Referents mediàtics: generacions desacomplexades
Els dies de pluja de tardor, i més si són festa, et donen un temps per pensar i lligar diverses coses que passen, un poti poti lligats pel pensament del sofà, amb un cafè amb llet calentó i el soroll constant de la pluja que mulla el carrer.
I aquests dies han passat diverses coses. Un dia d’aquests sentia l’Àngel Casas dient que a partir de l’1 de gener es deixarien d’emetre programes en català a TVE fora de les notícies (igual que fan a les comunitats autònomes). I em va saber molt greu, i em va servir per pensar i recordar.
Sí, formo part d’una generació, no sóc de batejar les coses però en podríem dir, igual que els nordamericans en van dir X, com la generació Ç.
Una generació amb uns referents de creixement comuns. Jo sóc dels qui, de nen, els dissabtes al matí volava cap al planeta imaginari, recordo en Xesco Boix cantant, un dia de planetes que tenien Joan Miró com a imatge.
Sí, compartia amb els nens d’Espanya les sèries de dibuixos animats que es retroalimentaven amb cromos Danone, però avui estic reconstruint un passat amb uns lligams més específics.
I sí, també vaig veure Verano Azul i la Bola de Cristal, els Tigres y leones (algú recorda com es deia el dibuixant? Recordo que era molt bo), però a la vegada s’anaven construint referents propis.
I vam anar creixent, i de la mateixa manera creixien els programes, de nens vam passar a Plàstic, un programa curiós i trencador, fins transgressor, on sortien la Marisol Galdón, en Tinet Rovira (ara un dels caps d’OT i gracienc) i en David Bagés.
I va arribar TV3. I vam continuar creixent, ara amb els Joves, el Nan Roig, els inicis del Club Súper 3, l’Escurçó Negre (oh, sortia també el Dr. House, però l’estrella era en Rowan Atkinson i en Baldrich) i Bola de Drac. I el Força Barça a TVE ens feia un humor específic, del Barça (que llavors ja era un Dream Team) i en català.
I música? Tenia referents d’en Lluís Llach, però eren cançons escrites anteriorment, un concert del Camp Nou que sempre hagués volgut anar, no tenia encara grups que cresquessin amb mi. I la Dharma ens lligarà el passat amb el nostre present.
I arriben els finals del 80 i principis dels 90. I apareix el rock català. Per fi, i paral·lelament el creixement de la nostra generació. I tenim cançons que parlen dels nostres sentiments en la llengua que els expressem. Boig per tu esdevé la cançó que traspassarà edats i serà la cançó de molts casaments (com el de la meva germana), i l’Empordà com a himne generacional. I sentim el que sentim escoltant Vespre, i ens llepem les ferides amb Podré Tornar Enrere, podem ballar skà amb Doctor Calypso i els seus pardalets, i reclamar la llibertat nacional amb Brams, i Sau diu el que creiem, que no hem nascut per militars. Algú canta el que sentim, i sentim el que cantem.
I anem al Sant Jordi, i ens sentim cerimoniosament part d’una generació que té els seus referents al país. I això ens fa sentir desacomplexadament part del que som, i tenir clar allò que no som. I pot costar d’entendre a aquells que no han tingut aquests referents. Som la suma del que hem viscut, entenent cada petita cosa que hem viscut se’ns pot provar d’entendre. I ja no ens definim com a nacionalistes, som independentistes.
I ens anem fent grans, i continuem tenint referents. Els Pets canvien els acords igual que nosaltres, de festes i passar-ho bé passem a tenir inquietuds i plantejar-nos coses, i què difícil és anar creixent, però no ho fem sols. Primer, uns Plats Bruts ens fa sentir l’època dels estudis, després Porca Misèria ens fa veure que és difícil arribar al món laboral i als 30 i mantenir allò que creiem que som. I potser ho canviem, però quan volem i no quan ens ho imposen.
I, a poc a poc, veus que gent d’una generació uns pocs anys davant nostre, va agafant les regnes del país, i la gent de Kràmpack ara Arriska fa productes de qualitat, i la gent de Minoria crea el Polònia. Gent d’edat similar que van prenent el relleu a tots aquells que hi eren abans. Amb un referent clar. I en Joel Joan no necessita sortir a les revistes del cor. I en Clapés omple la ràdio de les tardes. I hi ha en Laporta, en Portabella, en Puigcercós i en Ricard que prenen responsabilitats. Llei de vida. I en López Bofill diu les coses clares. I en Xavi Torres. I som aquesta generació la que vol més fortament les seleccions catalanes, i els productes en la nostra llengua, la que consumeix Sàpiens, Descobrir la Cuina. I llegim el diari en català. I volem viure plenament en la nostra llengua.
I escoltes el CD de Porca Misèria, i veus que, lluny de la joventut, continues tenint referents en el teu idioma, cançons que canten allò que et passa i al ritme de la musica que et ve de gust escoltar.
I avui es celebra l’aniversari d’un referèndum de la Constitució que no vam votar ni votaríem.
desembre 6th, 2006 at 12:44 pm
Venga va….no me creo que además de todo eso no influyeran en la formación de tu imaginario cosas como Barrio Sésamo o el Un dos Tres, grupos como Radio Futura, Alaska y los Pegamoides, Loquillo y los Trogloditas, Héroes del Silencio y, sí me apuras, hasta los criptohomosexuales de OBK. Y eso por citar nada más que cinco o seis cosas. Como siempre, das más peso a lo específico -otro día hablamos del rock català como invento, y conste que lo definió así Gerard Quintana, no yo- que a la común. El concierto del Sant Jordi fue una operación de márketing orquestada desde el Departament de Cultura y dirigida a las débiles mentes de los adolescentes filonacionalistas. Además, se trataba de un nacionalismo domesticado y con la cara bien limpia. De todos modos, mientras eso pasaba aquí, en Euskadi si que se gestaba un verdadero fenómeno musical popular del que bandas como Soziedad Alcoholika, Su ta Gar, MCD, Negu Gorriak – o antes Kortatu- creaban una escena sin el apoyo de las instituciones. Aquí, no me lo niegues, la cosa era bastante distinta…..De todos modos, mientras eso pasaba, Nirvana cambiaba( o estaba a punto de hacerlo) para siempre el panorama musical mundial -¿eso tampoco te influyó?-
Sé menos localista, por favor.
Viendo que citas al alucinado perpetuo Xesco Boix y el Planeta Imaginario -una orgía de mesianismo kumba mezclado con principios de escola activa a mi parecer- me viene a la cabeza una teoría enrevesada ¿será que aquel extraño programa era una especie de elemento de iniciación al catalanismo político? Yo nunca fui capaz de entenderlo. Leyéndote creo que está claro que faltaban referentes para hacerlo o, simplemente, que yo no daba más de sí. 🙂
En todo caso, te recomiendo un libro: Confesions d’un kumba arrepentit, de Oriol Malló. Es un exmiembro de Terra Lliure y militante de eRc – o antiguo militante- que hace muy bien la autocrítica que tanta falta os hace a los nacionalistas catalanes de izquierdas. A los de derechas, claro, los doy por perdidos.
desembre 6th, 2006 at 1:06 pm
Molt bé, ets una de les persones que volia que llegís això per provar que entenguessis el que som la gent que pensa com jo, que de vegades sembla que pensis que venim d’un altre món.
Certament, ja he parlat de la bola de cristal, programa que emana de la movida de Madrid, mentre que aquí volia reflectir que el món kumba marca una diferència, amb uns referents propis, xesco boix, els cançoners, etc.
Per tu el concert del Sant Jordi és màrqueting, és la teva opinió, però jo sé que ho vaig viure, que el fet que adolescents tinguessin referents del país (allò del fenomen fan del carles sabater i en quintana) era important, alguna cosa que no havíem tingut abans.
Sempre són ments dèbils segons tu els adolescents, però jo crec que en el procés de construcció de la persona tenir referents propers va bé. D’aquí uns anys diràs que el Prohibit als Pares també era un invent de la Generalitat? una altra cosa és que uns utilitzessin als altres per tirar endavant, però el fet era un fet, molt abans que arribessin a la capital.
Del rock radical basc, t’asseguro que ho conec, jo mateix vaig anar a molts concerts de Negu Gorriak (kortatu ja em van enganxar de baixada). I no em dius que estaven promoguts o esperonats per l’esquerra abertzale?
Nirvana, clar que em va tocar, com a molts joves, però el que volia dir és que la generació X és un fenomen nordamericà i aquí hem tingut altres fenòmens que tenen a veure per entendre’ns, com el rock català, els joves i d’altres.
L’avantatge de mirar-t’ho tot des de fora és que evites furgar en els teus referents. Si tu i jo pensem molt diferent és perquè hi ha aquests referents enmig.
El que em sobta és que els altres sempre siguem productes de conspiracions nacionalistes mentre tu sembles estar lliure de influències externes. T’assseguro que a mi OBK i Héroes mai m’han dit res, però veig que tu sí, és curiós.
Llavors, segons tu, en Xinxan és una mostra d’enginyeria cultural catalana, i és per això que antena 3 va comprar-ho per netejar les ments, com van fer amb en Doraemon.
El llibre me l’apunto. Ja he llegit algun libre seu i m’agrada com escriu. Una cosa és saber que tens una sèrie d’estereotips i poder-te’n riure i fer l’autocrítica, l’altra cosa és que això no invalida el que un pensa, no?
desembre 6th, 2006 at 1:56 pm
Benvolgut,
com a promotor de la campanya “Jo també vull un estat propi”, a la qual tan amablement et vas adherir, et proposo que afegeixis el teu bloc a la Xarxa de Blocs Sobiranistes (www.xbs.cat).
Moltes gràcies.
Xavier Mir
desembre 6th, 2006 at 3:39 pm
Lo de OBK era una risa. Héroes del Silencio, eso es un hecho objetivo, no creo que sea una banda a menospreciar, más que nada porque a su lado -y al del trabajo posterior de Bunbury- palidece buena parte de la producción musical española de los últimos veinte años. Cuando tú y yo seamos viejos, Héroes se recordarán y Sangtraït no. Y conste que no es una opinión, sino una certeza.
La condición de invento que el rock català tuvo, repito, no es una definición mía, sino algo que extraje de cierta entrevista que mantuve con el propio Gerard Quintana a propósito de us último disco titulado Les Claus de Sal. El auténtico estaba conmigo, puede aseverarlo. Pero en todo caso, y para hacerte pensar, permítime que te haga una pregunta ¿no te resulta extraño, así unos años después que, de repente, un pack de grupos que servían para cubrir todo el espectro de tipos de adolescente que los responsables de cultura de CiU pensaba que existían apareciese de repente? Fíjate bien: Sangtraït para los tipos duros, Sau para las niñas monas, Sopa de Cabra para los hippiosos cuyos padres oían a Led Zeppelin y Los Pets para los popies… ¿Curioso no? De todos, creo que solo Sopa de Cabra se recordarán porque el resto carecía de calidad musical. Sopa, si me apuras, fue a Cataluña lo que Héroes a nivel nacional.
en todo caso, y para validar la condición de andamiaje montado desde el Departament de Cultura, nohay nada mejor que recordar el nulo apoyo que recibió Mundo Infierno, el disco en castellano de Sopa de Cabra que, unánimemente, fue saludado por la crítica como el mejor de Quintana y los suyos. Yo comparto esa opinión, pero los que fuisteis al Sant Jordi no. Quizá conozcas a alguno de los que se rasgfo las vestiduras y maldijo a Quintana y Ninyí por aquel brutal “insult a la nació”
No soy yo quien ve conspiraciones nacionalistas, son los nacionalistas quienes son incapaces de entender que la música, más allá de banderas, es sólo eso: una manera de hacer arte.
Y por favor, no me compares el apoyo que podían tener S.A y Negu de la izquierda abertzale porque no es comparable al que las bandas del rock català recibieron aquí. Lo uno era más sentimental, lo otro se hizo con calculadora y se ejecutó desde la frialdad de un despacho donde nadie tenía puta idea de música. El tiempo me ha dado la razón y mientras Gerard Quintana sigue haciendo grandes cosas -e incluso se editan discos de tributo a Sopa de Cabra donde participan artistas de todo pelaje- los miembros de Sangtraït languidecen en La Jonquera vendiendo tabao y el resto vive del circuito de las fiestas mayores -Lax’n Busto, els Pets y sí, Pep Sala- Más o menos merecen un respeto análogo a los Celtas Cortos, grupo del que fui fan en su día pero que, visto hoy, me sonroja como a tí deberían hacerlo los Pets. Y conste que hablo de hacer una valoración objetiva de la calidad musical, no de lo que me evoquen las canciones.
Por cierto, Xesco Boix se suicidó. Quizá la cosa tenía que ver con que vio que había algo de perverso en el ajo en que andaba metido.
Y Xin Xan no es ningún producto de ingeniería catalana porque, si no me equivoco, se trata de una serie japonesa.
(no te puedes ni imaginar las ganas que tenía de rajar del rock català 🙂
desembre 6th, 2006 at 4:28 pm
ostres, jo recordo sobretot els anys de 2n i 3r de BUP i COU on cada setmana hi havia algun concertillu de grups en català en algún poble de la comarca. Recordo que sempre hi havia molta gent, que allà vam començar a portar estelades, que les borratxeres eren sensacionals i que, per fi, podiem cantar en la nostra pròpia llengua. Recordo el desencís quan Sopa va decidir cantar en castellà (“perquè la música no té idioma”, deien… aleshores pq canvies el teu?), com els hi tiràvem ous i globus plens d’aigua entre cubata i cubata; la sensació d’agafar el tren per anar a bcn al concert de st jordi i dir “que si collons, que els de comarques vibrem amb aquesta música”; com els grups sorgien i desapareixien; com escoltàvem el “catacrac” a cataradiu; com ens passavem els LP’s per gravar-los; etc.
Sempre que n’he parlat amb la gent de ca’n fanga hem arribat a la mateixa conclusió: a comarques el fenòmen de la música en català va picar molt i molt fort, mentre a barcelona va passar completament desaparcebut. N’ignoro les raons, però no ho canviaria per la moguda capitalina en absolut 🙂
Aix, quins records 🙂
desembre 6th, 2006 at 6:25 pm
En quant al debat musical. Luisan estoy de acuerdo en que lo del rock català era bastante sintético, aunque reconozco que surgieron canciones o incluso grupos de calidad. El Boig per tu, como dice Álex ha quedado en la gente para muchos años…
Ahora bien, conozco tu predilección por el amigo Bunbury, pero por favor un tio que hace una rima con la palabra membrillo????? deja mucho que desear eh…. 😀
desembre 6th, 2006 at 7:21 pm
Luisan,
encara recordo la cançó aquella que deia “…movida promovida por el Ayuntamiento…”.
Crec que cal separar sempre el fet del moviment paral·lel que se’n deriva. O allò de causa o conseqüència. Una cosa és que algú políticament en fes ús, i una altra que responia a una necessitat existent d’una generació a qui li mancaven referents i els va trobar. No és un invent de laboratori. En Greips ho defineix perfectament. Jo, des de Gràcia ho vaig viure diferent, però a comarques era quelcom viu i lluny del que tu vols veure.
En Bumbury? l’única cosa boa que ha fet per mi, va ser gravar la cançó “Sí”, de l’Adrià Puntí. Però si a tu t’agradava, em sembla més que correcte.
Greips, el catacrac (Sílvia Tarragona, era?), sí records de dissabte al matí, el filtre de la qualitat va servir per posar les coses a lloc.
Luisan, tu expressament has fet servir el terme nacional, no cauré en la provocació antiestatutària, 😉
Més que política, la decepció amb Mundo Infierno va ser que era contradictori amb allò que el rock català volia significar, era possible viure en català, no parlo de banderes (queda clar el que pensaven Sopa del tema nacional), parlo d’allò que significava normalitat. I es van equivocar, perquè llavors al món espanyol no en van voler saber res. I no era qualitat, era rebuig pur i dur, o Sau no tenia cançons per arribar a tot el públic? després Sopa va assumir que no podien jugar a política, perquè uns no els entenien i els altres eren diferents. Et deixes les opinions que Sopa va dir sobre la seva anada a les Espanyes.
I a més a més, si només parlem de qualitat, va haver de venir la Luz Casal per reinvindicar una cançó com Boig per tu.
La perversa i injusta i passada de voltes reflexió sobre en Xesco Boix ni la llegeixo.
I sobre en Xinxan, és precisament el que dic, els referents, perquè Bola de Drac va fer molt per la normalització del català, i tu d’això en dius nacionalisme, i és el punt que no estic d’acord. Tu t’expresses en castellà, fas política amb la llengua? si tu no, jo tampoc.
Otch, crec que fou sintètic com el circuit de les sales de la capital van provar de treure el tema. De la quantitat n’acaba sortint la qualitat, era necessari un boom per poder destriar el gra de la palla. Si s’hagués optat per la tria del pal de paller, dos grups per qui apostar, llavors ens hauríem carregat la transició de grups, Lax’n Busto no haguessin aparegut, ni Gossos ni ara Obrint Pas.
I parlant d’avui dia, és interessant com el mestissatge de Dusminguet, Dijous Paella, Gertrudis, Pomada, i d’altres està teixint quelcom més modern, si vols, però desacomplexadament en català.
desembre 6th, 2006 at 7:24 pm
referent al debat sobre la qualitat de la musica en català, imagino que no era gaire inferior a grups espanyols de l’epoca, com podien ser la guardia, duncan dhu, un pinguino en el ascensor, no me pises que llevo chanclas, la union, danza invisible, etc etc. Vaja, que “en todas partes cuecen habas” 🙂
Jo particularment era fan de Kitsch, un grup que va treure dos discos boníssims (els primers, molt rotllo maniaco-depressiu agressiu… per mi els millors discos de rock en català) per després caure en la més absoluta mediocritat (o almenys, jo no els vaig entendre).
I, ja buscant polèmica, recordo que l’adjectiu “rock català” era rebutjat per la majoria de grups de l’epoca (inclosos els sopa), i tots ells es decantaven per la definició “rock en català”, que trobo més encertada (ja que, per exemple, ultimo de la fila també eren catalans… malgrat cantéssin en castellà).
I, ja per finalitzar, el disc en català mes fric d’aquella època (segons la meva modesta opinio) el va signar en Quimi Portet. Escoltant-lo, entenies perquè en Manolo García portava la veu cantant al grup 😀
desembre 6th, 2006 at 8:00 pm
@luisan,
no havia vist el comentari de’n Xesco… saps perfectament que està fora de lloc, oi? En Xesco va ser un referent, amb el seu grup Ara va de bo, per a tot un moviment de recuperació de música popular (o folk, si vols usar el mot anglès). Les seves músiques senzilles, les lletres per la mainada, el seu carisma fent participar els vailets en les cançons, el seu tarannà criaturer… van animar moltes persones a veure que després de 30 anys de silenci (perfectament il.lustrats a la canço “jo vinc d’un silenci que no és resignat, jo vinc d’un silenci que la gent romprà…” de’n Raimon) i d’una generació perduda per sempre més, era el moment de viure externament tal com es vivia internament. Sense vergonya de ser qui ets, sense por de mostrar-te com a tal i sense timidesa per assenyalar el teu país en un mapa.
En Xesco, com l’Esteve Fortuny, van ser dos genis que si no haguéssin tingut la desgràcia de ser catalans, haurien estat referents europeus en la seva especialitat. Un es va suicidar vençut per la seva malaltia, i a l’altre se’l va endur una embòlia (crec). Però allà estàn, dos símbols a qui és senzill difamar (com tu has fet, usant la teva especialitat: el despreci) però que són molt estimats per una generació que tu mai entendràs. I no perquè no puguis, sinó perquè no vols 😉
desembre 6th, 2006 at 8:10 pm
Greips,
gràcies, em trec el barret, jo no ho hagués dit millor
desembre 7th, 2006 at 1:28 am
Vamos a ver, Xesco Boix, por muy mesías kumbayá que fuera es un tipo que, independientemente de lo que a vosotros os parezca, es el gran responsable de que la música en cataluña se haya perdido por los vericuetos del folk meapilas y, a diferencia del resto de países normales, no haya podido hablar de un rock propio hasta que en los últimos ochenta el Departament de Cultura de Pujol decidió que no había bastante con la Eléctrica Dharma y urdiese ese bonito invento que ahora vosotros reivindicais. Boix y sus cuitas es además uno de los elementos que explican esta extraña síntesis exclusivamente catalana entre la izquierda seria y el catolicismo carrinclón y sacristanero que tan difícil le pone las cosas a ERC para convertirse en un partido de “esquerra nacional”.En todo caso, entiendo que aquel bonito tema titulado “jo vaig a la Muntanya” que se hizo famoso hace unos años como mofa, befa y escarnio del kumbismo en general y de Boix y sus diabluras -quizá inconscientemente- no os debió hacer puta la gracia.
Sobre vuestras opiniones acerca de Bunbury y las confesiones de greips relativas a sus acciones borrocaires contra Gerard Quintana, lamento decir que me confirman algo que ya sospechaba: os cuesta horrores admitir el valor de algo que sale de vuestro reducido ámbito de referencia lingüísticocultural.
Decir que lo más importante que ha hecho Enrique es versionar una canción de Puntí me parece un insulto a la inteligencia. A este tipo se le recordará dentro de muchos años como al mayor frontman de la música española después de Santiago Auserón y el que no os guste no debería ser óbice para que reconozcais su importancia. Quintana tampoco es santo de mi devoción, pero no me importa reconcoer que sí, que es grande.
Respecto a la cita sobre Obrint Pas o Gossos -esos bonitos backstreet boys kumbas- creo que huelgan los comentarios y, en todo caso, lo único que sirve es “de aquellos polvos llegaron estos lodos”. Utilizaré una frase que me gusta emplear cuando me toca en suerte hacer críticas musicales: La muerte de todos los integrantes de ambas bandas beneficiaría enormemente al mundo de la música.
Por último, un motivo de preocupación personal, como greips opino que Quimi Portet fue, es y será lo más grande que le ha sucedido a la mñusica en Cataluña y que a su lado Manolo García es un gañán cuya muerte también beneficiaría al mundo de la música. Por si eso fuera poco, reconoceré que también sospecho conocer a kitsch y asumir que si son unos tipos que cantaban algo tal que “Es un tio boig, que està molt malament i es passa tot el dia reclamant venjança” mientras vestían unas estolas y lucñian pelos teñidos de colores fosfóricos ma parecen realmente respetables.
desembre 7th, 2006 at 2:18 pm
Et tornes a equivocar, luisan, crec que el que tu i jo hauríem d’estar parlant és de per què un grup català ha de fer un disc en espanyol per entrar al mercat espanyol, per què no es digereix com una cosa normal.
Ets tu qui ho polititza tot, i aquest és l’error.
I estàs fregant ajuntar la manca de respecte amb el creure’s per sobre del bé i del mal. Hauré de començar a esborrar missatges? buff, quina mandra, però cal que entenguis que no es poden dir determinades coses que a mi m’ofenen.
Jo t’he dit que a mi no m’agrada el Bumbury ni m’agradaven els Héroes, no es pot jugar a ser jim morrison. Però evidentment no vull ni cauré en el mal gust dels teus comentaris. Últim avís.
desembre 7th, 2006 at 2:39 pm
Una cosa es que no te guste, y otra que no seas capaz de valorarlo. Hablo de juicios de valor, no de juicios de gusto. Te lo explicaré para que lo entiendas: yo nunca me compraré un disco de Lluís Llach, porque me aburre, pero eso no implica que reconozca su importancia en la historia de la música de este país. Tú, con Bunbury -y creo que con cualquiera que no cante en catalán(discúlpame si me equivoco)- eres incapaz de hacerlo. Pero no te preocupes, que no pasa nada. Quizá mi capacidad para sobrepasar el juiciio de gusto tenga que ver con mi condición de periodista….
Yo no politizo nada, es justo al revés y lo digo porque me parece que habeis dejado bastante claro que del rock català (¿seguro que era rock?) lo que os interesaba es la lengua en que se cantaba y que sois plena, total y absolutamente incapaces de analizar su valía musical que, en mi opinión, es batante escasa. Quizá sea que lo que os pido es difícil, ya que se trata de una valoración objetiva que o bien no podeis hacer o simplemente os resulta incómoda. La diferencia entre tú y yo es que yo si que sé valorar cosas que no forman parte de mis gustos. Tú, por lo que parece, no sabes o no quieres.
en general, yo entiendo que los grupos y solsitas que merecen consideración son los que abren nuevos caminos reformulando estilos o planteando cosas nuevas. Ninguna de las bandas del rock català lo hizo, porque todas se limitaron a copiar cosas que ya se hacían en otros sitios y hacerlas en catalán. Eso tampoco era una novedad y, si me apuas, los deja a la altura del barro si se les compara con Sisa, Serrat o Raimon que, cantando en catalán, si que aportaron cosas nuevas. Asúmelo: ni los Pets, ni Sopa de Cabra -la obra psoterior de Quintana sí- ni mucho menos Sangtraït merecen figurar en la historia de la música por sus aportaciones.
Y por cierto, lo de últim avís, ha resultado totalmente prescindible. A mi nadie tiene que avisarme de nada a estas alturas.
desembre 7th, 2006 at 3:13 pm
Tenies raó. T’equivoques, jo he seguit en Loquillo, Celtas Cortos, El último de la fila, Pastora, una època de Duncan Dhu (sí, ho reconec, passat el temps), Molotov, Seguridad Social, però Héroes no, ho sento.
I torno a preguntar, per què creus tu que cracs com en sisa, la dharma i d’altres han triomfat a altres estats i no a l’estat espanyol?
desembre 7th, 2006 at 3:28 pm
buff no sé per on començar..Sisa crac?
Jo perdoneu, entenc q a nivell d’experiències i referents o icones d’una època parleu d’aquests grups i fins i tot us hi enfontreu defensant postures molt poc sòlides, però no m’hi fico.
Ara, perdoneu però aquests grups a nivell d’aportació musical he de dir q han fet una feina gens destacable, pobre i minsa i més igual les hores de ràdio o les superpops que hagin vengut (pq. ells tracten d’això…de vendre) i em sembla q l’atrofiamenta musical q portem en aquest país passa per defensar grups q musicalment no aporten res més que samarretes i si tenen implicació política, però aleshores de què parlem i qui ha de fer la feina?
desembre 7th, 2006 at 3:54 pm
@àlex
¿quizá por que jugaron a hacer política y no se limitaron a hacer música? Igual a lo mejor resulte que, simplemente, hicieron política con ellos, ellos lo permitieron y cuando intentaron demostrar que lo suyo era sólo hacer música -así leo yo Mundo Infierno- era demasiado tarde.
Sobre Bunbury, y detesto ser pesado, te diré que actuó el día 30 en el Liceu junto a Nacho Vegas presentando un disco titulado el Tiempo de las Cerezas que unánimemente ha sido saludado como el mejor del año -y hablo de radio 3 y rock de lux, no de los 40 principales-
También aprovecharé para preguntarte algo: ¿Por qué los conciertos de grupos que cantan en catalán se llenan de tipos con esteladas y los de, por ejemplo, Duncan Dhu, no se llenaban de ikurriñas? Ahora me dirás que porque Duncan Dhu cantaban en castellano y no eran reivindicativos pero no, no me vale porque para aceptarlo deberías antes explicarme cuántas canciones “reivindicativas” escribieron Sopa de Cabra o Lax’N Busto. ¿ninguna? Sí, ninguna….
En conciertos de Sisa, Quimi Portet o Pascal Comelade (aunque no lo creas los sigo) nunca he visto abanderados irredentos más preocupados por localizazr papeleras y quemarlas que por escuchar música.
Todo confirma lo que yo digo: el rock català no fue un fenómeno musical, sino algo bien distinto donde la lengua pesaba más que la calidad musical y que, por no tener, no tuvo siquiera el matiz punk ni la novedad del rock radical vasco, un fenómeno este sí musical y social y no urdido desde un despacho. ¿Quién politiza entonces?
La verdad, a veces sospecho que a los iban a ver a Sangtraït, Sau y los Pets los temas que oían les daban lo mismo porque lo que de verdad deseaban escuchar era a Xesco Boix cantando Puf era un Drac Màgic.Sobre el tal Xesco te diré que es el paralelo catalán de Rosa León, personaje a quien por suerte nadie reivindica al otro lado del Ebro. La pena es que aquel invento del rock català liquidó la carrera de algún grupo que podría haber lelgado a algo. Por suerte Antònia Font vinieron después y, de una vez por todas, demostraron que se podían editar discos de pop con enjundia en catalán.
@dolors
Yo no conozco tus gustos musicales pero intuyo por lo que sueles contar que a tí la música popular no es que te vaya mucho. En todo caso, me permitiré decir que, a depsecho de loq ue afirmas, sí que existen cosas que merecerían tu atención como, por ejemplo, el tan traído y lelvado Bunbury, los Planetas, Nacho Vegas, los mismos Antònia Font y hasta Quimi Portet, y eso sólo por mentar algunos de los que hemos citado aquí. A la música con mayúsculas está claro que no han aportado nada, pero por lo que yo defino como música popular -que es el rock y no las sardanas y las sevillanas- si que han hecho mucho. La cuestión está en si ese tipo de música despierta o no tu interés.
desembre 7th, 2006 at 4:51 pm
Sé q mi discurso va por otra onda y no espero q se me siga ni se me entienda, yo para decir: esto es arte no suelo emplear el “me gusta no me gusta”, es reducido, injusto y poco elevado…pero bueno, vosotros hablais de experiencias y emociones vividas con unas bandas sonoras determinadas, en ese sentido defiendo vuestro discurso, pero no más.
La música popular es de gran valor, riqueza e interés musical (q nadie se atreba a mostrar su ignorancia afirmando lo contrario).
no me refería a eso…y todo despierta mi interés o te crees q salgo de marcha con el señor Malher?
desembre 7th, 2006 at 5:22 pm
En un país amb una situació no normal, les coses són com són.
El mateix em pots dir de la gent que porta estelades al futbol, a la cursa del corte inglés i a la festa major de la vila de Gràcia.
Quan existeix un conflicte, totes les vies que donen visibilitat són aprofitades per denunciar injústicies.
Puc entendre que no t’agradin, però has d’entendre que hi són.
A mi personalment no m’agrada polititzar la llengua, però sé que la teoria i la pràctica no lliguen.
Buff, bumbury, que no m’agrada!
Les meves opinions sempre han estat personals
“”
En Bumbury? l’única cosa boa que ha fet per mi, va ser gravar la cançó “Sí”, de l’Adrià Puntí. Però si a tu t’agradava, em sembla més que correcte.
“”
“”
Jo t’he dit que a mi no m’agrada el Bumbury ni m’agradaven els Héroes, no es pot jugar a ser jim morrison.
“”
No he parlat de qualitat, he parlat de gustos, em passa el mateix amb Bisbal, Mecano i Alejandro Sanz. Que no m’agraden, tot i que poden ser els millor per tothom, prefereixo en Calamaro. Però el que no faré seré dir comentaris despectius dels teus que judiquen del particular al general.
Dolors,
no parlo d’aportacions personals, parlo de gustos personals. El disc “Visca la Llibertat” em sembla molt bo.
desembre 7th, 2006 at 5:42 pm
No, ya lo se que no, pero yo no estoy hablando de “me gusta o no me gusta”, que son juicios de gusto, si no de juicios de valor que sirven, si me apuras, para considerar si algo merece el calificativo de “arte” o es un pasarratos
desembre 7th, 2006 at 5:50 pm
Ja, luisan, però el que ha escrit l’article sóc jo, i jo dic el que volia dir
desembre 7th, 2006 at 5:54 pm
que totalitario te ha quedao, de veras…
Llevar esteladas no es denunciar injusticias, es pasar el rato.
desembre 7th, 2006 at 6:27 pm
@luisam,
em sembla que el dia que siguis capaç d’assumir que potser en alguna cosa no tens raó t’hauràs fet un home. Mentrestant, seguiràs sent un nen una mica repelent.
desembre 7th, 2006 at 6:35 pm
Ja, ja, no em diguis totalitari, si us plau, només faltaria això amb com sóc de comprensiu amb la teva discrepància constant, 🙂 !!
El que volia dir és que jo parlava de judicis de gust i records generacionals, si també vols anar en contra dels meus records, anem bé, una altra cosa és que no ens posem d’acord amb qüestions polítiques.
desembre 7th, 2006 at 8:37 pm
No hombre, si yo con los recuerdos de la gente no me meto. Todos tenemos trapos sucios en casa y discos lamentables en la estantería. El problema está en no asumirlo. Por un momnto me pareció que tu no lo asumías y que más que como gusto tuyo personal reivindicabas el rock català como algo trascendente…. Mis más sinceras excusas por mear fuera del tiesto.
¿Se puede considerar que he madurado greips?
desembre 7th, 2006 at 9:07 pm
Allò que et va semblar és el que era.
Fora de la música i la seva qualitat, justament el que volia era mostrar-te com coses com aquesta marquen una petja, i aquesta petja és innegable, no en diré trascendent, però formen part d’una generació que no ha de demanar perdó pel que creu ni se sent incòmode amb el que pensa.
Tu en diràs qüestió de fe, jo en dic senzillament Som com Som, i ja no parlo d’un partit, parlo d’una generació que té referents diferents, la pots entendre o no, però és com és.
desembre 7th, 2006 at 10:40 pm
Venga ya….no me creo eso de que oir escuchar a Sopa de Cabra contar las cosas que hacían entre Blanes i Cadaqués, al cocainómano Carles Sabater insistir en lo loco que se ponía cuando le dejaba la novia y Sangtraït explicar chorradas sobre homes ocells con ecos metálicos de pueblo influyera de manera clave en la formación de tu ideario político. Si me apuras creo que Negu te marcó más, más que nada porque allí se que había un contenido ideológico real.
Me niego a aceptar que escuchar una música determinada pueda influir en la ideología de una persona, es, si me apuras, una majadería y lo digo no por desprecio a aquellos grupos que tanto te gustaron, sino por el pleno convencimiento de que, además de esas cosas, escuchabas otras muchas que, seguro te influyeron mucho más en tu formación como persona y que ahora no hacen que te sonrojes e, igual, son las mismas que escuché yo.
Como siempre, tu valoras más lo que separa y yo lo que iguala. ¿Hemos vuelto a llegar a la pared donde nos estrellamos siempre?
desembre 7th, 2006 at 11:21 pm
Ja sé que són monòlegs políticofestius, però sé que a banda de la vessant política sóc un persona, i la petja anava més enllà de la política.
Quan sents cançons en la teva llengua que canten sentiments i moments que tu estàs vivint, quan hi ha himnes de quan eres adolescent, etc., és quan dic que deixa petja, és quan dic que et dóna forces i et fa sentir part d’un conjunt de gent que pensa com tu.
Com sempre, tu et dediques a menysprear allò que em defineix mentre jo provo d’entendre’t, i al final arribem a la paret.
Si jo arribés un dia a la teva casa familiar, em mofés dels quadres de la teva família, de la cara que feien els avis, dels records que totes les cases tenen i no t’agraden com et sentiries? doncs això, crec que de vegades creues una línia invisible, se te’n va la mà, com si tot valgués per ser el pinxo antinacionalista.
Espero, de veritat, que ens portem bé, però sobretot espero no creuar aquesta línia.
desembre 8th, 2006 at 1:51 pm
Sí, àlex, tienes toda la razón, yo soy un ser impío y malvado que hace mofa befa y escarnio de ti y de tu persona. Alguna vez dijiste que tú tienes “la pell molt fina”. La verdad , creo que tienes razón. Me parece que tomarte como un insulto personal que yo diga que el 90% de los grupos del rock català eran malos a rabiar pasa de castaño oscuro. Por decir eso no ataco a Cataluña ni a ti ni a tu familia, sólo constato una realidad. Si a ti te molesta, probablmente es porque tu capacidad de autocrítica es bastante escasa.
Po cierto, es muy curioso esto que dices de “jo provo de’entendret” ¿Qué pasa? ¿Es que soy un trasunto del hombre elefante o algo así? Como ya dije un día, el problema básico de los nacionalistas es que, principalmente, os relacionais única y excluisvamente con otros nacionalistas y, por eso, veis como algo exótico a todos aquellos para quienes la nación es accidente y no fin u objetivo. Sinceramente, analizar todo en términos nacionales como tú haces -la música, los viajes que haces, la gente que conoces, los sitios a los que vas- no me parece muy sano.
La diferencia entre tu y yo es que si vienes a mi casa, miras las fotos de mi familia y decides con acierto que muchos de ellos parecen una banda de apueblaos yo me reiré contigo. En tu caso, tal posibilidad ni se me ocurre, porque si ya por reírme de alguien tan risible como Xesco Boix montas la que montas no quiero ni imaginar lo que dirías si hago algún comentario sobre tus señores padres…Despierta, hombre, y descubre que el “problema nacional” sólo es tema prioritario de preocupación de unos pocos….
Y conste que lo digo sin acritud jajaja….
desembre 8th, 2006 at 7:20 pm
Em sap greu, continues sense entendre’m, no m’ho prenc com un insult personal, no és cap a mi que em defenso, sinó cap a moltes coses properes.
Si llegeixes el que has anat dient, més que de paret sembla que parlis d’un paredó (no sé si es diu així).
La veritat és que al final cansa, una cosa és debatre sobre fets i història i pensaments polítics i l’altra és que ja no faci tanta il·lusió rebre comentaris per si de cas ets tu rient-te de tot, no sé si m’explico.
Un dels problemes de la gent com tu és que no es posa a la pell de la gent com tu ni té deturador. Jo sí, i penso que els teus referents t’han marcat. Llavors t’explico els meus i en lloc de dir, “ah, ara entenc perquè pensa així, m’ho miraré diferent”, et dediques a provar de destrossar-los amb el que creus que és divertit. Però, igual que em passa el Ferran Adrià del Polònia, o el Nen de Castefa, hi ha un moment que cansa, t’ho asseguro.
I potser no és culpa teva, o més exactament no és qüestió dels fons, sinó de la forma amb la qual t’expresses. De vegades, amb un simple no estic d’acord, en tindria prou, de veritat.
I tinc la pell gruixuda, no crec que ningú ho puugi dubtar, i sé fer autocrítica, però no és una qüestió d’autocrítica, sinó de cansament.
desembre 8th, 2006 at 9:07 pm
de fet, alex, crec que ets el darrer mohicà que intentava raonar amb en luisan.
desembre 8th, 2006 at 10:15 pm
Yo me limito a destrozar lo destrozable utilizando los resquicios que dejas, que son muchos. Intentar definir generaciones es arriesgado, eso sería el resumen de todo lo que he dicho porque quizá los referentes que a ti te parecen capitales no lo fueron tanto y, quizá, no son ni siquiera reivindicables. De todos modos, eres muy libre de afirmar que para ti si lo fueron y de creer que yo soy un gilipollas malencarado y continuar viviendo en esa suerte de arcadia mítica que os traeis y llevais.
A mí nunca se me ocurriría decir que soy como soy porque escuché a los Celtas Cortos, Los Héroes del Silencio y Metallica, leía libros de elige tu propia aventura y veía a Espinete por la tele. Yo, si me lo permites decir, considero que mi proceso de formación tuvo que ver más con otras cosas pese a que me sienta tan desacomplejado que no deba repetir una y otra vez que estoy desacomplejado como hacéis vosotros.
Y conste que me parecéis unos tipos la mar de entretenidos y majos con los que se pude hablar de muchas cosas. Lamentablemente, vosotros pareceis no pensar lo mismo de mí.
gener 5th, 2007 at 9:26 am
Ja està esborrat!!
gener 5th, 2007 at 9:30 am
Si parleu de qualitat, la qualitat neix amb la quantitat, especialment en la música popular. Quan el mercat és molt curt, i les espectatives de negoci de les empreses que dominen el mercat musical és petit, llavors els valors canvien.
Sempre he pensat que si Catalunya fos un Estat amb totes les de la llei, la cosa sería completament diferent, inclòs el món musical.
No sé si m’explico prou. I no estic “polititzant” res. Sols parlo de mercats.
Especialment de la “capacitat” de fer “creadors” en qantitat i qualitat.
gener 6th, 2007 at 7:54 pm
Al Luisan : A veure si t’empasses les teves paraules : “al cocainómano Carles Sabater insistir en lo loco que se ponía cuando le dejaba la novia “.
Parla del que saps, que sembla que ho fas molt bé.
gener 7th, 2007 at 5:48 pm
relacionat:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/35597
febrer 13th, 2008 at 10:27 pm
Arribo una miqueta tard a la xarrada peró ,estic d’acord en una cosa lo dit de Enrique Bunbury al colectiu musical catalá no se li pot nega la seva importancia i cal recorda com ha dit el amic que al Santiago Auserón es el millor lletrista de la historia ¿que el cap se utilitza entre altres per als records?apa adeu.