Monòlegs políticofestius

Aquesta setmana ja haureu vist que no he pogut pas escriure massa. Els meus saben que és un reflex de com tinc les setmanes d’enfeinades, darrerament. 

La setmana va començar amb el fòrum del silenci per tractar i provar de tancar tot allò que s’ha fet en aquests quatre anys. Arriba el moment de fer repassos i exposar allò que s’ha fet. Complicitat i coneixement a ritmes semblants. 

El dimarts va tornar a venir en Jordi Portabella a Gràcia. Bé, com va dir en Ricard, era la vorera de República Argentina que pertany a Sarrià-Sant Gervasi, i era un sopar conjunt amb el casal de Sarrià. Molta gent, més de la prevista, fins i tot, però vam aconseguir que tothom tingués lloc i un plat a taula. Si fos un indicatiu de les enquestes, anem bé, sens dubte. 

Com ja vaig dir en l’anterior sopar, és un tipus d’acte molt de petit format, amb menys consignes però amb més proximitat, on primer s’escolta i després es proposa, on aprens, on palpes allò que la gent pensa i allò que espera de nosaltres, que no és poc, però ningú no va dir que fos senzill. 

Dimecres, estrena amb un article a la tortuga. No penseu, però, que és per això que no he escrit al meu, tot i que de vegades no tens prou temps per a tot. El que no faré serà enganxar-lo al meu bloc però problablement aquell dia faré un enllaç a l'article sense comentaris. Normalment escric als vespre, i si aquests són plens, doncs salta a un altre dia. Aquell mateix dia un tema del qual en parlaré quan, lluny dels mitjans (he pogut experimentar en primera persona la feina feixuga d’un periodista i alguns errors inherents a l’allunyament dels temes), cregui que es pot parlar d’un tema que afecta al barri del Coll, un barri que hi estic anant molt sovint aquests dies. No vaig poder anar a Ràdio Gràcia, però. 

I així la setmana, dijous, dia més o menys lliure als vespres, no fan Polònia, no es pot tenir tot. Divendres ja en vaig veure un tros. Entrevista de la Mònica Terribas a en Carretero, es mereix un article reposat i constructiu. Queda pendent. 

I divendres? Quelcom que era nou per mi. Nou i proper, tot i que esdevingué estranyament llunyà. M’explico. 

Inauguració del carrer Astúries. Com un regal que es fa el poble d’un tema que el poble demana, els seus representants l’entomen, el projecten, el debaten, el fan conèixer, i, finalment és una realitat. Probablement seria per mi el paradigma de quatre anys. Recordo la primera reunió amb en Ricard al Centre Moral amb els veïns i veïnes. Vam exposar el projecte i vam rebre impressions. Bancs, arbres, trams peatonals, botigues de vidres, inputs tècnics a resoldre. I quadrem el cercle i comencem les obres, i aconseguim que no donin problemes als comerciants per festes de Nadal. I ara, de cop, com deia un senyor, la gent ha descobert que hi havia aparadors al carrer, de cop sembla que haguem agafat el carrer i n’haguem separat les voreres deu metres. Ni en David Copperfield seria capaç de fer millor aquest truc de màgia real però republicana. 

Tot i així, per ser sincer, és un tipus d’acte que m’incomoda un xic. Et creues amb veïns i veïnes que estaven a les reunions, i penses que aquest acte està bé, tots s’aturen a dir-li quelcom a en Ricard, l’interlocutor que coneixen. Parlaments a dalt de tarima de diferents regidors: en Ricard, evidentment, en Ramon Nicolau i en Francesc Narváez, de manteniment de Casa Gran, haig de reconèixer que vaig haver de preguntar el nom per no equivocar-me. 

Lluny de cert electoralisme en algun discurs, el format de festa ciutadana és allò que crec que cal destacar, la gent que es fa seu el carrer. Recordo les felicitacions de Convergència a la comissió d’urbanisme, fair play, o allò que és inevitable destacar en positiu. 

I dissabte al matí? Visita al refugi de Diamant. Vaig tenir la sort de poder tornar a baixar, aquest cop també amb veïns i veïnes de la Plaça que no van poder baixar el primer cop i amb un periodista de Catalunya Ràdio i dos personatges senzills i planers, la Maria Salvo i l’Oriol Junqueras. Quan sàpiga quan l’emeten o l’han emès ja us ho faré saber, però baixar i escolta aquestes dues persones parlant sobre el tema és quelcom impactant, us ho asseguro, una part per la vivència pròpia de la Maria Salvo, de Dones del 36, i l’altra pel coneixement acadèmic de l’Oriol Junqueras.

I per acabar, una cançó, una demostració que un error pot ser la cosa més emotiva.

This entry was posted on febrer 25, 2007 at 11:34 am and is filed under Gràcia Republicana. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.