu de cognom, i me’n refio. El passat i el present no té perquè anar parell.
Papa Oso, em sembla bé que tinguis la teva opinió, que tampoc he demanat, però vull que entenguis que altres tenim la nostra. Al programa d’esquerra no parlem de nacionalitzar els bancs, és veritat, però això no et fa menys d’esquerres, crec que la resta de propostes són prou potents per canviar les coses. Ara tindria els ulls vidriosos si em veiéssiu.
Luisan, no em toquis la núria cadenas! és l’últim avís, t’he esborrat el comentari sobre això pel tema dels afusellaments. Ho sento, però hi ha coses que no es poden ni dir en broma. Papa Oso, en consqüència esborro la teva resposta en resposta a ell.
Podeu tornar a dir el que déieu, sabeu que no censuro continguts, sinó formes.
octubre 20th, 2006 at 11:31 am
Alex…. doncs compara les propostes “prou potents” d’ERC amb les del PSC… ¿Qui es mes d’esquerres?. Si tenim en compte les propostes dels folletons de les busties… per mi es mes d’esquerres PSC que ERC.
Fes l’exercici i comparales.
Respecte al tema dels masons. Torno a dir que jo no parlo de res mes que del exercicis que fan quan es reuneixen i dels efectes d’aquests exercicis. Crear empatia alla on realment no la hi ha. Aquests exercicis de teatre es fan desde sempre, per que son impescindibles pel maso.
I tiu… ningu manté un logotip maso per que si.
Ah!… i respecto les teves opinions. I si, no parleu de nacionalitzar bancs… pero tampoc parleu de res que no parlin els altres partits. Tinc ganes de que m’arrivi la publicitat del PP per tovar-me els temes de “cues d’espera”, cases per joves i llibres de text per tothom. Pot ser el PP estara virant cap a l’esquerra?.. o es que no hi ha esquerra. No vull anticipa esdeveniments.. pero estic convençut que torbare el mateix als “panfletillos” del PP.
octubre 20th, 2006 at 11:34 am
Aquí està la gràcia, saber qui realment ho farà i qui ho fa per complir amb la realitat
octubre 20th, 2006 at 11:44 am
Llavors el fet de que tots els programes electorals siguin iguals tant si el partit es de centre, de dretes o d’esqueres vol dir que uns menteixen en fer el programa i d’altres no?
No serà que han fet tots el mateix?, tots han fet un sondeig, han vist quins son els temes sensibles i això es del que parlen? No serà que tots tenen les mans lligades pels poders economics i les corrupteles i que no poden fer mes coses?
Des del meu de vista la democracia occidental es el mateix que donar als treballador d’una empresa la posibilitat de escollir el director de la mateixa. El treballador creu que amb això interve en alguna cosa pero no es conscient de que la presidencia i el consell directiu mai canvia i que el director nomes pot fer el que pot fer.
octubre 20th, 2006 at 11:51 am
@papaoso:
has anat a parar a la mateixa conclusió que jo: esquerra i dreta no existeixen, sinó diferents grups econòmics amb diferents interessos. El tema es que el diner sempre té el mateix interès: ajuntar-se amb més diner.
Així que, finalment, qui decidim quan anem a votar és qui gestionarà de cara a nosaltres el que la UE i els grups de pressió decideixin 🙂
octubre 20th, 2006 at 12:29 pm
greips, papa oso, m’agrada que estigueu d’acord tot i que jo no ho estigui amb vosaltres, una cosa és la macropolítica i l’altra la micropolítica, és a dir, per molta UE i per molts grups de pressió, des de les institucions es poden fer moltes coses, no és tan frustrant com ho pinteu.
Ara, crec que cal jutjar també a un partit per la seva obra de govern quan en té. Us asseguro que la llei de Serveis Socials que l’anna simó estava tirant endavant era molt bona. I el Pacte Nacional per l’Educació era un bon acord que ara estan gestionant malament.
SI faig un bloc de micropolítica no acabeu fent-ne un de macropolítica perquè això només duu al desencís dels idealistes com vosaltres. És com criticar la pobresa del món i no fer res per aclaparament. Primer actua a nivell local i després pots fer anàlisis grans.
octubre 20th, 2006 at 12:38 pm
alex: estic d’acord amb tu que no és el mateix la política municipal que la nacional. I així com a la municipal es poden fer coses molt maques, no em negaràs que no hi ha diners per fer-ho, i que els diners estàn sortint darrerament de la venta de terrenys per edificar… i això és una mala solució.
En fi, sóc un desencisat de la política ho reconec. Em semblen tots més o menys igual de bons (o dolents), amb petites diferències entre ells. Deixa’m 4 anys per veure com evoluciona el pati i per les properes ja veurem qui m’ha convençut més 😉
octubre 20th, 2006 at 1:33 pm
Alex y Greips… jo discrepo. Estic d’acord en que es barreiga micropolitica amb marcopolitica, pero a mi la plitica municipal em sembla macropolitica. PEr a mi qualsevol decisio que afecti a mes de 10.000-15.000 persones ja es pot considerar macropolitica. Es macropolitica quan es fa inviable que tots els votants coneixin en primera persona als candidats. Aquesta es la ratlla que separa la macro de la micro: el desconeixement directe del candidat i/o del politic.
Qui ha començat a parlar de macropolitica en un bloc dedicat a la micropolitica (encara que el barri de Gracia, des de la meva optica, te mases habitants per poder-se parlar tranquilament de micropolitica). Qui ha començat a parlar de candidats que es presenten amb programes electorals macropolitics has estat tu.
😉
Alex… des de les institucions es poden fer coses, es clar que si, pero no des de totes les institucions i menys des de la Generalitat. No dic que a nivell de districte es puguin fer coses… pero molt i molt limitades. Actuacions molt locals que no afecten mai al gruix de la ciutadania (al cap i a la fi es tota la ciutadania qui vota)… i estic d’acrod amb el Greips: aconseguir calers venent terrenys a constructors que despres especularan amb els seus pisos… no em convenç ni es d’esquerres. Crec que es l’ajuntament qui DIRECTAMENT hauria de fer els blocs de pisos, no amb concursos que teminan quedant-se a Dragados, Fomento o la macroconstructora de torn propietat del banc de torn. I amb la pasta dels pisos fer “el que sigui”. No es necessari vendre el solar a una entitat privada per treure calers… es clar… si es una entitat privada qui ta financiat la camapanya electoral, qui ha de dir que no?
Greips exacte. Esquerres i dretes no existeixen. Son ficcions “publicitaries” creades per que el poble estigui tranquil. Es tracta de lluites de poder i “de arrimar el ascua a tu brasero”, no hi ha res mes al nivel dels partits politics majoritaris.
Jo finalment ja tinc el vot decidit: EI (escons insummisos). http://www.esconsinsubmisos.org
Ja som un grupet de gent que fem pinya per l’EI. Visca l’EI.
octubre 20th, 2006 at 1:35 pm
Ho sento, però votar una gent que no pensen anar a ocupar els llocs no em sembla políticament pràctic.
octubre 20th, 2006 at 2:30 pm
Ho sento… votar auna persona que diu que es d’esquerres i que despres fara el que els bancs li deixin.. no em sembla practic.
A mi el que em sembla practic es votar per trencar l’esquema politic actual i tornar-ho a crear des d’un principi. Votant gent que no anirà al seu esco em sembla la fomra mes practica de trencar amb el sistema politic actual i de donar veu al meu parer de que TOT el sistema politic es una merda i que no me’l crec
octubre 20th, 2006 at 3:40 pm
Evidentment no estic d’acord. Tots sabem que aquests partits són plens de gent amb bones intencions, i segurament tots són d’esquerres decebuts per diversos motius dels partits tradicionals.
Ara, l’absentisme per se no em sembla una bona estratègia, per què quan es faci una llei de serveis socials, o es parli d’educació, no assistiran?
No em sembla seriós, seria com allò del partit del cannabis o el partit dels antitaurins. Un partit per un únic tema? si els partits ja estan definits en aquests àmbits, per què no votar un partit que ja ha defensat aquest tema i ha fet una llei, posem per exemple Esquerra?
Evidentment crec que el vot és una cosa lliure, però és una qüestió individual o com a dret també hi ha un deure de responsabilitat implícit. No m’ho havia plantejat mai en aquests termes, però què diries?
octubre 20th, 2006 at 4:00 pm
I no parlo del deure de votar, sinó de com encarem o entenem el vot en sí. Tenim prou cultura democràtica?
octubre 20th, 2006 at 9:18 pm
Alex… votar a un partit minoritari no es absentisme. Es tenir un criteri diferent al de la masa. Es diferent.
Jo tampoc crec en l’absentisme, de fet mai ho he fet. Jo soc del que voten nul, mai he votat en blanc ni he deixat d’anar a unes eleccions a votar si ho he pogut fer. Crec que es una obligacio moral votar.
Y no, no tenim prou cultura democratica. Si la tinguesim no anomenariem democracia al nostre sistema. Si es compares mes frequentment la definicio de democracia feta pels Grecs amb la “pantomima electoral” amb la que ens tenen “contolats” ningu tindria cullons de anomanar democracia al nostre sistema. De fet la democracia grega i la democracia occidentalitzada actual nomes s’asemblen en el nom… qualsevol altre semblança es pura ficcio.
NO!, no tenim cultura democratica. El fet de anomenar democracia a això que fem de ficar papers en urnes es suficient per adonar-se’n.
octubre 20th, 2006 at 9:22 pm
Perdona… m’he deixat una cosa a dir.
Ja se que hi ha bases en tots els partits que creuen en el que fan. Pero això no vol dir que els partits serveixin de res, ni que les bases tinguin cap poder sobre el resultat final.
Ja se que van sortir mil·lions de persones demananant el NO a la guerra d’Irak amb tota la bona intencio… tambe ser que no va servir de res.
Repeteixo. Les bases, i els ciutadans, son treballadors que esculleixen el director de una empresa. Pero el consell directiu sempre es el mateix i el director te un cap que mana. El director es nomes el director. Qui mana a una empresa es el consell, o el president, no el director. No perdis mai de vista aquesta comparació… crec que es força bona.
😉
octubre 20th, 2006 at 9:25 pm
Papa Oso,
no t’equivoquis, jo no he parlat dels partits minoritaris, jo he parlat dels partits que defensen l’absentisme i dels partits que només tenen en compte un aspecte i no un model per a un país.
octubre 21st, 2006 at 7:35 pm
Quan el model d’un pais no existeix, que només existeixen façanes de partits que diuen tenir models que despres no podrran executar per que els poders economics no els deixaran… el que compte es trencar amb la comedia. Per que serveix votar a una comedia?, millor trencar la comedia i despres preocupar-se pel model del pais.
octubre 21st, 2006 at 7:49 pm
Ho sento, però no estic d’acord.
Puc fins i tot comprendre que no tot es pot tirar endavant, però el vot en aquest tipus de partit minoritari sempre és de gent amb valors. És més frustrant el balança de quatre anys sense haver assistit enlloc i no haver pogut fer res.
De fet, puc fins i tot entendre que els votis, però suposo que en el fons es prefereix que no treguin cap escó, perquè llavors el que estaria en crisi no seria el sistema que volen trecar, sinó les institucions que tant ens ha costat assolir.
octubre 21st, 2006 at 8:59 pm
Alex el que estaria en perill no serien les institucions que tan han costat assolir, el que estaria en perill seria qui controla aquestes institucions que tan ha costat assolir, que en el fons es qui s’ha de esborrar del mapa. Si com a resultat peten les institucions… sera secundari i te sol.lucio. Es tracta de començar a treballar per crearles de nou.
Un altre aspecte es que jo no tinc tan clar que “aquestes institucions que tant ha costat assolir” siguin adequades i acceptables. Jo, personalment, les questiono. El fet de que a tots els llibres possi que aquestes institucions son “bones eines” no et garanteix que sigui veritat i molt menys que no hi hagin altres models mes valids. Et recomano que facis aquest exercici i et qüestionis si realment aquestes “institucions” son l’eina definitiva. Personalment crec que aquestes “institucions que tant ha costat assolir” son prescindibles i ja ha arrivat l’hora de canviar de sistema.
Per tu la prioritat es tira endevant projectes, per mi la prioritat es canviar l’eina que tira endevant els projectes. Tu deicideixes. Jo ja ho he fet: Escons Insummisos. I que peti tot!
Amb por no es camina mai. Jo no tinc por de recomençar. Jo el que vull es que “aquesta merda” desaparegui, per mi aquesta es la prioritat. Jo no tinc por!! (et recomano veure “V” de Vendetta.. i si ja l’has vist… tornala a veure)
octubre 21st, 2006 at 9:07 pm
No tinc por, ja t’ho dic, posats a eliminar institucions jo faria desaparèixer les diputacions provincials, la delegació del govern i els ministeris.
octubre 21st, 2006 at 11:20 pm
Alex, si fas desaparèixer les diputacions provincials, la delegació del govern i els ministeris, pero deixes als politics tal i com son i com estàn a la generalitat… “nos habremos ido de Guatemala para irnos a Guatepeor”.
La neteixa s’ha de fer des del pic de la piramide i anar baixant.
Catalunya sempre ha estat capdaventera en institucions que representin al poble (el primer parlament, la primera autonomia,…), ara toca que sigui el primer “lo-que-sea-pero-que-sea-nuevo”. Fora la merda i començem de de zero.
Y quan siguin les eleccions generals… a fer el mateix. Merda per Zapatero, per Rajoy,…. jo ja estic cansat de que juguin amb nosaltres. Com deien fa un temps: Via Fora!
maig 4th, 2015 at 10:55 am
Luxhome es la inmobiliaria de la finca mas importante, con mas exito, la que mejor trabaja, ofreciendo sin duda la mejor calidad, servicio y precio.