Monòlegs políticofestius

Sí, encara que no ho sembli pel títol, parlaré de Xile, a títol personal.

Si fos tan fàcil opinar. I ho faig tard, però després d’un dia de sensacions. 

Vaig tenir la sort, com molts dels meus companys i companyes de promoció de tenir com a professor en Walter G. Xilè, exiliat, i una de les millors persones que he conegut. 

I avui pensava, què deu pensar ell? Segurament el seu sentiment ha de ser especial, és un dels que va haver de fugir. I va refer la seva vida, professor d’universitat, un professor estimat pels alumnes, ara ja jubilat. I trobes a faltar la manera en la qual et saludava cada matí, un somriure a les 8:30 i no és fàcil. No me’l veig ni odiant ni desitjant la mort, i ell ho va patir en primera persona. 

Tindrà odi en el seu pensament? Haurà estat content per la mort d’una persona deshumana com en Pinochet? 

I el cap m’ha dut a pensar en tot el que estem llegint als diaris. Opinions i consells sobre el que ha de fer Xile. Som un bon exemple a seguir? 

Quan sento la solidaritat internacional que dóna consells als xilens i no ha estat capaç de treure la veritat als dictadors (parlo en plural, és molt fàcil dir només Franco, però mai no és per una persona la qui fa un règim), de fer net de falsos demòcrates reciclats, penso si estan legitimitats per opinar. La prova del cotó, la llei de la memòria històrica. 

I si fos tot tan fàcil, aquells que parlen del patiment del poble xilè, amb qui sóc solidari, no haurien de fer una llei de la memòria històrica com Déu mana? I si fos tot tan fàcil, no hauríem de pensar també en un poble a qui van matar també un president? No vam tenir també un 11-S tràgic? Potser no tenim discursos com el d’Allende (trobareu l’enllaç al youtube a la tortuga), cançons com l’ojalà (la trobareu a cal txewaka), però som un poble que ha sofert i entenem el sofriment dels altres. 

Lua, que el teu poble faci net, ràpid, i pugui la gent ser feliç. Però que no torni a passar. Evidentment. Ni allà ni enlloc.

Per penjar alguna cosa diferent, penjaré el "Te recuerdo Amanda" de Víctor Jara. 

This entry was posted on desembre 12, 2006 at 12:50 am and is filed under Reflexions sobre les petites coses. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.