L’any que ve, disfressa de paraigües, i diumenge que ja fa olor de dolç
(escrit diumenge a la nit)
Enguany la Dolors, regidora, i jo mateix vam decidir fer de jurat al Carnestoltes de la Vila. Per mi era el primer any, ella ja duia diversos anys.
A quarts de cinc de dissabte, vam anar a davant de la casa Fuster a veure què calia fer per ser un bon jurat. Comences a veure cares conegudes de festa major, diversos carrers, no els esmento perquè segur que em deixo alguns.
I a les cinc i quart, quan més o menys començava la rua, comença la pluja, primer tímida com demanat permís i després a poc a poc, deuria agafar confiança, forta i contundent.
I nosaltres a la tarima. I apareix un paraigües. No em barrufen els paraigües. Deuria ser un carnestoltes d’aigua, doncs hi havia dutxes i pals de fregar.
Probablement el més destacable d’aquesta rua i de totes les populars són les cares conegudes entre la gent, gent de Festa Major, del mercat, dels carrers, de Gràcia.
La més destacable per la originalitat per mi fou, sens dubte, els que anaven de Caspolino, una coreografia de autos de xoc amb un punt d’ironia i uns vestits de l’estil de la Cubana que va ser molt simpàtic, tot i la pluja.
No podia apuntar les puntuacions bé, el pilot s’escorria amb l’aigua. Els pobres nanos de l’escola de dansa ballaven sota la pluja, semblaven en Gene Kelly en aquella gran pel·lícula (d’aquesta pel·lícula, cantant sota la pluja, sempre em quedaré amb en Donald O’connor fent tombarelles a la paret. Va us ho adjunto, també). Sort que duia un barret el qual al principi se’m feia una mica incòmode.
Total, que la pluja va fer escurçar el recorregut, i tots, molls, ens vam arrecerar a l’ajuntament. Tots els nanos i grans que hi havia al pati interior. I vam donar els premis allà, demostrant que els tècnics tenen una bona capacitat d’improvisació davant de la realitat.
Molls i una mica tristos per la gent, vam anar a fer un te a escalfar-nos. Pensàvem si les altres rues gracienques, la del Camp d’en Grassot i la del Coll havien tingut la mateixa sort, per dir-ho amb ironia.
Al vespre, mentre es feia la rua de Barcelona al carrer Gran, per la Vila vaig poder veure diversos personatges graciencs, algun dels quals només ens veiem pels blocs, com en greips, al carrer Diluvi.
L’endemà, cap a la Plaça de la Vila, que hi havia el pregó de Sant Medir. Mentre un cafè ens provava de despertar (de fet, més hi van ajudar els trabucaires), veies una altra part de la gent de Gràcia, la gent de les colles de Sant Medir, que sota un cel ben blau ballaven sardanes.
I vam escoltar el pregó d’en Tony Corvillo, un noi senzill, de Gràcia que és actor. I se’l veia còmode i content, amb la família i amics. I vam donar els obsequis a les colles, un acte protocolari en família i gent coneguda, una barreja de com es fan les coses ben fetes i a la gracienca, amb petons i caramels per tothom.
febrer 19th, 2007 at 1:03 pm
i no et vas disfressar??
quin capde7mana més mogudet, oi?:-)
febrer 19th, 2007 at 1:05 pm
ja, ja, no és el meu fort disfressar-me jo, tot i que m’agrada veure colles disfressades totes del mateix tema.
Algun cop penjaré alguna de les meves fotos disfressat, ja ja