Monòlegs políticofestius

No, no és una simple felicitació perquè toca.

No, no és una falca partidista perquè m’ho diuen.

No, no és un  quedar bé, perquè no em cal. 

Sí, és allò que fa dies que volia fer. Allò que tenia ganes que arribés aquest dia per poder-ho dir. Ahir et van anomenar regidora. Ara no només et vull felicitar també et vull dir de tot cor: Gràcies! 

Estic content, però potser sóc de les persones que, i sé que no sóc l’únic, que tenim una part de tristesa en tot plegat. 

Tinc moltes coses a agrair-te i moltes coses a continuar necessitant. 

T’haig d’agrair que formis part de la generació (i no d’edat, sinó de moment històric) que ha mantingut el partit i el Casal de Gràcia. Quan no érem gaires, i dic érem sense haver-hi estat, tu estaves al peu del canó, com sempre has fet en la defensa dels teus ideals. I a l’ajuntament de Gràcia, quan eres l’única consellera d’Esquerra, bregant el que calgués. I ara som tres, i tu també saps que hi ha una part gràcies a tu. 

I a nivell personal només puc agrair-te la confiança que vas tenir un dia en mi, un dia i un altre, quan et feia n preguntes, qui és aquell?, què és allò? Com va anar…? mil coses per posar-te al dia (un dels meus defectes, aquesta curiositat per saber), per fer, com has fet, una perfecte transmissió de coneixement i de valors. 

I avui ha arribat un reconeixement. I a la política de Barcelona li ha arribat una bona regidora, una persona que porta anys en la proximitat del dia a dia a Gràcia. 

Sí, la feina no m’ha permès ser-hi. He vist fotos, i n’he sentit tantes bones versions a qui hi ha estat que poca cosa més puc dir. Un dia feliç. 

Però no és un final, és una altra etapa en la teva llarga vida política. Diferent, però és allò que ja mereixies fa quatre anys i et vas quedar a tocar. 

Tinc sort, tenim sort, de tenir un referent del qual aprendre. Perquè un partit necessita d’exelquesigui per continuar existint, formant a la nova gent, opinant, allò de la memòria històrica que tota organització necessita, saber on érem per saber on volem anar. I espero que tothom ho sàpiga apreciar. 

I espero continuar tenint-te asseguda al meu costat als plenaris, o allà on et toqui, però sabent que hi ets. 

Res més, que si no semblarà que busco la llàgrima. Ja saps el que penso. 

Són les 2 del matí, però volia que aquest fos el darrer pensament d'un dia llarg.

Només demano que si hi ha algun comentari, en aquest article sí sigui sobre el tema i no es desviï, si us plau.

This entry was posted on gener 12, 2007 at 2:24 am and is filed under Gràcia Republicana. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.