Aposta per la pau: una altra orgull de ser gracienc
El dijous va tenir lloc un acte a l’Ajuntament de Gràcia un acte especial. Gent del país, del País Basc, i d’Espanya venien a Gràcia per dir que el procés de pau no es pot aturar, que és una necessitat i no un caprici, que res ho pot aturar i que “no hi ha treva per la Pau”.
Sí, des de Gràcia hem fet un petit pas, de suport. Hi ha gent de Gràcia que s’hi ha implicat a fons en un acte logísticament complex de muntar. Tanta gent hi havia que va caldre muntar una pantalla avall.
Hi havia gent important, et senties petit davant del pes específic. Evidentment hi havia gent de la política gracienca, com el Regidor, en Ricard i la Regidora, la Dolors Martínez, a banda de consellers com en farriol o l’eusebi, i en roger i jo, evidentment.
Del país destacaria l’Anna Simó, la Dolors Camats, la Gemma Calver, l’Abat Cassià (el meu esplai duia el seu nom), en David Minoves, l’Ester Capella, la Trini Capdevila, la Maria Salvo, en Joan Rigol, i molta altra gent potser més anònima, i me’n deixo, segur.
I va venir en Fermín Muguruza i en Martxelo Otamendi, dues persones compromeses. L’Otamendi és una persona que és un plaer sentir-la parlar, per la seva coherència i pel to i claredat que aporta tot i el patiment sofert. I en Manuel Espinar, madrileny que sap el que costa tot plegat des de la capital de la incomprensió.
En fi, tot i que no ha sortit massa als mitjans perquè el tema de l’aeroport ho ha monopolitzat tot, crec que cal destacar-ho.
PD 1: aquí trobareu el text de la conferència d’en Jordi Portabella que vaig esmentar l’altra dia.
PD 2: aquí podeu continuar parlant de les vostres cinc cançons preferides d'en Lluís Llach
març 24th, 2007 at 2:06 pm
Els catalans sempre ens mobilitzem pels bascos fent actes, recollint diners, anant a manis, fent front comú amb ells quan ens ho demanen. I ells? Ho han fet per a nosaltres? Durant el procés de l’Estatut (no comments), van donar-nos gaire suport? O es limitaven a mirar-nos tot pensant “ai mira’ls… fan gràcia oi?”. I prou.
Jo ja em vaig cansar de solidaritzar-me amb les seves causes i mira, ara casi que els prefereixo tenir-los lluny, ja que sempre ens acaba tocant el rebre a nosaltres.
Solidari? Si i tant. Però ells a casa seva i jo a la meva 🙂
març 24th, 2007 at 4:46 pm
Si que ten deixes Àlex sí, potser aposta?. També hi havia la Maite Fandos regidora de CiU, la Glòria Renom diputada de CiU, jo mateix…
Carles Agustí
març 24th, 2007 at 5:13 pm
Té ajuntament Gràcia?
No fem demagògia…els seus governants (del districte, ni tampoc l’ajuntament barceloní) no han fet res en el sentit d’aconseguir una major descentralització del poder polític barceloní, ans al contrari, en participen, però quan són a gràcia (on els seus mitjans de comunicació) fan gala d’unes idees que no s’atraveixen a portar a la pràctica.
Àlex, com ho veus això d’aconseguir una major “descentralització” i ser el màxim de soberans possibles?
març 24th, 2007 at 7:27 pm
Greips,
puc estar d’acord amb tu en coses, però pensa que jo parlava de la pau i no de l’alliberament nacional que no era el tema de la xerrada. Podria haver estat sobre Iraq, però sóc dels que crec que el tema de la pau a Euskal Herria té incidència directa sobre els catalans.
Carles,
gràcies per llegir-me.
Perdona per no esmentar-te, però primer t’hauria d’haver vist. No et vaig veure, per tant, és difícil que t’esmenti, la qual cosa no vol dir que no hi fossis ni el contrari, no?
La senyora Renom no sé pas qui és (és la senyora que estava asseguda entre la dolors i l’anna simó?, però ja he esmentat en joan rigol. El fet que suggereixis que ho faig a propòsit em sap greu. Esmento la gent que conec. Tens raó en la maite fandos, i hi havia la teresa sandoval, també.
Recordaràs que no foren presentats, per això he dit que segur que em deixava gent important que potser no vaig conèixer.
Josep,
quan dic ajuntament de gràcia, em refereixo a la seu del que fou l’ajuntament de gràcia, ara seu del districte, i és com familiarment es coneix. Si d’això en dius demagògia, uix, em sembla molt agafat pels pèls, sincerament. Puc entendre que puguis criticar coses, però crec que aquesta part simbòlica, no.
Treus un tema interessant, i que dóna per molt. El que sí diré és que personalment i el meu partit aposta per la descentralització i d’això en fa funcionament normal. Aquesta quatre anys hem gestionat més pressupost i hem tirat endavant més polítiques pròpies. El que sí sé és que aquests quatre anys s’ha sentit, quan calia, una veu diferenciada i pròpia de Gràcia.
En el darrer plenari de divendres a la Casa Gran (com anomenem en família a l’Ajuntament de Barcelona, sense fer-ne demagògia) es va parlar de l’elecció directa de consellers. Per mi són dos processos paral·lels. Hi ha una part de descentralització de serveis i gestió, però crec que tu parles més de la desentralització política, la de decisions, i per aquesta cal canviar una llei espanyola, imagina’t la dificultat. Mentrestant, m’agrada veure un regidor que interlocuta amb les àrees centrals i exposa el punt de vista del territori. Per mi això també és descentralització. I això s’ha fet, t’ho ben asseguro.
Del tema de sobirania, possiblement hauré de parlar-ne un dia sobre el que penso d’aquest tema, no em prejutgis sense conèixer-me, et sorprendria.
Perquè fer com fan alguns polítics que parlen de l’elecció directa del regidor sense bastir-ho de contingut de gestió i com s’incardina és una mica de fum si no es concreta. Com aquell que diu que són els únics que duen quelcom al programa sense haver llegit el dels altres. Curiós, si més no, no creus?
març 24th, 2007 at 7:51 pm
Àlex, m’inspires confiança -només et conec pel teu bloc i el que pugui saber sobre la feina feta al districte- i m’agrada la teva manera de fer i pensar, però de vegades penso que això dels districtes no són res més que “filons d’ocupació on col·locar amics”.
Amb això vull dir que de feina des dels districtes ja se’n fa, i que hi ha molta gent competent i tirant endavant els projectes i serveis al seu territori, però per a la majoria de la gent el districte no serveix per a res.
Quina seria la millor opció política? Una única administració per a tot el Pla de Barcelona, l’organització actual o una nova organització amb capacitat política plena als antics termes del Pla (possiblement mancomunant alguns serveis, …?
Cuida’t!
març 25th, 2007 at 5:30 pm
greips, em sorprén agradablement el teu plantejament sobre aquest tema específic. Posaré dos exemples “espectaculars”, a veure si se’ns passa, sigui dit amb tot el respecte, el “papanatisme” pel Pais Basc. Un és històric: després de la Guerra Civil espanyola, el Govern català a l’exili va demanar diners als governs, també a l’exili, espanyol i basc. Era un temps en que els recursos, pels exiliats, anaven molt escadussers. El Govern espanyol mai va reclamar als catalans aquells diners. El Govern basc no va parar fins a cobrar fins l’últim cèntim, i el Govern català se les va veure i desitjar per afrontar el deute.
Segon exemple: alguns catalans, per jugar a la “lluita armada”, han col.laborat amb ETA. Els pressos d’ETA a la presó estan units, gaudeixen de bons advocats, en fi, dins de la pena d’estar tancats, tenen l’avantatge de pertànyer a una organització que no els oblida. Quina sorpresa la dels pressos catalans col.laboradors d’ETA quan, en entrar a la presó, son rebutjats pels etarres i per tant no poden gaudir del avantatges, pocs o molts, de la unitat. El motiu? “Vosotros no formais parte de la “organización”.
Carles
març 25th, 2007 at 8:47 pm
Josep,
gràcies. És curiosa que pensis això dels districtes, atès que la política dels districtes és de les més sacrificades, atès que l’has de compaginar amb la teva feina.
Possiblement s’estableix un doble procés: de formació per a aquells que volen fer política municipal o lícitament ser ambiciós, conjuntament amb aquells que ja tenen el seu terreny de joc en aquest camp. Crec més lògic que els candidats a regidor provinguin d’aquest món que no pas de ser gerents de districtes o de la part més tècnica de l’ajuntament, perquè m’entenguis.
Dedicaré un article al tema que demanes, perquè em sembla adequat i oportú i es mereix un debat únic.