Monòlegs políticofestius

I arriben les festes, com cada any, en un període estrany, posat amb calçador, fruit de la història (i no parlo només de la judeocristiana, sinó de la mediterrània, que ho aplega tot). 

I com cada any, en digestions més o menys pesades, trobarem una estona per reflexionar, els programes de televisió al voltant del 31 de desembre ens faran qüestionar tot el que cal millorar de cara a l’any que ve. Salut és el principal motor: dietes, exercicis i menys fumar, sens dubte, són les estrelles. 

Per què ho fem? No ho sé, potser mai tenim explícitament un temps per aturar-nos i mirar enrere. Sovint tinc la sensació que les coses arriben, i entres en una espiral que va pujant, a poc a poc, on no sempre tenim les regnes del procés, on ens deixem anar i la vida ens va portant, símptoma en alguns casos de rendició i en d’altres de comoditat i seguretat. 

I sempre va bé aturar-se i mirar on som. I, sobretot, on volem anar. 

Per fer aquest procés, cal sempre fer una revisió del que creiem que durant aquest any no ens ha fet el pes. Allò que no esborraríem (no té sentit pretendre esborrar el passat), però que potser provaríem de no repetir de la mateixa manera. 

Cal, però, que aquest procés no sigui del tot negatiu. A voltes ens centrem en allò que creiem que no hem fet prou bé, determinades accions i converses, però a la vegada seria necessari autoafirmar-te en allò que hem fet bé. 365 dies donen per molt, no tot és trampejar la realitat. 

Bé, en aquest escrit malgirbat només volia deixar clar que sovint les reflexions poden ben ser per a recordar allò de realment bo que duem al sarró, tot i que cal sempre saber reconèixer allò millorable. 

I en aquest procés, no pot faltar mai una mirada al passat, no per millor, sinó per diferent. I com millor que amb una part de la meva banda sonora particular amb forts lligams a moments i gent.

En fi, bones festes a tots i totes. 

Començo amb la nina ensucrada de l'Adrià Puntí 

I continuo amb el Zu atrapatu arte de Kortatu, desitjant que el procés de pau no s'aturi.

I, ja més present, els Obrint Pas i la seva flama.

No podia faltar en Manu Chao amb "mala vida", de l'època Mano Negra però en versió present.

I, acabo, dedicat a en Raimon, l'Arnau i en Xavi, Zebda, banda sonora de molts moments!! (amb el fruiter d'Amelie al vídeo).

This entry was posted on desembre 24, 2006 at 12:20 pm and is filed under Reflexions sobre les petites coses. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.