Sunday Bloody Sunday, pel·lícules que regiren l’estómac
Aquest dissabte vaig tornar a veure aquesta pel·lícula. L’havia vist quan la van estrenar, però ara, a casa, en la intimitat (on parlo català, també), encara em va tocar més.
Consisteix en una recreació en clau documental. Probablement algú pot dir que no és objectiva, però amb un fet com aquest no hi ha com sovint sí, marge per als grisos.
Té un ritme vibrant, angoixant, que fa que encara que coneguis la història, que encara que sàpigues el que passarà, et tombi fins a fer-te passar per la ràbia, el plor, la injustícia.
En fi, una gran pel·lícula!
Recordo que vaig tenir la oportunitat d’anar el 2002 a Derry (sí, evidentment, mai LondonDerry) i quan em feia la foto de rigor a la zona d’homenatge ho feia com un lloc però sense sentir el pes de la història (aquí podeu trobar la descripció de wikipedia). I havia escoltat i ballat molts cops el Sunday Bloody Sunday d’U2. Ara ja no podria fer-ho igual després de veure la pel·lícula.
Per acabar,
la versió de la cançó que canten els manifestants feta per en Bruce Springsteen a Londres (ironies de la vida)
I més real, i més propera a l'època dels aconteixements, la versió a Woodstock de Joan Baez, el 1969. Dedicat als que creuen en utopies i hi lluiten des del darrere dels protagonistes.
novembre 30th, 2006 at 12:02 pm
el mateix director ha fet, recentment, “United 93” que tracta també en clau de documental de la desaparició i posterior pèrdua d’un dels avions de l’11-S. Molt recomanable, jo hi vaig anar amb rencança i no me’n penedeixo.
Ara, per pelicula desmoralitzant et recomano “Terra i Llibertat”, de’n Ken Loach (o la recent “El vent que remou la cibada”). Això si, sempre en versió original, ja que està filmada en trilingüe (com a minim) 😉
novembre 30th, 2006 at 12:58 pm
Greips, la sensació amb Tierra y Libertad em va causar una sensació diferent, perquè parla molt de la manca d’unitat dins del front republicà, com l’homenatge a catalunya d’orwell.
La darrera d’en Loach també la tinc a la llista eterna de pendents.
M’apunto això del United 93, de fet em feia mandra trobar-me amb un panegíric proamericà
novembre 30th, 2006 at 1:18 pm
@alex,
cert, “terra i llibertat” recorda potser excessivament a “Homenatge a Catalunya”, sobretot el tram que comprèn de l’inici fins a la tornada a Barcelona arràn de la ferida… de fet, el protagonista podia ben bé ser el mateix Orwell 🙂
ara bé, crec que en tots els llibres q he llegit sobre l’època i el conflicte queda prou clar que la guerra es va perdre “gràcies” a l’actuació dels comunistes, de la mateixa forma que l’aixecament es va parar gràcies als anarquistes.
enfi, això donaria per molts apunts… 😀
novembre 30th, 2006 at 6:41 pm
Completament d’acord, en aquest cas quina font llegeixis les coses són molt diferents!!
novembre 30th, 2006 at 7:27 pm
Sunday Bloody Sunday es un documental al uso y los documentales, al menos para mí, son el mejor formato que existe para explicar historias como esa….Permitidme que os recomiende otro: Working’s Man Death…no se si está en salas aún…y otro, a mi juicio brutal sobre los mineros asturianos..Tierra Negra.
A mi, el descubrimeinto del cine docuemntal me quitó muchos pájaros de la cabeza. Descubrí que para explicar buenas historias no hace falta imaginación, sólo ganas de ver y contar lo que tienes alrededor…
¿si digo que los docuemtnales son al cine lo que la prensa a las novelas suena muy pedante?
novembre 30th, 2006 at 7:53 pm
Estimat Luisan, un xic pedant si que sona; però no pateix, poc a poc, com les gotes que es fintren de la pluja de Març, jo ja els vaig acostumant a utilitzar el llenguatge per a disfrutar de les paraules 😉
novembre 30th, 2006 at 9:44 pm
Més que documental, Sunday Bloody Sunday la definiria com una recreació històrica com si s’estigués gravant al moment, atès que en fa un recorregut molt especial.